La Bella Lola

Cap a l’Alt Empordà, als pobles de la costa, abans de l’allau turística, els pescadors mataven l’estona dels temps lliure a les tavernes, bevent vi i “carajillos”, jugant al dòmino o a les cartes i quan el vinot feia el seu efecte, sempre n’hi havia algun que, amb mes o menys fortuna, encetava una havanera de les que havien sentit a cantar al pare– que quasi sempre havia fet un parell de singladures a ultramar- Era aquella època magre i complicada, en la que sovint es sentia a dir: “En Fulano és tan pobre que a casa només poden menjar llagosta”
Alguna gent de “Can Fanga” van descobrir el paisatge i les meravelles de la Costa Brava i van començar a freqüentar aquells pobles. Alguns periodistes sense tema i amb la necessitat d’enviar la columna diària van escriure sobre el cant de taverna i es va anar creant el mite romàntic, consagrant les velles tavernes com a santuaris de la tradició coral marinera. Va començar una llarga i prolífica tradició, que ha fet escola, amb l’aportació de nous autors i l’aparició de nombrosos grups.
A Calella de Palafrugell, on s’hi celebra una coneguda i televisada cantada anual d’havaneres, hi ha un local que ha adquirit una certa notorietat a l’efecte: Es tracta de “La Bella Lola”, popularment conegut com “Ca la Raquel”.
Abans del “boom” turístic, la Raquel hi tenia una humil bodega, on hi venia vi de bota a granel, gasoses i refrescos. També admetia dispesers, fixos i ambulants i cuinava per paletes, viatjants de comerç i guàrdia civils, que eren els pocs forasters que en aquelles èpoques visitaven Calella, tret de quatre burgesos de Barcelona que tenien casa a la Platja del Canadell, -n’hi tenien també en Josep Pla, i algun poeta anglès cercant paradisos perduts, intentant emular Lord Byron-
La Raquel era vídua i venia d’exilis, traumes i molts patiments de guerra i de postguerra i pencava de valent per tirar endavant la seva vida i la del seu fill.
Els mariners a la tarda hi anaven a fer el got de vi i a cantar:

“Estando yo una mañana,
triste y lloroso mirando el mar,
me encontré con una mulata
que me mostraba su delantal”

Allà pels anys seixanta van arribar els turistes i els estiuejants: gent de Girona i Barcelona dalt dels seus “sis-cents”, periodistes sense tema, fotògrafs i models de la “gauche divine”, en Serrat, la Gimpera, en Misserachs... que es van escampar per les cales i les cases dels pescadors...Bevien whisky i gin tònic, escoltaven jazz, i els encantava rodejar els vells pescadors cantant havaneres. Aquests, murris i afalagats, miraven de reüll els generosos escots de les turistes i, si podien, procuraven grapejar la seva daurada i ben dotada anatomia.
La Raquel feia el seu agost venent gasoses i vi i preparant “cremats” pels turistes, fins que, al cap dels anys, ja vella i cansada, va traspassar el negoci que ara el porten la Pepi i el Paco, amb grans dosis d’amor i amb molt de gust per la continuïtat de la cançó de taberna, sovint farcida d’escatològic bon humor i sana alegria de viure.
La Raquel, desapareguda fa uns pocs anys, li agradava baixar a mitja nit a la taverna, l’hora de les bubotes, a fer un tallat i sentir les –sovint- desafinades notes de “La Pauleta” o a aquell avi que cantava tangos amb escassa veu i gran sentiment.

La Raquel, que vaig conèixer, era font inesgotable d’anècdotes. Una d’elles és la que segueix:
Un estiuejant de Barcelona, allà pèls anys seixanta, suggestionat pel romanticisme de l’havanera i les seves llegendes d’amor, sensualitat i mulates generoses, va entrar a la taverna de la Raquel i amb ingenuïtat i fent-se ressò d’una llegenda urbana que corria per la Calella dels turistes, li va preguntar:
“Senyora, disculpeu-me, però és vostè la famosa i coneguda “Bella Lola” de la que parla l’havanera dels mateix nom ?. Com que veig que l’establiment porta aquest nom...doncs, potser...” -va dir tot balbucejant.
“I ara!. No home, no. Com vol que jo sigui la famosa “Bella Lola”- va respondre la Raquel amb la seva sornegueria- “Jo nomes sóc “La reina de los mares”...”
I aquella dona eixuta i sensible, enfortida pels atzars de la vida, es va quedar tan ampla, rient-se’n del mort i de qui el vetllava, com sempre havia fet.

(Aquest relat va ser publicat a Relats en Català amb data 7 d'octubre de 2008. Avui dia que acaba l'any, no sé el perquè m'ha vingut al cap la Raquel i la seva vella taberna de Calella. Les fotos són manllevades al Paco Cardona, que ja sé que no s'emprenyarà amb mi. Feliç any nou a tot-hom!).

Una vella discusió de pati d'escola.

 

Era en el pati d’una escola religiosa dels primers anys seixanta i tal com m’ho van explicar us ho conto.

L’adolescent sentí la mà feixuga del sacerdot damunt l’espatlla.

-“Déu vos guardi “- va oir, mentre li arribava  una alenada d’halitosis amb matisos de tabac, ceba i agrors estranyes.

-“Bon dia, mossèn”- respongué el noi.

