dissabte, 11 de desembre del 2010

El món de l’havanera està de dol.

   

Tot just fa un mes que en Càstor Pérez Diz ens va deixar.
Jo no ho sabia. Avui he anat a Calella de Palafrugell per resoldre un parell de coses i he dinat a “La Bella Lola”. En Paco m’ho ha dit tot compungit: “En Càstor és mort. Tot just avui fa un mes. Tenia cinquanta –cinc anys i un parell de dies abans encara havia cantat aquí mateix ”-  M’ha sorprès i no he sabut que dir-li. Què es pot dir quan es tracta d’una mort?. Et quedes amb aquell sentiment d’impotència davant la realitat inexorable. No et sembla possible.   
En Càstor no era amic meu en sentit estricte; era un d’aquells coneguts amb els que comparteixes el seu quefer artístic i professional i gaudeixes del seu talent, amb admiració i una certa enveja per la seva tasca.  El recordo esgarrapant la guitarra, quan formava part del grup “Port Bo” i més endavant el  “Duet”, amb l’Alfons Carreras. L’havia vist, de lluny, a la  anyal Cantada d’Havaneres. El tinc present acompanyant la veu prodigiosa de la seva filla Sílvia Pérez Cruz . Vaig gaudir de  llargues vetllades a “La Bella Lola”, oint-lo cantar i assajar acords de velles havaneres oblidades que ell trobava a llibreries de vell i cataus cubans  i els donava un nou impuls...N’era un estudiós i un bon músic, que imprimia un plus de qualitat al món voluntariós i no sempre massa ortodox de l’havanera. Era dels bons, dels més bons i dels més grans i el trobarem a faltar.
No sé pas on van els músics quan moren. Si hagués de somiar un més enllà pel Càstor, de ben segur que hauria de ser un món càlid i tropical, amb música sincopada i melangiosa, amb mar, molta mar, i a la platja una munió de mulates fent olor de rom i de suor neta i uns xicots bruns i espitregats tocant les maraques pels segles dels segles, amén. 
Deixo un vídeo  de Cubacant, el projecte en el que darrerament estava treballant.    

5 comentaris:

  1. Ramon, ho sento per la part que te toca i pel món de les havaneres. Com totes les músiques mestisses, l'havanera és encisadora. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. El músics traspassats només podrien anar a l'Havana.

    ResponElimina
  3. Vicicle,
    L’havanera, que com bé dius és un gènere mestís, té mols registres de qualitat i es conreada per gent poc coneguda portes enfora de l’ambient, com era en Càstor Pérez. Potser a algú li sona d’haver-lo vist i escoltat a la plaça del poble quan la festa major o per TV3 quan donen l’anual Cantada d’Havaneres a la platja de Calella al juliol. Parlar d’aquest tipus de gent, ni que sigui per fer-li un petit homenatge pòstum, crec que és de justícia.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Francesc,
    Si, noi, els músics d’havaneres haurien d’anar a raure per a tota una eternitat a una mena de La Havana ( perquè no Santiago, Cienfuegos o Viña del Mar?) però al carrer, lluny de “La Bodeguita del Medio”, del “Floridita” i de l’”Ámbos Mundos” plens de “guiris” i amb l’espectral record del fantasma del fantasma de l’Ernest Hemingway ...

    ResponElimina
  5. Es fort morí tan jove. I això de l'Havanera, es una cosa nostra, com la rumba de Barcelona. De vegades ens volen vendre música de fora quan aqui tenim una riquesa musical per estudiar.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog