Tot modernitzant la policia

L’oficial de la guàrdia urbana Càstul Sánchez va arribar a aquella petita ciutat disposat a fer tots els canvis possibles  per modernitzar el cos de la policia local. Venia de comandar una unitat de la de Barcelona i havia fet uns cursos en la flamant Escola de Policia de Mollet, on s’hi entrenen els futurs Mossos d’Esquadra; havia vist moltes pel·lícules americanes, i al seu despatx penjava el títol d’un postgrau en tècniques policials impartit per la Interpol, amb assessorament especial de l’ FBI.   

L’havien nomenat Inspector en Cap de la vintena d’agents d’aquella ciutat, amb l’objectiu de modernitzar el col·lectiu. Es va trobar una colla d’homes armats amb vells revòlvers que duien a caprici, com si fossin al Far West, que feia anys que no havien fet un curs de capacitació- això els que n’havien fet algun- i sense cap formació prèvia doncs a  molts d’ells els havia posat a dit, entre els seus amics i recomanats, l’antic alcalde franquista, amb la única finalitat de fer-se una guàrdia de corps que també fes patxoca quan venien visites i que col·laboressin a incrementar els caos circulatoris quan es feia necessari ordenar el tràfic.  L’oficial Càstul Sánchez va rebre l’objectiu del flamant alcalde democràtic de convertir aquella colla de sapastres i fatxendes, en un cos especialitzat en possessió de les més noves tècniques policials. La majoria, hi van posar més voluntat que capacitat i es van esforçar en assimilar les noves tècniques; tret de dos o tres analfabets o ganduls, la majoria  es van posar a cremar celles i neurones en criminologia, dret penal, i memoritzant el codi de circulació, entre d’altres assignatures bàsiques per desenvolupar la nova tasca que els era encomanada.

La Guàrdia Urbana de la ciutat compartia prefectura amb un petit i residual destacament de la Guàrdia Civil, comandat per un sergent. Aquests, més pendents del anunciat desplegament  dels Mossos, amb la conseqüent expectativa d’un proper trasllat, que d’empaitar delinqüents, estaven exhaurint els dies de la seva estada a la localitat, en un estat de lassa passivitat que ratllava la desídia.

En Càstul Sanchez, entre d’altres mesures de professionalització, va voler introduir un canvi radical en el sistema de comunicacions: Ja n’hi havia prou amb que els guàrdies es comuniquessin entre ells per la radio com aquell que s’està prenent una cervesa al bar del cantó. No s’hi valia en dir:

-“ Pepe, aquí el Cabo López desde la Central. Me han dicho que hay unos gitanos merodeando por la tienda de comestibles de la esquina de  Calle Mayor con Avenida de la República. Date un garbeo por ahí e informa si ves algo raro. Corto.”

Segons una exhaustiva formació, la nova forma de comunicar en el supòsit esmentat havia de ser:  

“ Alfa cuatro, aquí Charlie dos en Hotel cero. Código 83 en esquina Carrer Major con Avinguda de la República. En el supuesto de situación 5, informe y pida refuerzos. Corto”. 

Una de les asignatures pendents, encara avui, és la de que aquestes comunicacions les facin en català.

A en Càstul Sánchez li va costar sang suor i llàgrimes la implementació de les noves tècniques d’actuació. Va intentar que –ateses les necessàries conveniències de col·laboració i coordinació entre les diferents policies, que el sergent de la Guàrdia Civil emprés els mateixos mitjans que la resta de policies locals. Va aconseguir que la superioritat li enviés un requeriment al veterà Guàrdia Civil per tal de que acatés les indicacions –que no ordres- de l’oficial de la Guàrdia Urbana en franca harmonia amb les noves tècniques.

Com que als guàrdies els costava utilitzar correctament el nou llenguatge xifrat, en Càstul Sanchez tenia una emissora damunt de la seva taula i constantment, carregat de paciència,  anava corregint les moltes faltes que s’anaven produint.

-“Charlie dos, debe usted decir que se trata de ir a Hotel Uno a trasladar a Romeo Tres  y no que se va al ayuntamiento a recoger al Regidor Fernández, que no aprenderàn nunca, cojones!...”

Així, de mica en mica van anar aprenent i es van anar acostumant a aquesta mena de llenguatge, que tan bonic fa a les pel·lícules americanes de lladres i serenos.

Quan ja la xaranga era una monòtona lletania nomes comprensible pels iniciats,  un matí, va sentir la veu inconfusible del sergent de la Guàrdia Civil que es dirigia a un dels seus agents.

-“Golf dos, aquí Sierra uno. Haga llegar inmediatamente a esta comandancia un 780”-

-“Ostres: un 780...Què dimonis deu ser això?”- es va preguntar l’oficial de la Guàrdia Urbana Càstul Sánchez, tot intrigat.

Pensava que aquell refotut sergent li amagava alguna cosa. Potser un 780 era la críptica denominació d’alguna detenció relacionada amb una complexa operació antiterrorista encomanada des de Madrid. Era evident que la coordinació entre els diferents cossos policials era una quimera: els Mossos no reportaven a la Policia Nacional, aquesta no ho feia a la Guàrdia Civil i tots plegats deixaven al marge als més de dos mil cossos de la Guàrdia Urbana o Policia Local que hi ha a l’Estat . Per acabar-ho d’adobar, s’afegien  un munt de guàrdies de seguretat i de policies més o menys privades, que feien la guerra pel seu compte o el de les poderoses empreses a les que servien, generalment propietat d’alts càrrecs de la mateixa policia.

No va trigar gaire a sortir de dubtes.  L’aparell va fer uns sorolls i la veu del número de la Guàrdia Civil que havia rebut la ordre es va fer evident a través de les ones:

-“Sierra uno. Sierra uno, aquí Golf dos. He encargado el 780 a Golf tres y éste me pregunta si  Sierra uno  quiere el 780 de chorizo o de jamón”...

En Càstul Sánchez va poder constatar, amb certa tristor, que havien canviat les formes, però no els continguts.