Carrers solitaris durant la batalla.

Les ombres havien envaït els carrers de la ciutat, que fins feia ben poc eren curulls de gent i il•luminats per un sol primaveral, esplendent i rialler. Una mena de sensació de solitud havia deixat pas a una angoixa creixent que s’incrementava a mida que l’hora del perill arribava. Algunes mares s’havien apressat a recollir la poca quitxalla que al capvespre encara no era a recer de la llar. Remors de veus apagades se sentien del fons de les vivendes, ja fossin els humils cataus dels treballadors com les sumptuoses mansions dels burgesos. Ressonaven, com timbals, les passes d’algun escadusser ressagat que s’apressava a recloure’s al refugi acollidor de la llar. Ja era prou tard!

No feia gaire estona que uns grups de joves ardits havien passat enarborant banderes i cantant himnes. Els seus rostres radiants per la il•lusió de vèncer, més propi de la inexperiència que del coneixement de la realitat, era un evident contrast amb el preocupat esguard dels més madurs, que caminaven lentament, amb el diari sota el braç, i un mig somriure –potser d’amargor- veient la despreocupada actitud de la jovenalla. “Ai las, quanta generositat va de la mà de la inconsciència!” –es deien, tot baixant els ulls potser amb un deix d’enveja per l’alegria del jovent, ja perduda per l’embat incessant de les frustracions quotidianes–
Quan va ser l’hora, es va fer el silenci i les llambordes quedaren solitàries sota la llum matisada dels fanals.Uns lladrucs llunyans, i el xiulet d’uns trens que qui sap cap a on anaven, trencaven breument les llargues estones de quietud. De vegades una sorda remor, sortida de les escletxes que denunciaven l’interior d’un il•luminat establiment, on s’encabien uns homes suats i desencaixats per l’angoixa, que consumien, adelerats, l’alcohol que els donaria valor per fer front a la realitat.

I tot d’una, tot va esclatar. La cridòria es féu evident. La tensió s’alliberà i uns grups de joves- sempre els més ardits- es van llençar al carrer cridant amb fúria contundent els vells eslògans que havien après del pares. La mare protegia el nadó vora el seu pit. L’avi somiquejava: per fi havia arribat el moment somniat pel que tenia sentit la seva vida: l’enemic era derrotat. El pare mossegava la pipa i esbossava un somriure de felicitat, potser contingut per haver de fer el cor fort i mantenir el control necessari per mantenir l’autoritat que li pertocava. El gran moment ja havia arribat. La por havia esdevingut eufòria: En Messi havia tornat a marcar un gol al Real Madrid. El xiulet final havia sonat. HAVIEM GUANYAT CERO A DOS !

Dedicat al sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart), que va escriure la poesia “La Croada”, que d’una manera o una altra, ha inspirat aquestes línies.