-“Potser que parlem tu i jo una estona”- va dir el clergue amb veu mel·líflua i continguda, mentre esbossava un rictus que pretenia ser un somriure afable.

-“De què ens cal parlar a vostè i a mi?” –va  dir el noi, tot enrogint amb la timidesa dels massa joves.  

-“De Déu”- va tronar el capellà.

-“De Déu ?”- inquirí el noi amb posat d’estranyesa i certa por en l’esguard.

-“Si noi,  m’han dit que vas pregonant als teus companys que aquest no existeix; que provenim d’un procés evolutiu sense que una intel·ligència superior vetlli per l’harmonia i la bona fi de les coses d’aquest món” –tronà el capellà davant l’aparent por del xicot i la seva pretesa immaduresa juvenil.  

-“Ah, era això !”- va respondre el noi, visiblement alleujat, tot que aquell home sec i ensotanat li feia més por que goig.

-“Què podria ser sinó ?”- va dir el capellà, visiblement desconcertat –“Sé que dius que no hi ha Déu i que tot prové d’una suma de casualitats cosmològiques i jo t’haig de preguntar: per què ? En que et bases per negar la existència del Déu totpoderós?”

-“Ai, mossèn, no voldria pas entrar en polèmiques, però crec que aquesta pregunta l’hauríeu de respondre vos, que sou el que afirma que hi ha un Déu que ho ha creat tot. Jo, senzillament, estic obert a creure qualsevol raonament mínimament acceptable que m’ho faci veure i de moment, ni les escriptures de cap religió, ni la ciència empírica m’han donat cap mena de pista que em permeti creure en cap transcendentalisme creador”.

-“Desvergonyit ! Com un marrec ignorant pot dir això i quedar-se tan ample ?. No has vist mai una posta de sol a la mar, ni una vall solejada  des del cim d’una muntanya?  Tu creus que tanta bellesa és nomes fruït de la casualitat ? Pots arribar a pensar que tota la creació és una suma de coincidències ? Supèrbia ! Aquesta és la paraula: supèrbia de pensar que ets per damunt del Senyor de totes les coses ! Qui ets tu per negar les veritats revelades i acceptades  durant dos mil anys de cristianisme i la fe en l’existència d’un Déu únic, la tradició del qual es revelada des de fa més de cinc mil anys ?  Qui ets tu per contradir mils d’anys de cultura religiosa i l’opinió de tants savis i doctors que han fet la exegesis de la mateixa paraula de Déu escrita?...Supèrbia n’és la paraula; supèrbia” –va dir l’irat clergue, mentre deixava escapar tot de capellans per la seva boca tova emmarcada per uns llavis flàccids.

-“Disculpeu mossèn, però se’m fa molt difícil de creure tota aquesta parafernàlia de la que parleu, i ja sabeu que no sóc pas jo sol el que n’és escèptic. La meva postura no prové de la supèrbia, abans al contrari: és el resultat de creure’m una petita part, sense cap mena de transcendentalisme, d’un univers que ultrapassa  la meva capacitat de comprensió. Prové de la humilitat. Sóc conscient que avui coneixem el món molt més bé, mercès a les investigacions de gent que no s’ha conformat a simplificar-ho tot, tancant els debats imaginant déus improbables i que fan de mal pair, especialment quan són evidents les contradiccions del discurs paternalista religiós i la realitat etològica dels humans. Si un dia teniu dades concretes i científiques de la existència del vostre Déu,  ja m’ho fareu saber, que em trobareu obert a escoltar els vostres raonaments, però de moment, qui s’hauria d’explicar serieu vos, malgrat els no sé quants mils d’anys de discurs teològic que invoqueu. No insistiu : no em fareu sentir culpable, ni tampoc em sentiré rar per no formar part de remat dels creients o dels que fan veure que ho són ”

- “Mira, noi, en acabar la guerra, jo era molt jove i sortit del seminari i em va tocar fer de capellà a una presó on hi havia  presos rojos. N’hi havia un munt que pensaven com tu, però quan estaven en capella abans de ser executats, molts  es cagaven a les calces i demanaven confessió i fins i tot acceptaven combregar. Aquestes sobtades conversions de darrera hora són les més agradables als ulls del Senyor, encara que sigui per allò de que val més tard que mai”     

L’adolescent va callar, mirant compungit el terra. Si encara li quedava alguna espurna de fe amagada dintre d’algun racó amagat del seu subconscient, aquesta  li acabava de  desaparèixer.

-“Sort que hi éreu vos per acollir-los –va dir amargament- que si hi hagués hagut un bruixot  pagà d’una tribu de l’Amazònia, no us dic quina mena de conversions més galdoses haguessin hagut de fer els pobres diables, amb les seves pors al més enllà quan anaven a ser   executats”

El capellà el mirà com aquell que veu un boig, tancat per copsar el sarcasme d’aquell marrec llengut que  tot just acabava de llançar-se a la vida adulta.  “Ja n’aprendria de viure !”- va remugar mentre se’n anava amb passes llargues, tot fent voleiar la negra sotana.

Si el timbaler del Bruch s'hagués quedat a casa

Aquests dies de sopars d’empresa amb sobretaules inacabables i efluvis etílics, hom deixa anar la llengua. Fruit de tot això sorgeixen converses estrambòtiques, surrealistes o, sovint, simplement delirants. Ingerida una bona dosis de cava del Penedès, emboirats pel fum de tabacs fumats per d’altres, i refredant els cafès amb roms, anissos o brandis, surten del subconscient les més agosarades essències de les emocions.

