Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.
No era la primera vegada que a la senyora Mercè, sortint del supermercat, li prenien la bossa de la compra i el moneder amb la xavalla. Un magre botí pels lladres, doncs nomes hi duia uns macarrons, un paquet d’ arròs, una llauna de tomàquet, oli, una barra de pa i una mica de xavalla del canvi. La llàstima eren els documents que duia a la cartera, que hauria de refer.
La senyora Mercè era una pensionista vídua que vivia sola i ja havia tingut més d’un ensurt d’aquest tipus. Un grup de pillets, d’aspecte agitanat rondaven les sortides dels magatzems i vetllaven pels descosits, segurs de la seva impunitat, cada cop més descarats estirant bosses i sacs de mà.
Havia anat a denunciar els fets, i encara estava declarant quan un agent del Mossos va entrar amb la cartera buida i la documentació.
-L’ha trobat un home en un container- va dir, amable el policia, mentre li tornava- No deurien ser professionals, doncs aquests solen traficar amb les targes i els documents i els venen.
A casa, la senyora Mercè hi donava voltes, analitzant el perquè aquells marrecs es veien impel·lits a aquelles conductes. Ella havia estat educada pels pares en valors de solidaritat. Recordava la seva infantesa i la farsa hipòcrita de la caritat cristiana, que sempre li havia semblat una rentada de cara de la injustícia que regia el món. Tot l’hi semblava un gran despropòsit fent-se un bon embolic amb els seus sentiments contraposats.
Deixant-se portar pel seu instint, un dia va prendre una decisió: Va anar a un ‘tot a cent’ d’aquells dels xinesos i, per cap diner, comprà un munt de bosses llampants i petits moneders de plàstic..
Una vegada o dues per setmana, omplia una de les bosses amb una mica d’arròs, pasta i alguna llauna, i posava a dintre un petit moneder amb un parell d’euros. Amb ells a la mà, es dirigia a l’estació de metro més propera i pujava fins al final de qualsevol de les línies, on indefectiblement la ciutat esdevenia suburbi amb la seva brutícia i els enfilalls de senzills pisos, gairebé barraques, al mig d’un urbanisme caòtic, herència de les demagògiques promocions de la franquista ‘Obra Sindical del Hogar’. Abans habitats per obrers del sud, avui eren curulls de gent immigrada -magrebins, romanesos i d’ètnia gitana- que es passejava, sense res més per fer que matar l’aranya pels carrers descuidats i bruts, vetllant pels descuidats i esperant un miracle.
Passejava ensenyant la bossa ostensiblement, confosa amb la munió de gent ociosa. No era la única senyora gran, però era de les poques que duia quelcom per ser furtat. Notava les mirades cobdicioses d’alguns passejants.
Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.
Tot seguit una colla de petits galifardeus corrent carrers avall, disputant-se la bossa virolada. Objectiu acomplert !
La senyora Mercè, amb un grau d’excitació que la feia suar, tornava a l’estació del metro, on s’hi aixoplugaven alguns sense sostre. S’enfilava al primer comboi. El vagó era totalment buit i podia triar seient. De mica en mica, a mida que s’apropava al centre de la ciutat, s’anava omplint de gent de variada procedència amb aquelles cares inexpressives dels usuaris del metro.
Era la buidor total. Una munió de desconeguts nomes units per una penetrant flaire a humanitat.
A casa, a recer, la senyora Mercè s’espolsava la pols dels carrers de l’extraradi i rumiava pesarosa el perquè de tot plegat.
Segurament el mal és aquest, no saber ben bé que fer i ni tan sols saber si s'hi pot fer alguna cosa. Quan no comprens el món que t'envolta alguna cosa no va prou bé. Una bona història, per reflexionar.
ResponEliminaEls periodistes de les cròniques dels anys 30 escrivien històries molt similars. És ben curiós que, en una vida tan insegura, tendim a identificar la inseguretat amb els petits delinqüents.
ResponEliminaper pensar-hi... potser és aixó, ningú roba per robar.
ResponEliminaClidice,
ResponEliminaPotser és això: deixar-se portar pels instints i que el pòsit sentimental i els valors amb el que ens han bastit els educadors facin la seva feina.
Salut.
