Una qüestió d'honor.

El Baró de Montfleury m’ha desafiat a batre’m en duel. No sé pas com ha pogut pensar tant malament de mi, doncs jo soc una persona més aviat tímida i apocada i mai de la vida he tingut la intenció de faltar-li al respecte a ningú. I molt menys a la seva esposa.

Senzillament la mare feia temps que m’anava dient: -“Jacques, t’has de casar que jo em faig vella (aviat en faré cinquanta) i tu amb vint-i-cinc anys ja comences a semblar un vell conco. No m’agradaria morir sense haver vist una bona colla de néts córrer amunt i avall pels passadissos d’aquesta vella casa pairal que en va deixar el calçasses del teu pare, el Baró, que en pau descansi”-

Jo, que son fill únic i he heretat el títol, no l’hi feia gaire cas i m’anava entretenint amb les feines de la finca, controlant els masovers, amb l’ajut inestimable de l’administrador. Les tardes berenava amb la mare i mossèn Humbert i en acabar fèiem una partida del set i mig.

Casar-me no era una de les meves prioritats, doncs amb la qüestió de les dones no he estat mai un llançat. Tinc amics que es passen el dia empaitant minyones i masoveres i fent el fatxenda presumint de les seves conquestes, però a mi sempre m’han cohibit una mica, i més aviat sentia que se’n reien de mi, o em tenien per molt poca cosa. En quan a les temptacions de la carn, feia cas dels consells de mossèn Humbert i quan tenia mals pensaments em mortificava i feia ablucions d’aigua gelada, i exercicis violents, malgrat que no sempre aconseguia aplacar definitivament els meus neguits.

La mare, amb la seva insistència, va maquinar una estratègia per tal que em casés amb la senyoreta de Vol-au-vent, germana de l’esposa del Baró de Montfleury i, en conseqüència, la seva cunyada. Va parlar amb clergues, aristòcrates i canonges, i entre tots van aconseguir que fos convidat a la festa de la celebració de la tornada del Baró de no sé pas quina guerra contra no sé quina nació europea. El cas és que van preparar un bonic pom de roses, i mossèn Humbert, amb la seva prosa més lírica va escriure un bitllet amb apassionades frases que demostrarien el meu amor a la –dit així entre nosaltres- no gaire afavorida madame de Vol-au-vent. Com us podeu imaginar, la situació d’entrar en una festa, on gairebé no coneixia ningú, armat amb un pom de roses i el bitllet on el rector expressava els seus deliris amorosos en nom meu, no m’era gaire plaent, i jo estava una miqueta nerviós.

Vaig ser anunciat pel majordom i vaig fer una entrada una mica galdosa, tot entrebancant-me amb una catifa persa que hi havia al saló. Roig com un tomàquet, malgrat la indiferència i l’escassa atenció que havia generat la meva presència, vaig veure les dames d’esquena, i nerviós pel compromís, vaig disposar-me a executar l’encàrrec de lliurar la meva declaració amorosa a madame de Vol-au-vent i, obrint-me pas, vaig lliurar el pom a la dama dels somnis de la meva mare, amb tan mala fortuna que em vaig equivocar i el vaig donar a la seva germana, l’esposa del Baró. Aquesta, tota enrojolada, va llegir l’ardent prosa del mossèn i va començar a fer escarafalls, adornats amb gestos tan histriònics, que semblava que d’un moment a l’altre s’aniria a desmaiar. El seu marit el Baró, veient-la tan sufocada, va fer-se càrrec de la situació, llegint el bitllet de la meva perdició; tot seguit va inflar el pit, i amb l’arrogància de la que mai he disposat, em clavà dues bufetades, que encara tinc els deu dits marcats a la cara, mentre deia que m’enviaria els seus padrins.

Aquests han convingut un duel a pistola –cosa que jo no he vist mai de la vida- i el fet es produirà demà de matinada.

Com us podeu imaginar, la camisa no em toca el cos, nomes de pensar-hi, però aquestes són les coses de la meva mare i els seus consellers eclesiàstics.

He fet un curset intensiu d’ús d’armes de foc, a càrrec d’un sergent retirat, que m’ha tingut marcant el pas pati amunt i pati avall, la qual cosa no sé si tindrà res a veure amb el duel, i he tirat un parell de trets, que m’han desarticulat el canell i -no ho digueu a ningú- no solsament no han tocat la diana, sinó que ni han tocat els termes de la baronia.

Això si: des de que ha corregut la brama de que em batré en duel amb el Baró de Montfleury, que la baronessa –que per cert es lletja i grassa- no deixa d’enviar-me notes amoroses, la seva germana, la de Vol-au-vent, també, i les minyones i les masoveres, que fins ara em menystenien, em miren amb una mena de concupiscència desconeguda per mi. La pena és que estic tant acollonit que no em calen ni ablucions d’aigua freda, ni cap mena de mortificació física per vèncer la temptació.

La meva vida ha canviat sobtadament: si demà el Baró em clava un tret al cap –cosa més que probable- aniré al sot de manera ineludible, però si la sort m’és propicia, i per aquelles coses de l’atzar el tret se’l emporta ell, ja em direu que en faig de la truja de la seva vídua, la fastigosa de la seva germana i tota la cort de donzelles i masoveres que semblen carregades de males intencions. Ai las! Quines situacions més compromeses que ens depara el destí!.