Pànic: extraterrestres a la Serra del Cadí.

No sé pas de on havien tret aquell mosso tant feréstec. Parlava una mica de català, un bastant de castellà i molt de gallec -de fet aquestes “miques”, “bastant” i “molt” eren ben minses, doncs el seu vocabulari es reduïa a unes dotzenes de mots per fer-se entendre, generalment basades amb la pitança, la feina del remat i el jeure- Com havia anat a parar un gallec assilvestrat, sorrut i analfabet a un petit poble de l’Alt Urgell, perdut a sota mateix de la Serra del Cadí, era tot un misteri. Els seus patrons no eren gaire més civilitzats que el mosso, però gastaven un punt més de glamour, si això vol dir que es rentaven la cara cada dia a l’abeurador, estaven alfabetitzats i el seu vocabulari en català era una mica més extens, tot i que farcit de “mecagondéus” i “mecagonl’hòstia” , més fruit del tracte esquerp amb els animals que no pas amb voluntat de contravenir les coses sagrades del més enllà.

Aquelles petites pedanies del Municipi de Lavansa i Fórnols a primers dels anys seixanta, malvivien d’una magra ramaderia, sostinguda al voltant de la “Cooperativa Lletera del Cadí” i d’una producció agrícola totalment autàrquica, insuficient per atendre les necessitats bàsiques d’una casa. Els homes se’n anaven a treballar a les mines del Pedraforca i pujaven a Andorra per fer una mica de contraban de tabac, teixits de niló i alguna andròmina electrodomèstica, quan no els reclutaven per portar farcells, el contingut dels quals els era totalment desconegut. Aquestes feines, bastant més perilloses els eren també bastant més lucratives que la monotonia del bestiar i el poc blat i les patates, per la qual cosa era freqüent que les ovelles i les vaques les encomanessin a vailets de poca edat –els nanos de casa furtats de l’escola- o a mossos de mala jeia pagats amb el magre menjar i algun parell d’ovelles. Si es venien bé els corders de la temporada i la Cooperativa pagava bé la llet –això anava segons el grau de greix que duia- els lliuraven unes poques pessetes.

Amb divuit o vint anys, quan les vacances d’estiu, anàvem al poble, ocupant una casa abandonada que ens deixaven els cosins del pare i els vespres, amb una ampolla de brandi, anàvem a que la tia ens fes una mica de cafè per fer petar la xerrada. A l’escalfor dels “carajillos” s’engrescaven les converses i sorgien les mitges veritats i les mentides, cosa que no feia al cas, doncs amb això de la literatura i la narrativa, es pot aplicar el que “si non é vero é ben trobato”.

Aquell mosso que no parlava mai, però quan deia alguna paraula solta, semblava fer-ho en gallec, anava bastant pet de brandi i cafè. El seu habitual “manda carallo”, el deixava anar amb la boca torta i la mirada perduda. Els cosins deien que era un paio exageradament sobri, però que un dia era un dia, i li anaven omplint el got amb l’infame brandi andalús d’en Domecq. Entrebancant-se amb la llengua, va deixar anar el que duia al pap: Ho havia vist, “con sus propios ollos”: unes coses rares, com paelles gegants, havien baixat del cel, i llençaven foc, cremant als que s’hi apropaven. Tots ens els miràvem divertits, i el paio s’emprenyava cada vegada més, afirmant la veracitat del que deia. “Si home”- li deia en Jep, que era un fotetes- “quans carajillos t’havies begut aquell dia?”-“Ninguno, la hòstia, ninguno”- replicava aquell home, que semblava un neandertal. Jurava i perjurava que havia vist baixar del cel aquella mena de paelles gegants, que tiraven foc i mataven tothom –“I tu que vas fer?”- li preguntava el fotetes. “Eu, escapome corriendo!”-va dir, amb uns ulls badats com taronges. “Vas fotre el camp, covard!”- insistia el fotetes. –“Tu hubieraste quedado, no?, Anda a o carallo, que eres más burro. A cuadra deberias estar i no con as personas”... La cosa s’emmerdava; s’havia de trencar el gel. Amb veu conciliadora i fent com que me’l creia, li vaig preguntar a on havia vist tot aquell prodigi de desgràcies. A la Seu d’Urgell, em va respondre, mentre tothom reia. A base d’anar preguntant, varem treure l’entrellat: el gallec en qüestió no havia anat mai al cinema i la primera vegada que ho havia fer havia estat a la Seu d’Urgell un dia que passaven el film “La guerra de los mundos”, basada en la novel•la de George Wells. Talment com l’alarma creada per l’emissió radiofònica de la novel•la per en Orson Welles, el pastor gallec s’havia cregut que el que passava a la pantalla era veritat, doncs –“Habialo visto con sus propios ollos”...