Calella es desvetlla del seu jaç estival. La gent encara dorm quan el sol apunta per llevant. Una pàtina d’humitat cobreix roques, sorra i l’ànima de l’insomne matiner que deambula pel antic poble de pescadors, encara dormit.
Els estiuejants i els turistes no matinen com feien el taper i el mariner.
Les barques -temps era temps- que solcaven les aigües entre el Far i el Cap Roig, vorejant les Illes Formigues o anant fins el Cap de Begur, per dur algun serrà, uns déntols o unes orades a vendre, ara acullen els culs de mal seure de la gent de ciutat, que van a cercar una inexistent cala solitària on fer una capbussada entre gin tònics i vermuts amb gel.
L’horitzó rogenc ens insinua un dia assolellat, de treva dels grisos emboirats de les darreres setmanes.
Al Passeig del Canadell l’espectre d’en Josep Pla es fuma l’enèsim caliquenyo, quan encara no hi ha els fills de la selecta burgesia estiuejant venent closques de petxina i cargols de mar enfilats en polseres i collarets –potser les escorrialles de la darrera mariscada familiar- ni hi ha aquella dona que t’ensenya, amb un punt de desesperació, un àlbum amb la seva obra: horribles punts de llibre pintats a mà a cinc euros, i postals i làmines ‘kitch’ a vint-i-cinc i cinquanta, guanyant-se una bona dosis de frustració quan el ‘guiri’ de torn se la treu de sobre amb un somrís i ‘un altre dia serà, germana’ . Ella que porta l’obra de la seva vida no pot suportar la indiferència i s’asseu a rumiar el seu enuig, fins que veu un nou grup de possibles admiradors del garbuix de colors i gargots que tragina. S’aixeca i els hi ensenyarà, i amb més o menys polidesa també se la trauran del davant, incidint amb la seva creixent frustració.
A la platja, les primeres llums i algun matiner enceta l’aigua i prova competir amb el corb de mar i treure un peix per esmorzar.
Els vestits de neoprè dels submarinistes es mostren impúdics i inquietants, com una colla de reus penjats a la forca.
La Calella tapera i pescadora es desvetlla lentament, com una meuca amb ressaca, bonica i falaguera, que es va guarnint per acollir el bullici del bordell en el que s’ha convertit la Costa Brava.
Bon dia a tothom !
Fins i tot les zones que serven un paisatge més suposadament idílic (com Calella) ja han perdut l'essència d'allò que les va fer el que són ara. S'ha caigut en l'homogeneïtzació turística esborrant tots els signes d'identitat d'aquestes terres i mars al mer reducte folklòric.
ResponEliminaTé raó el Porquet, però per això prenem les paraules dels qui saben, dels qui recorden. Bon dia!
ResponEliminaels del patronat de Turisme de Calella et podrien donar una subvenció, o almenys convidar-te a un cremat.
ResponEliminabones vacances.
Res és ja el que era. Però veient les fotos, i llegint el que escrius, se'm acut de dir que Calella encara està a anys llum de Lloret (tinc encara a la retina les imatges que he vist per la tele). Allà ni tant sols llevant-se a trenc d'alba poden fugir de la barbàrie.
ResponEliminaEstic en Brian. Les fotos i el que ens dius, malgrat tot, me'n fan enveja. Sana, però enveja. Bon dia, per la nit.
ResponEliminaEl Porquet,
ResponEliminaEl turisme ha aplicat uns estàndards que han fet perdre bona part de les velles essències. La vella Calella dels pescadors, que a l’estiu bull de turistes, al hivern és una població fantasma, amb la majoria dels apartament tancats i amb els establiments amb les persianes abaixades.
Salut.
Clidice,
ResponEliminaEs bo servar imatges i records de les coses que han estat i ja no seran, malgrat que el turisme hagi superat unes economies autàrquiques i de supervivència, d’aquelles que feien dir que Fulano, aquell pescador ‘era tan pobre que nomes tenia llagosta per sopar’...
Salut.
Francesc,
ResponEliminaJa ho fan (el convidar-me a un cremat)Ja fa anys que m'hi arrossego i conec bona part de la gent del món de la gresca empordanesa i les havaneres.
Salut.
Brian,
ResponEliminaÉs cert que Calella de Palafrugell, com Cadaqués no són Lloret ni Platja d’Aro, potser per haver optat per un turisme familiar, però ’déu n’hi dó’ de la quantitat de totxo que s’ha bastit per tota la costa. El que passa és que aquí no hi venen els grups de vàndals disposat a beure s’ho tot, ni tenen el seu hàbitat propici, tot i que hi ha gent del gremi de l’hostaleria que es queixen que hi manca ambient de nit a Calella.
Lloret i Platja d’Aro són els exemples de cap a on no hauria d’anar la política del turisme.
Salut.
Vicicle,
ResponEliminaLes fotos són tirades amb una senzilla compacta de butxaca, fetes amb més sort que tècnica i aprofitant moments de màgica llum.
Escric des de Calella i amb un portàtil amb escassa connexió, que nomes em permet obrir correu i el blogger en hores de poc tràfic, per la qual cosa disculpeu la meva descurança i la parquedat a l’hora de seguir les vostres entrades.
Salut.