Una de les més reeixides d’aquests dies, que he observat, era l’emprenyada col•lectiva que a Catalunya es gasta en relació al tracte que ens prodiguen els estadistes i la premsa de la veïna Espanya, amb el retard del Tribunal Constitucional, l’Estatut i tota la pesca.

“Sabeu que un percentatge mol elevat d’espanyols, un 50,6 %, creuen, i ho diuen en una enquesta, que a Catalunya perseguim el Castellà ? Quina mena de gent és aquesta que afirma el que desconeix? Quin país més fàcil de manipular que es creuen el que els diu la premsa sense una prèvia comprovació. A mi, si em pregunten que si crec que a Madrid es mengen set tones de xurros al dia, diré que no ho sé. I si contesto serà perquè en tinc un coneixement empíric fonamentat i ho conec de primera mà...”- va dir un, encetant el foc.

“Oh, si, l’altre dia, a l’entreacte de “Il trovatore”, als lavabos del Liceu, unes senyores amb pinta de madrilenyes es ficaven amb els subtítols que hom posa en català. Deien “que era una ordinariez”. Vaig estar a punt de deixar-les ben pentinades, recordant-les-hi que eren a Barcelona i no a Madriz, si no fos que no vaig voler baixar al seu nivell” –va afegir una bona amiga que duia un d’aquells infames penjolls de la casa Tous.

“Aquests paios de Madrid no ens poden ni veure; mira un exemple: el novembre passat, va jugar la Selecció Espanyola amb l’Argentina i van guanyar per dos a un, al darrer minut i de penal: Cinquanta mil espectadors a la grada: un èxit total, segons la premsa de Madrid. Un mes més tard: els mateixos, sense el porter Casillas ni el Villa, però reforçats amb un parell de paquets de l’Espanyol, n’hi claven quatre als mateixos argentins, i com que van amb el nom de la Selecció Catalana, ha estat un fracàs, doncs nomes hi van anar cinquanta-tres mil espectadors (tres mil més que a la d’Espanya) i diuen que van fer un partit de costellada, que si patatim, que si patatam... Home, ja està bé de tant desprestigi, catalanofòbia i desconsideració, caram!” – va afegir un altre, tot xarrupant el cafè perfumat i amb uns ullets extraviats i lluents que no fugien de l’escot d’una callada i jove promesa de l’administració local.

“Està ben clar que la solució és la independència, però això si, dintre de la Unió Europea, eh!”- va dir un altre que va intentar anar a votar, sense èxit, al referèndum de Sant Cugat.

“Si el timbaler del Bruch s’hagués tocat els collons i no el tambor, ara seríem francesos...” –balbucejava un altre, tartamudejant i amb aquella veu de nas dels que han begut més del compte.

“El problema ja ve de més lluny: imagineu que el rei Pere II no se’n hagués anat de putes el dia anterior de la famosa batalla de Muret i l’hagués guanyada al Simó de Montfort... Catalunya s’hagués estes Occitània amunt, i no hauria calgut anar a conquerir València i Murcia... i ves a saber com serien avui dia França, Catalunya i Espanya. Amb tota seguretat Catalunya seria una potència europea i la França territorial una mena de Bèlgica situada al Nord i Espanya, com un Portugal clerical i deprimit, depenent de subvencions europees, i dels valencians, no se’n cantaria ni gall ni gallina, sense el reforç de la nissaga catalana...” –afegí un delirant somniador que nomes havia volgut beure Penedès i per compensar el dèficit de begudes espirituoses provinents d’altres latituds que hi havia a taula, havia fet el patriòtic sacrifici de beure’n per dos o per tres.

“Oh, i si Companys se’n hagués sortit i abans de que en Franco envaís Catalunya, els francesos s’haguessin annexionat Catalunya, tal com sembla ser que va intentar negociar...”- digué un que venia del lavabo i sentia campanes però no sabia de on venien.

“Mireu”- va dir un altre, no menys carregat de begudes espirituoses- “És més que probable que si el timbaler del Bruch, per aquelles coses, hagués pogut decidir el destí de la Guerra del Francès i Catalunya depengués de Paris i no de Madrid, les coses haurien anat  de molt diferent manera. En primer lloc la Revolució Industrial potser no s’hagués produït, doncs les conjuntures no haurien estat les mateixes; en conseqüència, ni Renaixença, ni Modernisme, ni Gaudí, ni tèxtil, ni Sagrada Família. Barcelona, potser seria una mena de Marsella, més meridional i canalla encara...

Això si: sense els catalans i sense els seus carlins i la seva capellanada reaccionària, que els gavatxos s’haurien cuidat de controlar, l’Espanya s’hagués estalviat tres guerres el segle XIX i potser haurien pogut fer una descolonització menys traumàtica que la que va ser i s’haurien pogut desempallegar de les velles càrregues administratives i militars amb més solvència, estalviant-se les aventures africanes i sense elles, en Franco i tota la seva trepa... Tanmateix la racionalitat i les llums de la França, també li haurien arribat i ajudat a fer-ho, per la qual cosa, ves a saber com hauria anat la seva evolució...”

Els improperis el van fer callar. Algú es va posar a cantar “Els Segadors” i un altre va proposar fer un referèndum entre els comensals de la taula.