Lluís,
ResponEliminaÉs una història que tan podria situar-se al Detroit dels anys 30, com a la Barcelona del segle XXI. La inseguretat, com el riure, va a estones i baix el punt de vista subjectiu de cadascú. Personalment em genera molta més inseguretat el FMI que un adolescent romanès que furta carteres als turistes.
Salut.
Potser en el teu relat veig la por de la mave mare cada cop que surt de casa.
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaEls Millet i De la Rosa ja són figues d’un altre paner amb això del robar per robar. El Lluís té raó: ens sembla més identificable amb la inseguretat un pillet que estira bosses de menjar que un defraudador, que encara és envejat per la societat i si m’apures, votat sense discussió.
Salut.
Joana,
ResponEliminaLa teva mare i molta gent gran té por d’aquestes situacions. La Mercè del relat, més que por, potser copsant una dimensió particular del problema, es deixa furtar per no haver d’entrar en els paternalismes de la caritat.
Salut.
I més enllà del que et furten, pot esdevenir la dimensió més greu, fins i tot tràgica: les conseqüències de la caiguda amb trencament de maluc inclòs o qualsevol altra desgràcia. Per a mi aquest és el veritable perill. Molt bona història. Salut.
ResponEliminaValiente doña Merce, muy valiente sin duda...Imagine, la tengo puesta para cuando me llaman los clientes al móvil, le gusta a todo el mundo...
ResponEliminaUna història encantadora Alberich. Contradiccions del nostre món, de l'espècie humana. És la caritat una forma d'humanitat? És el furt realment una necessitat? Molts interrogants com portes obertes deixa el teu, repeteixo, fantàstic post.
ResponEliminaAquestes reflexions, també fa temps que m'acompanyen.
ResponEliminaUn cop vaig presenciar el mateix tipus de robatori, a una iaia que sortia del caixer; però el cas és que li van robar un munt de diners i els lladres anaven amb moto. De poc que no atropellen a la meva filla.
El conte, és preciós i conmovedor;
Et felicito un cop més, Alberich.
Un relat que fa reflexionar, molt bo.
ResponEliminamolt bo, el conte, ara, té un fallo, no cal que els hi posi macarrons que no saven cuinar, en tot cas, entrapans ja fet...
ResponEliminaUna història real: el meu sogre anava a llençar els caps de les sardines del dia abans i els va ficar en un bolso vell que també volia llançar, i li van robar! al carrer escudillers!
Vicicle,
ResponEliminaBen cert. Una patacada pot portar males conseqüències.
Salut i gracies per passar per aquí.
Temujin,
ResponElimina'Imagine'como canción creo que es un referente de toda una generación.
Saludos.
El porquet,
ResponEliminaMoltes gracies. Pretenia plantejar aquestes contradiccions de la conducta humana que porta a l’absurd per la via del bonisme.
Salut.
La meva maleta,
ResponEliminaCarme.
Sempre hi ha una dosis de violència en aquesta mena d’actes. Potser no haurien de donar-se les situacions d’exclusió social que porten a aquesta mena de fets, tot i que hi ha una delinqüència més virulenta –de guant blanc- tot i que no tant escandalosa com aquesta.
Gracies pels teus comentaris.
Salut.
Ferran,
ResponEliminaMoltes gracies pel teu comentari.
Salut.
Aris,
ResponEliminaMolt bo el detall de la bossa de sardines...
Salut.
Ramón,
ResponEliminaUna mica tard per comentar l'entrada, desprès de tot el que s'ha dit ja. Volia afegir-me a les felicitacions per aquesta història tan profunda i exemplificant: una dona gran que decideix correr un risc per fer un bé a persones necessitades. Realment, una bona bofetada a la caritat organitzada. És possible que qualsevol tipus d'organització tingui associats uns vicis innerents insalvables? És l'acció individual la forma més eficaç d'aconseguir un propòsit com en aquest cas? Gracies per la reflexió, Rámón, un plaer
Ivan,
ResponEliminaMoltes gracies pel teu comentari. Ben cert. Tant la caritat que practiquen els transcendentalistes des de la religió com la postura de la heroïna del relat, tenen un nexe: el sistema no rutlla prou bé.
Salut.