Era un gatot vell, negre i amb el pèl esvalotat, com el de la ‘chica ye ye’ de la nefasta cançó, de la que semblava ser-ne contemporani- Cuatort i malcarat, sense sostre, homeless per necessitat – tanmateix potser per vocació- passava els seus dies cercant menjar i empaitant les gates per l’herbei d’a prop de la piscina. Semblava ser el pare de l’abundant colònia felina que habitava els rodals de la urbanització, doncs la majoria tenien una evident semblança genètica amb ell. Algunes iaies tenien cura de dur-los les deixalles del dinar, per la qual cosa la comunitat felina, a l’estiu, subsistia sense problemes, competint per les escombraries amb les gavines voladores –cada cop més rapinyaires i omnívores – amb les que hi tenien veritables batusses a sang i fetge.
Era una tarda calorosa del mes d’agost. Aquell veí torracollons es passava el dia empaitant el president de la comunitat amb queixes i suggeriments:
-La gent que ve a netejar a mig matí, fa soroll i no ens deixa dormir.
-A la tarda, quan tallen la gespa, és l’hora de la migdiada i el soroll no ens la deixa fer.
-Potser caldria que es prohibís explícitament que la gent es banyés per la nit a la piscina, doncs ahir hi havia una colla de gent jove en pilota picada.
-Feien soroll?
-No.
-I doncs?
-La meva néta, que només té disset anys, no els treia l’ull de sobre i això és un escàndol. Ah. I potser també hauríem de parlar del top less, doncs cada cop hi ha més noies que el practiquen.
-Escolti, senyor, que aquesta no és competència del president de la comunitat. Posi’s unes ulleres de sol i gaudeixi de l’espectacle, que tothom ja és prou gran per saber el que cal fer i el que no.
Aquella tarda tòrrida el veí torracollons va trucar el timbre de casa del president de manera insistent.
-Bona tarda, que voleu ? – va preguntar aquell, malhumorat i amb la cara congestionada per la son de la migdiada truncada.
-Molt queixar-se dels sorolls de la talladora i de la neteja, i el molt cabró no té cura de fotre’m la migdiada enlaire – va pensar pesarós.
-Hi ha un gat mort a la piscina.
-No foti.
-Si. És aquell gatot negre i pollós que volta pel jardí. Per cert, hauríeu de prendre mesures per evitar la proliferació dels gats...
-És a dintre de la piscina ? –va preguntar el president.
-No, és a l’entrada, davant de la porta.
-Recollons !
A l’atribolat president no se li acudí res més que trucar a la Policia Local:.
-Bona tarda. Hi ha un gat mort a la piscina.
-Ah, si?
-Si, i haurien de venir a treure’l.
-És al carrer, o és a dintre?
-No ho sé pas, ara, però això són detalls irrellevants.
-No ho són, doncs nosaltres tenim cura de la via pública i no dels espais privats. Potser l’haurien d’agafar per la cua, posar-lo dintre d'una bossa de plàstic i deixar-lo al contenidor de les deixalles orgàniques...
-Vostè cobra dels meus impostos i hauria de tenir més sensibilitat per les necessitats ciutadanes. Si no fos pels estiuejants, amb la migrada pesca aquest poble ja no existiria.
-Miri, deixem-ho estar. Si podem enviarem una parella d’agents i se’n faran càrrec, però ara estan tots ocupats amb altres coses. Passi-ho bé!
Va passar una mitja hora llarga i la brama que hi havia un gat mort a l’entrada de la piscina havia corregut com la pólvora. El telèfon del president no parava i la policia no apareixia.
Vencent el seu fàstic, es va decidir a baixar a veure’l.
El gat era allà, al costat de l’entrada, esparracat com una joguina desballestada, els ulls tancats i la boca mig oberta, mostrant aquells ullals, no per petits menys temibles, dels felins. De la vora encara es veien més les nafres de la pell i les clapes del pèl. El president va pensar que era repulsiu.
Unes adolescents, encuriosides, havien baixat a veure’l. Les seves urbanites mirades no estaven avesades a la fauna, i molt menys morta. Per elles el pollastre era un producte industrial, semblant als pastissos i el cacau en pols, i un gosset era poc menys que un peluix de joguina.
-Fa pudor?- preguntà el president, amb una evident cara de fàstic.
I acompanyà la seva qüestió amb un intent de tocar el gat amb unes claus que duia a la mà.
El gat pretesament difunt, obrí uns ulls lleganyosos, que evidenciaven un cert enuig- un altre al que li havien fotut la migdiada enlaire- i veient aital expectació, va emetre una bufada i saltà entre les cames de les espantades noietes.
Va ser quan aparegué el vehicle de la Policia Local.
-On és el gat- van preguntar.
-Ehem, ja l’hem llençat a les escombraries- va mentir descaradament el president.
-Doncs, potser que no ens haguéssiu avisat, que tenim molta feina aquests dies amb tant de guiri- va dir un malhumorat agent.
L’endemà el vell gatot cuatort seguia ben campant jaient aquí i allà, i competint amb les gavines per unes miserables deixalles.
El veí torracollons va seguir queixant-se de qualsevol niciesa.
Elogi del gat.
ResponEliminaMolt bo!
ResponEliminaM'has fet recordar que fa vint anys algú va marxar de viatge per dos mesos i em va deixar una gata (siamesa) a casa. Crec que ha estat l'experiència de convivència més complicada i trasbalsadora de la meva vida. Ep, fins avui.
ResponEliminaAquest funcionariat mandrós enfrontat als imprevistos de la vida m'ha recordat moltíssim algunes històries d'en Calders. Veïns torracollons al paredó!
ResponEliminaJordi.
ResponEliminaElogi del gat feréstec, independent i patacada a l’hominoide que fa de qualsevol nimietat el problema de la seva vida.
Salut.
Frances,
ResponEliminaMoltes gràcies!
Lluís,
ResponEliminaEls gats són independents, van per lliure i no es deixen governar, al contrari dels gossos i els homínids, que són gregaris. No m’estranyen els problemes de convivència.
Salut.
Helter,
ResponEliminaAl paredó, si. I alguns funcionaris també ;-)
Salut.
Entre les gavines i els torracollons: "aquí no hay quién viva". Gossa vida la d'aquest gat. Molt bo. Salut.
ResponEliminaJo tinc una filla que és un gat. Més o menys.
ResponEliminaVicicle,
ResponEliminaBen cert "aquó no hay quien viva".
Viva i salut.
Eulàlia,
Ep, això és motiu d'orgull, dona ! ;-)
Salut.