Sort que una ho va arreglar traient el tema del Barça i les sis copes, quan ja es cantava “El cant a la Senyera” de l’avi del Millet del Palau, que si no, no sé pas com hagués acabat la cosa.

I és que això de fer història ficció, si s’han begut dues copes de més, és un exercici força perillós.

Terrassa i Sabadell: la falç i el martell

Quan el darrer franquisme i la transició democràtica, al Vallès hi va aparèixer una revista, de la que se’n van fer molt pocs números i que es titulava “TS”. Aquest concís i breu nom era en honor de Terrassa i Sabadell, doncs la revista en qüestió era propiciada pels “Amics de les Arts de Terrassa” i l’”Acadèmia de Belles Arts de Sabadell”. No era poca cosa fer un front comú entre les dues ciutats tèxtils rivals, però la oposició al franquisme comportava curiosos i estranys companys de llit. I no és que la revista nasqués amb la vocació de fer política. Formalment es tractava de tocar temes culturals relacionats amb les finalitats socials de tan benemèrites i cultes institucions, però de política se’n hi feia i sovintejaven les col•laboracions de gent compromesa i que posteriorment van tenir certa notorietat, com en Xavier Vinader, en Manuel Garriga, Manuel Royes, Feliu Formosa i d’altres.
Els atzars d’aquesta publicació són equivalents a les dificultats que tenien semblants iniciatives de l’època. La repressió policial, les multes i les detencions les ofegaven i treure un número era una odissea d’unes colossals proporcions, sovint impossibles d’abastar.
Aquells anys jo em movia, amb la inquietud del jovent, pels indrets culturals on s’hi coïen les essències del futur, i era soci de Belles Arts i tenia un modestíssim nivell de col•laboració amb la logística de la gènesis de la revista.
En certa ocasió ens van detenir en Joan-Miquel Sanmiquel, el President de l’Entitat, home de dretes i compromès amb el règim franquista, tot i que en honor a la veritat, cal esmentar que era una persona molt honesta i sencera, de rara noblesa i que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies, fent costat i recolzant aquella revista subversiva que li havien encolomat sense demanar-li el seu parer en quan a les variants de la línia editorial.
Recordo un vespre angoixós, amb la revista ja impresa i a punt de sortir i en Sanmiquel, el President, detingut. Tothom amb un cangueli indescriptible i amb els més negres presagis surant per l’aire d’aquelles sales bastides per acollir la flor i nata de la burgesia sabadellenca, i ara preses per estudiantets, aprenents de despatx tèxtil i de polític i algú lletraferit de certa notorietat local.
Va aparèixer en Sanmiquel (el senyor Sanmiquel li deiem) gran, alt, prim, una mica encorbat i amb el seu aire de senyor de mena. Semblava cansat i deixat, brut i sense afaitar, desprès de les hores passades al calabós.
-“No podem treure la revista”- M’han dit els de governació- va dir tot just entrar, amb una veu suau i una mica fosca.
-“Per algun article en particular?”- va preguntar algú.
-“No, res d’això. Sembla ser que no els agrada el títol; la T i la S, diuen que són la falç i el martell de la simbologia comunista, i fins aquí podríem arribar, diuen”
-Tots ens varem quedar com catatònics, sense articular paraula, mirant-nos els uns als altres sense poder creure el que sentíem. A l’edició hi havia desenes de coses molt més subversives que l’inofensiu títol. Aquella sentència era un insult a la nostra intel•ligència... La T i la S, la falç i el martell... Quina paranoia!.
I l’ex falangista, en Sanmiquel, que era força intel•ligent i bona persona, va mirar enlaire, amb un gest, com volent dir:
“Amb quina mena d’enzes he hagut de col•laborar jo en el passat !”

Encara que ben mirat, potser si que s'hi assemblava una mica...

        

La solitud del capellà de fons.

Ens han dit que la religió cristiana forma part dels valors culturals de la nostra civilització, i sembla un fet inqüestionable que provenim de velles arrels fonamentades en el transcendentalisme que aquesta propaga.

Aquest enquistament dintre dels valors de la civilització judeocristiana haurien de portar a que els seus professionals, els sacerdots, haguessin d’estar fortament integrats a la societat, formar-ne part i, tot i que en certs àmbits i en extremes latituds se’n troben de  força implicats amb compromisos d’emancipació social, com aquelles excepcions que algú va dir que confirmen la regla (cosa que no he acabat d’entendre mai, doncs si una cosa fa l’excepció, és afeblir-la), les conferències episcopals, els Roucos Varela i la capellanada en general formen un cos apart, cada vegada més allunyat del conjunt de la societat.

Us posaré un exemple de vell pagà, tot i sabent que el meu testimoni no té cap mena de rigor teològic, i potser ni valor dialèctic  i que ratlla la superficialitat més vil: Un dia, ja fa temps, anava amb uns pocs companys fent muntanya. Pujàvem al Taillon, un cim pirinenc francès, damunt del circ de Gavernie. Pel camí, se’ns va ajuntar un solitari, que varem adoptar a la colla, doncs això de fer muntanya sol és un exercici una mica perillós, tot i que és ben sabut que per una bona cordada val més ser pocs i ben avinguts, tampoc és qüestió de deixar una ànima en pena vagant gelera amunt.

Varem encetar conversa i de seguida, congeniar amb el nou vingut. Parlàvem de tot, amb desimboltura de gent sense prejudicis: política, xafarderies, feina, coses de la vida en general. Algú explicava acudits i animalades de contingut eròtic.

