S’han d’abolir les lluites de gladiadors ? Debat intranscendent en el Senat de la Roma Republicana.

Soc en Maximus Caius Completus, tribú plebeu, elegit pel Concilium Plebis.  He  presentat una Comitia Tributa relativa a una qüestió que em té molt preocupat:  La bàrbara costum que hi ha d’incloure en els jocs les lluites de gladiadors, amb el resultat de morts i nafrats i la conseqüent, bàrbara i poc didàctica visió de la sang. Amb aquesta mena d’exemples, si algun dia  es dona alguna secessio plebis, la gent exaltada, imitant els seus herois, pot no tenir mesura del sentit de la violència i de manera ben subversiva,  ser capaços de fer-nos córrer a cops de roc amb les togues arremangades, cosa que és molt incòmode, un tant ridícula i que pot portar que tothom hi prengui mal. Apart d’això, no és gens edificant veure com arrosseguen  les despulles dels vençuts, que sovint encara alenen i  són rematats a cops de martell pels camàlics encarregats de tan macabra feina. Som l’exemple de la civilització i no ens podem permetre el fet d’anar donant aquesta mena d’espectacles tan poc didàctics.

A contrario sensu els dels bancs de l’oposició, invoquen les mores maiorum com a premissa legal, que jo intento rebutjar aplicant criteris de sentit comú. Resulta que la vella costum de posar un parell d’homes a barallar-se al mig de l’arena del circ, la consideren un art i el súmmum del refinament estètic; senadors i magistrats defensen aquestes preteses fineses, dient que els artistes  han immortalitzat en pedra, marbre i mosaics les seves lluites i que el poble adora els campions.

Algun opositor reclama la redacció d’un Senatus Consultum, declarant-les festa d’interès del poble romà, la qual cosa significa que aquesta protecció es faria extensiva a la totalitat de les pro vincere , la qual cosa significa la totalitat del territori ocupat per Roma. Si aquest Senatus Consultum progressa hauré d’aplicar el ius intercessionis per fer prevaler les meves tesis, doncs si no me’n surto per la via del diàleg i la persuasió verbal, ho hauré de fer pel poder coercitiu del meu càrrec,  la qual cosa no deixa de ser perillosa per mi de cara a properes eleccions a magistratures,pontificats i altres prelatures.

Intento convèncer-los, sense animus iniuriandi,  que potser seria millor que els gladiadors lluitessin amb espases de fusta, sense fer-se un mal definitiu, però diuen que no és el mateix, que la incertesa i la grandiositat –així ho qualifiquen ells- del perill i la més que probabilitat de la mort, formen part de la essència de la festa i que perdria molt amb un simulacre de ball de bastons, més propi de ninetes que d’homes alts i cepats com són els lluitadors.

Jo els dic que es poden limitar als  jocs no sagnants , que  també estan prou de moda, com per exemple les curses de quàdriques, que apart del risc d’accidents, també arrosseguen passions -per no anar tant lluny hi ha els equips de la cinta blaugrana i  la blanca,  que s’esbatussen de valent cada vegada que competeixen – i també s’assoleix l’objectiu estratègic d’entretenir la plebs amb el panem et circenses al que es referia Juvenal.

Em repliquen que si el meu criteri abolicionista prosperés, què se’n faria dels gladiadors?; ara viuen poc, però més que bé, doncs estan ben alimentats, fan exercici i gaudeixen dels favors de certes dames adelerades que els agrada el muscle desenvolupat i els excita l’amor brètol; són uns privilegiats, mimats per tothom i que no hi ha millor vida per a ells que la del dolce far niente –crec que aquesta cita s’anticipa una mica en el temps i potser farà carrera en la llengua vulgar que es desenvolupa pel Trastevere i la Itàlia - tot i que hagin de pagar el preu d’haver de morir dessagnats a l’arena. També invoquen la sort de certs campions –una minoria de privilegiats- que acaben sent indultats i son destinats a entrenar gladiadors novells i a seguir fornicant amb les dames que cerquen l’alegria d’un cos dur i experimentat. Diuen que si no fos pels jocs, aquests animalots no existirien i el seu destí seria morir desnodrits al fons d’una mina o al peu d’una pedrera, com qualsevol esclau vulgar i corrent.

Els he invocat la legítima pretensió dels abolicionistes, que quan hi ha jocs es posen davant les portes del circ per manifestar el seu rebuig a la sagnant violència, però em responen amb que hi ha també manifestacions d’adelerats sanguinaris que invoquen les mores maiorum i  jo intento aplicar el principi de in dubio pro libertate, però ni cas.

Mentre estem discutint totes aquestes coses, amb el corresponent debat als fòrums de les ciutats i pobles, ningú para esment que hi ha un forat descomunal a les finances esmerçades per les obres i arranjament de la Via Apia, la qual cosa  portarà uns milions de sestercis a uns quans senadors, però aquest no és el fons de la qüestió  i no interessa tant a la plebs com l’apassionant debat sobre l’abolició de les lluites de gladiadors.     

Corruptio optimi pessima.