La bogeria d’en Klaus a la Costa Brava.

 Des de la finestra de casa es poden veure els minúsculs apartaments del davant: Uns cataus que lloguen als turistes i als alumnes d’una escola de busseig que hi ha al Port Pelegrí. Els vestits de neoprè posats a secar al sol als estenedors de la roba, fan mal a la vista: semblen els cossos inflats i negres d’una colla de malaurats penjats: Els ninots de goma, moguts al caprici del vent com cadàvers abandonats, són com una mena de negre presagi al bell mig d’una munió de sorolloses famílies gaudint de vacances, que fan vida a les minúscules terrasses, escridassant les criatures,  engolint tasses de cafè amb llet i cereals al matí i bevent vi blanc i rosat a la llum d’unes espelmes per la tarda.  El vespre, quan la  llum, amb pretensions de romàntica quietud, adquireix una espectral significació, s' il·luminen els rostres de les dotzenes de  parelles de nòrdics colrats pel sol, que xiuxiuegen xarrupant les seves copes, mentre  el neoprè projecta ombres espectrals,  balancejat al caprici del garbí, el mestral o la tramuntana, afegint un punt sòrdid  i fantasmagòric al lent moviment, com d’ombres xineses,  de les figures reals. 

Algunes parelles esperen que la quitxalla, que ja fa rato han acotxat, agafi el son ben fort per poder anar a dintre a assajar una furtiva rebolcada, gairebé impossible dintre de l’espai mesquí de l’habitacle.

Feia estona que se sentien un udols llastimosos, com un crit continuat i esfereïdor. Al reclam dels crits, el veïnat s’abocà a les finestres i balcons a l’expectativa: Un dels lluminosos rectangles dels petits apartaments mostrava el cos rodanxó i rosat, completament nu, d’un home rabassut, calb i un xic gras, d’una cinquantena d’anys. L’home donava voltes, con una fera engabiada, fent tentines i bramant com un ase en zel, dintre de l’escassa dotzena de metres quadrats de la seva cambra. Com un patètic déu  Bacus ebri, mostrava l’adipositat esblanqueïda de les seves natges i un penis petit, gairebé insinuat, mentre cridava a tot pulmó un desesperat i corprenedor lament, que per ser emès en llenguatge teutó era incomprensible per a tots nosaltres i  nomes entenien els seus veïns  compatriotes, que, tanmateix, se’l miraven amb la curiositat d’un visitant del zoo esguardant les neuròtiques reaccions d’un primat enfollit pel captiveri.

-És en Klaus, un alemany. Venien  cada any a passar una quinzena i ho feia sempre amb la seva muller, però aquest hivern sembla ser que la dona es va morir i s’ha quedat vidu-  va dir algú que sembla ser que  el coneixia de feia anys.

-Pobre home; tornar al lloc de les vacances, vidu, tot sol, on hauria passat tantes bones estones amb ella. Deu haver embogit de dolor- va afegir una veïna carregada de bona fe i compassiva empatia.   

-Embogit? Una merda com un piano porta aquest paio. Es deu haver begut una ampolla sencera d’ schnnaps, el molt cabró. Deu ser dels que no els prova el beure i els agafa la plorera quan es passen amb el mam- va suposar un altre, que presumeix del profund coneixement de l’ànima humana tot i que està a favor de les retallades del sector públic i el desmantellament de l’estat del benestar a favor del sector privat.  

El comentari maliciós d’unes dones, acompanyat d’un riure histèric, sobre aquell penjoll, més aviat semblant un petit mugró, que era el penis d’en Klaus , va ser tallar per l’aparició d’una patrulla de la Policia Local.  Els guàrdies van intentar, sense èxit, entrar trucant la porta. En Klaus, catatònic de tot el que no fos el  dolor que l’afligia, no sentia el timbre, ni se’n adonava del brogit del veïnat, ni del merder que havia provocat.  Un dels guàrdies, demanava a uns alemanys que li traduïssin l’imperativa ordre de que en Klaus cessés el seu escandalós procedir, però aquells es feien l’orni: Ells estaven de vacances i no volien embolics amb la justícia, la policia i la burocràcia d’un país del tercer món, que no endebades el que més i el que menys havia  vist el film d’en Alan Parker, ‘El expreso de medianoche’ i sabia el pa que s’hi podia donar. .

Finalment, va arribar una ambulància i també  l’administrador dels apartaments, dalt d’una petita moto, amb un duplicat de les claus de la porta. Varem veure com els guàrdies i els empleats de l’ambulància irrompien dins la cambra d’en Klaus, el tapaven curosament amb un llençol i el guiaven mansament cap a la porta.

L’ambulància va marxar acompanyada dels policies, deixant  a la nostra oïda el rastre dels crits desesperats de l’alemany desconsolat, com aquella persistent olor que, sovint percebem una bona estona encara  quan ja ha passat la persona.

L’administrador es queixava en veu alta de que el llençol ja s’hauria perdut irremissiblement, mentre tancava curosament les portes i les llums de l’apartament on s’havia muntat l’escàndol. Tothom es sentia com buit, en silenci,  amb la sensació de no haver pogut ajudar aquell pobre home embogit. 

Avui me’n he adonat que ja fa tres o quatre anys de tot això i que no hem vist mai més en Klaus pel veïnat