El nouvingut estava satisfet i gaudia de la companyia d’aquella gent desenfadada i alegre que érem nosaltres i reia i  també ficava cullerada. A mida que parlàvem ens anàvem presentant.  Ell preguntava, fins que es va fer la fitxa de tots. Quan li va tocar a ell presentar-se i confessar qui era i que feia, va advertir-nos, i demanar-nos, amb gran misteri, de que no canviéssim d’actitud amb ell quan sabéssim la seva feina. “Deu ser un espia del CESID i ara ens ho farà saber”-vaig pensar tot intrigat. Però no; va dir-nos que era un sacerdot, rector de no sé quina parròquia d’un poble del Bages...-“I què?.”- varem dir tots alhora: “És una feina com una altra qualsevol...” -va afegir algú, amb aire integrador.

“Oh, potser ja no em tractareu igual, ara que sabeu que sóc un capellà”- va dir, tot mirant a terra, com avergonyit...

I efectivament; un cop va haver agafat el seu to pastoral i va començar a fer de capellà i a pontificar amb un evident paternalisme, res ja va poder ser com abans: una subtil teranyina  s’havia teixit tot d’una i va desaparèixer l’espontaneïtat de feia uns instants.

No vull fer-ne un judici de valor; només fer-ne la constatació banal, avui que celebrem festes laiques, paganes, bàquiques o religioses, segons els gustos de cadascú.

Apa, salut.

La partida de cartes.

Per jugar a cartes no es necessita res més que una baralla, temps lliure i quatre persones disposades a perdre el temps de la manera més inútil. No és necessari estar rodejat de roba estesa, ni portar un casc militar al cap, doncs per molt que s’emprenyi el que perd, difícilment carregarà a la baioneta contra el seu contrincant. Aquestes són coses de les pel•lícules de l’oest.

Aquesta vegada vull comentar una vella foto feta a la meitat dels anys seixanta.

Els que hi surten ja no s’han vist mai més, tot i que aquells anys vivien junts, gairebé com en comuna, que estava molt de moda. Són a dalt d’un vaixell de la Marina Espanyola, que ja fa anys va ser desballestat; és la Fragata “Àlava”.

És una tarda d’estiu i els que hi surten hi estan matant l’aranya, que és el que es solia fer habitualment a la “mili, tot esperant que el temps s’escolés lentament, com les aigües brutes d’un pou mort contaminant una polida riera. Per il•lustrar la foto, van muntar una certa coreografia amb els cascs de combat (coses de la quitxalla)...

Van ser uns anys de molta lectura i molt poca feina, tot i que calia fer anar aquella andròmina de vaixell, amb les seves màquines diesel, els seus canons de 5 polzades i un repetidor del radar posat al pont, que s’havia de desmuntar quan es feien exercicis d’artilleria amb foc real, doncs amb els sotracs i batzegades, s’espatllava...

Va ser una època en la que un sergent em va denunciar al meu superior (un capità d’intendència de la Marina) per subversiu i perillós, vistes les pernicioses lectures que jo feia. El capità –no era un mal home- va prevenir-me, dient que tingués cura amb les meves lectures. L’hi vaig ensenyar el meu “arsenal”: quatre coses de l’editorial Austral, entre elles “La rebelión de las Masas” d’Ortega i Gasset. El capità es va fer un bon fart de riure: havien estat a punt d’empurar-me per roig perillós per llegir l’Ortega i Gasset ! I és que, encara que ho digués un escriptor de dretes, allò de “la rebelión de las masas” els feia posar els pels de punta als xusqueros illetrats, fatxes de mena...

Els “castrati” i “il bel canto”.

 Si vivies als començaments del segle XVIII, especialment a Nàpols, eres un nen de set o vuit anys i et portaven a un cor parroquial on destacaves per la teva veu angelical, corries el greu perill de que en fessin de tu un “castrati” i et passessis la vida d’escenari en escenari, arrossegant la teva ambigüitat i la teva veu femenina, i arrossegant uns complexos i una sexualitat patològica .

Les coses anaven més o menys així:

- “Signora, il suo figlio” té unes dots especials pel “bel canto”...Deixi’ns que el nostre expert barber, especialista en treure queixals corcats, abscessos purulents i curar el mal francès, li faci al "suo figlio" una senzilla intervenció que el deixi “senza coglioni” per què no perdi aquest do natural, aquest bé de déu de veu que déu –valgui la redundància- ha volgut donar-li pel plaer dels altres” (cal dir que aquests altres eren clergues o seglars de la millor condició, que freqüentaven els gran salons i els teatres. La canalla patuleia assistia a grolleres i bufes funcions, a imatge i imitació d’aquestes excelses representacions, on hi anàvem a raure “castrati” o tenors i barítons de poca fortuna i de poca traça artística. Els millors estaven a sou d’amables protectors, mecenes de gran fortuna, generalment prínceps, nobles o jerarques de l’església, i actuant en els seus selectes salons i capelles)

Els pares, generalment, transigien davant l’enlluernament de que “il suo figlio” podés accedir a tan elevades cotes de la fama i la fortuna, per la qual cosa permetien que el barber actues en conseqüència. Si el nen sobrevivia al greu atemptat anatòmic sense morir d’una septicèmia, rebia classes pels més afamats músics, que el convertien en una mena de rar i androgin exemplar, destinat a suplir a les dones, que aquells anys de foscor i furor d’ínfules post trentines, tenien prohibit pujar a un escenari –“És una llàstima i un gran sacrifici que " il mio Benedetto "no em pugui mai fer àvia, però ja se’n cuidarà la "putana" de la "sua" germana, que pel carreró que porta, als catorze anys ja estarà més que "pregnata"...” –es deia la mare, amb santa resignació.

Els melòmans diuen que els registres de veu i la qualitat dels "castratri" no s’han igualat mai més a la història. Tenien la capacitat de donar les notes més agudes, junt amb les baixes i una certa capacitat per l’ambigüitat. Avui en dia hi ha els contratenors i algun "castrati "per caprici de la natura, però ni punt de comparació.Els llibrets especialment escrits per aquests, s’han anat perdent en el temps, a mida que la racionalitat de les llums i els drets de l’home (i de la dona, és clar) van anar foragitant aquestes costums bàrbars dels escenaris, tot i que encara hi hagi curses de braus i d’altres espectacle de dubtosa i salvatge procedència.

Doncs avui dia hi ha una portentosa dama – i quina dama, afegeixo- que es diu Cecília Bartoli, que ha ressuscitat algun d’aquests llibrets. Ella de castrati no en té res, doncs sembla tenir els ovaris ben posats. Es mou per l’escenari amb una gran energia, que a les ments neuròtiques, com la meva,  ens provoca fantasies d’un rar erotisme heterosexual. Quin tos de femella, redèu!. I com canta!. Ha recuperat els registres de la complexitat dels castrati i enfoca les més complexes i desconegudes àries amb una tècnica acuradíssima i una potencia vocal excepcional.

El dijous va estar al Palau de la Música Catalana –la dels forats del Millet- on va oferir un concert basat en la seva gravació “Sacrificium”, que pretén ser un homenatge a aquella munió de desgraciats que hom sacrificava per amor d’un “bel canto”. M’afegeixo a la tesis que en Lluis Bosch desenvolupava no fa gaire al Riell, quan parlava de masoquisme. Aquelles velles idees zoroàstriques de que tot conté el bé i el mal, el plaer i el desplaer, es fan evidents en aquestes històries de castrati, dives voluptuoses, cardenals i prínceps, que dijous varem poder reviure al Palau del Millet, on –per cert- malgrat els forats evidents, a les files altes, hi feia una calor tropical per ser al desembre. I una darrera cosa: l’acústica dels darreres és més que deficient. A més de forats, potser hi han fet algun altre disbarat tècnic en aquella carregant mostra del modernisme noucentista que és el Palau. 

        

Un pessebre laic.

El pare era d’idees republicanes, per educació i per convicció, dels que havia hagut de fer la guerra. Cap als anys 50 li va agafar la dèria de muntar un pessebre. L'home no era creient, però admirava els diorames que s'exhibien a les parròquies i locals religiosos per Nadal. Li encantava veure les representacions del paisatge local, amb el seu gust rural, les seves ovelles, els seus bous i els seus ases, que li recordaven la seva llunyana infància. També li agradava la iconografia religiosa de la Setmana Santa, farcida de mares doloroses i sants crists torturats. Admirava, potser amb una certa ingenuïtat intel•lectual, el realisme morbós de les imatges religioses del barroc.

Passades les magres festes d'un d'aquells anys de postguerra, va aparèixer per casa amb un llibre de vell que es titulava “El arte de construir belenes”. Cada diumenge es passava hores folrant fustes amb arpillera de sac i cobrint-les amb guix. Buscava en revistes il•lustrades els models de l'arquitectura que imaginava. Amb filferros als quals enrotllava gruixuts fils de cotó feia troncs de palmera, que folrava amb guix i després els coronava amb palmes de cartolina. Sortia al bosc i triava curosament mates de farigola que farien la funció de troncs d'olivera; les copes eren de molsa, que encolava amb molta cura. Comprava colors en pols que combinava per acolorir el guix i així anava prenent forma una espècie de caos de turons, camins, arbres i edificacions. Després va començar a modelar figures.

L'ajudava un amic seu, un veí, artista naïf que pintava romàntics paisatges de somni amb ramats d'ovelles i encorbats pastors. Li acoloria les figures amb els colors que portava en una llardosa caixa de fusta, mentre s'explicaven les històries de la guerra i es ficaven amb el règim, així d'amagat, com era de rigor.

Passat l'estiu va començar a muntar el pessebre a l'espai que hi havia sota d'una escala de casa que portava a un pis superior. El projecte era ambiciós. Consistia a muntar tres diorames: l'anunciació, el naixement i la fugida a Egipte. Per al primer havia representat la sala d'una masia catalana, amb la seva llar de foc. Darrere d'una finestra apareixien uns ametllers en flor i, a l'estança, un àngel alat dret i amb un braç ben alt i Maria asseguda, mirant a terra. Un luxe de detalls, en forma de taula amb porró, escó, pa de pagès i plats i prestatgeries amb trastos. Al costat, el segon diorama: un estable d'una masia, amb les seves eines agrícoles, la seva palla, i les figures del naixement, amb la mula i el bou. Al fons i baixant per un camí, els Reis Mags i el seu seguici, diminuts i a la llunyania, pastors i dones rentant roba en un rierol. I l'apoteosi final era el tercer diorama: la fugida a Egipte. El bon home havia fet un refregit del temple de Karnak i el d'Orus, trets d’una revista il•lustrada, i amb tots dos havia fet un colossal muntatge amb les seves esfinxs, els seus jeroglífics, els seus obeliscos, les seves palmeres, el seu desert i en primer pla, a l'ombra dels murs del temple, la que havia estat la seva composició estrella i de les poques que havien estat fruit exclusiu de la seva pròpia imaginació: Josep assegut, amb Maria inclinada, mig estirada i recolzant el cap a l'espatlla de sant Josep i el nen Jesús a coll. El fuster li passava el braç per sobre, en una protectora i paternal actitud.

Satisfet del resultat obtingut, animat pels elogis i consells del pintor naïf, es va apuntar al concurs local de pessebres.

Un diumenge a la tarda es va presentar el jurat a casa seva -"Dintre d'aquestes parets mai s'havia reunit tanta gent de dretes a la vegada, des que el 1939 em controlaven per possible roig"- deuria pensar. El grup estava format per diversos notables de la localitat, entre ells mossèn N., conegut censor i principal director espiritual de les pletes catòliques de la localitat. L'autor estava tallat i nerviós i no encertava a explicar-se davant les preguntes que li feien. Es va poder sentir algun elogi bastant eloqüent i es va insinuar alguna felicitació, fins que va prendre la paraula mossèn N: -"No està malament, no està gens malament. Jo diria que aquest pessebre està francament bé. Tècnicament ben aconseguit, vull dir, i amb gran quantitat de detalls, però li falta una cosa... per exemple l'esperit religiós. És un naixement sense ànima, sense devoció. Les figures les ha esculpit vostè, oi? Si ja es nota que vostè no és home versat en qüestions d'espiritualitat. Per exemple, a qui se li acut que sant Josep tingui abraçada la Verge Maria? És ben sabut que no hi havia contacte físic entre tots dos i vostè els ha representat en una actitud que no té gens d'evangèlica. Més que la Sagrada Família sembla una família vulgar i corrent, molt normal, massa normal diria jo..."

El vell republicà es va quedar mirant el capellà, i només va saber balbucejar: -"Jo m'imaginava una gent que fugia i que devia estar cansada i famèlica"- i ben segur que al cap hi tenia la imatge dolorosa de la població evacuada que havia vist caminar pels polsegosos camins d'Aragó, durant la guerra.

Els membres del jurat se'n van anar com havien vingut, tibats i orgullosos, deixant-lo amb una cert malestar a l'estómac i un gust agredolç a la boca. Quan es va publicar la resolució, va poder comprovar que malgrat el possible vot en contra de mossèn N., li havien donat el primer premi.

(Aquest relat del Ramon Alberich el va publicar “El Periódico” el 28 de desembre de 2006 -dia dels innocents-)

No em prengueu el nom del Nadal.

 

El que subscriu es confessa no creient. Sap que el van parir i alletar en aquest món rar i contradictori, on malviuen un quants milions d’éssers de diferents espècies i se sap a si mateix un accident biològic, doncs va tenir la sort (?) de sobreviure a no sap quants milions d’espermatozoides en la primera lluita que li va caldre afrontar en aquesta vida: una carrera frenètica i atzarosa que deuria guanyar, talment la primera i única loteria de la seva vida.   Eren anys difícils, mentre el món estava en guerra, i els pares dubtaven si s’havia d’incrementar la nòmina d’éssers humans destinats al sacrifici -ells tot just tornaven de cruents combats, pors i dols inexplicables, sentors d’hospital i de cementiri i de la brutícia dels camps d’internament- o havien de fer front al seu instint: la continuïtat genètica i el refer unes famílies desestructurades –com es diria avui- per la guerra. Finalment va prevaldre el seu instint i triomfà aquella crida biològica que, sovint s’intenta explicar amb un llenguatge de zoòlegs, i que fa que manin les pulsions de la supervivència a les exigències d’una raó farcida de prejudicis.  Van engendrar al que subscriu i més endavant a dos infants més. 

El que subscriu va aparèixer i va créixer en una postguerra difícil, alhora que entranyable, si hem de fer cas dels seus vells records de la infantesa –és prou conegut que un hom nomes conserva al seu conscient allò que li fou plaent...Una altra cosa deu ser el subconscient-

D’aquells vells records hi ha els dels Nadals: eren unes festes entranyables, on prevalia la màgia, es reunia la família i es compartia –sovint tirant la casa per la finestra- la migrada abundor d’unes taules excepcionals contrastades amb la quotidianitat de sopes de pa morè  i verdures amb cansalada.

Aquells dies se’n deien de Nadal, tot i que es vivien al marge dels postulats de l’Església. No recordo cap Missa del Gall i només un pessebre laic, a sota l’escala de casa, que el pare feia amb més inquietud artística que fe cristiana.

És prou sabut que aquestes celebracions provenen de velles tradicions del culte solar, quan hom celebrava els canvis estacionals, que les noves religions es van apropiar, i que avui hi ha una tendència a tornar-les a les seves arrels paganes.

Personalment, qui subscriu no hi està d’acord. Ja no cal rendir culte a les collites, a les fecunditats, als canvis de lluna i als cicles solars, doncs cada vegada hi ha menys gent que ha de mirar al cel per manar la seva vida, tal com feien pagesos i pastors. Avui dia ens ho diu el Meteosat i els homes del temps amb aquells programes d’aire cumbaià que ens solen oferir, ens expliquen si plourà el proper cap de setmana o si hi haurà neu a Vaqueira o a la Molina, per si hi cal pujar el proper cap de setmana.

El vell Nadal laic dels magres dinars extraordinaris, amb tota aquella gent que ja no hi és, també es deia Nadal, tot i que els bisbes n’havien reclamat la exclusivitat del seu patrimoni i el que subscriu creu que no hauria  de caldre canviar-li el nom.            

El pa amb tomàquet i la identitat catalana.

Els signes d’identitat nacional tenen multitud de formes. Com les velles catedrals, bastides de fonaments antiquíssims, amb diferents estrats culturals que els segles han anat deixant en forma de varietats arquitectòniques de totes les èpoques, la identitat cultural d’un país la conformen infinitat de coses. Algunes d’aquestes provenen d’afegits de la cultura universal, i fins i tot, avui dia, ens arriben els de la que se’n diu de la globalitzada. Resulta que, cada vegada més, i fins i tot en les coses més nostrades, hi ha influències de velles cultures, antigues civilitzacions i lloc comuns, que configuren la nostra actual realitat.

El resultat final pot ser més o menys harmònic, i fins i tot pot resultar ser un gran poti-poti on les tosques i venerables pedres medievals, testimonis d’inquisicions antigues i fanatismes varis, es veuen suavitzades per les parides més o menys postmodernes o contraculturals d’artistes de la més rabiosa actualitat laica i racionalista -No conec l’obra d’en Barceló a la catedral de Palma, però me’n faig una lleugera idea, encara que sigui a nivell senzillament conceptual, la qual cosa no deixa de ser una llicenciosa temeritat, que sabreu disculpar-me, per tal d’il•lustrar millor el que us vull dir -

Dintre d’aquesta universalitat hi ha coses que un hom considera que són rabiosament genuïnes i fruit de la pròpia creativitat del país, fruit d’aquella mena de geni personal que basteix individualitats i nacionalismes diferenciadors. En aquest món global tots som iguals, tot i que alguns es creuen ser més iguals que d’altres.

Sovint aquestes coses diferenciadores son d’una senzillesa aclaparant, però no per això, menys importants que d’altres – els edificis estan bastits de multitud de petites totxanes i fins i tot de modestos i insignificants grans de sorra, sense els quals serien impossibles-

Un dels signes d’identitat catalana, que pocs ens discutirien –ni els més reaccionaris membres de l’espanyolitat membres del Tribunal Constitucional ho farien - seria la paternitat catalana del pa amb tomàquet. Així ho entenem nosaltres i també ho entenen Ebre enllà. Quantes vegades aquella premsa llunyana, que ens estigmatitza i ens menysté, utilitza aquesta llepolia gastronòmica, al costat de les mongetes amb botifarra, la sardana i els castellers, per fer-ne grollera caricatura, amanida d’uns prejudicis, com els d’una presumpta nostrada gasiveria i un tòpic i fals gust especial dels catalans pel mercantilisme de botigueta de betes i fils ? Amb tot això, còmics de poca imaginació i bufons de la cort, desenvolupen el seus més insultants acudits i van alimentant els prejudicis que, cada vegada més ens allunyen de la comprensió de la gent senzilla que viu Ebre enllà.

Però pot resultar que alguns d’aquests tres diferenciadors, no ho siguin tant i ens estem enganyant, tant els d’una banda de la tanca bastida de filferro, com els de l’altra. Si nois: el nostrat pa amb tomàquet no és genuïnament català. Abans de que us sentiu ferits en els vostres sentiments més arrelats i crideu: - Oh, anatema !- llegiu el que segueix:

A tot el Mediterrani on va arribar la vermella fruita americana i on l’oli n’és un bé preuat, hom va anar descobrint que untar el pa amb tomàquet i posar-hi un bon raig d’oli, era una bona manera d’aprofitar la fornada que s’anava quedat una mica eixuta i, al mateix temps, assolia una menja saborosa i atractiva. Aquesta fórmula no nomes va ser cosa de catalans, no. Allà on hi havia oli, com a Grècia i a Itàlia, la van descobrir també. Els grecs tenen el “paximadi” –un pa sec i morè- que untat amb tomàquet i oli, servit amb formatge feta i olives, tal com ens assessoren en Javier i en Jordi del restaurant grec “Alexandros” de Sabadell, és un entrant excel•lent; afegeixen que també els grecs en tenen altres varietats i que a la illa de Creta unten un pa rodó amb tomàquet amb una rodanxa de formatge al mig. En diuen, en grec es clar, “mussol” doncs el pa rodó, posat al plat amb el formatge al mig, sembla un inquietant ull de rapinyaire nocturna que et mira i et mira. També al sud d’Itàlia fan la "bruschetta", posant tomàquet ratllat amb oli i orenga damunt del pa. Aquestes receptes són totalment homologables amb el nostre pa amb tomàquet i semblen tenir en comú el seu origen: aprofitar el pa eixut i aconseguir una delícia gastronòmica bona senzilla i barata.

Dit tot això, nomes espero que la meva modesta aportació a la constatació empírica de que el nostrat pa amb tomàquet no és exclusiu de la identitat nacional catalana, no fereixi cap sensibilitat, ni malmeti la nostra dignitat, individual o col•lectiva.