El soldat Schwejk

El soldat Schwejk és un referent de la literatura universal. És d’aquells mites que sembla ser que tothom coneix - els turistes que viatgen a Praga, es solen retratar al costat de la seva estàtua o de les moltes imatges que hi proliferen per terrasses i parcs i amb una cervesa a la mà- en compren postals de la seva caricatura. S’hi retraten, però no tots han llegit el llibre de Jaroslav Hasek, ni en saben gaire d’aquest entranyable personatge, barreja del Candide de Voltaire i del Quixot de Cervantes.

Schwejk és molt més que un motiu folklòric pels turistes, és la imatge del recluta universal : aquell personatge tret de casa seva, de la seva feina anodina de botiguer, oficinista o camàlic, per ser sotmès a la brutalitat d’un militarisme implacable, bastit de càstigs, amenaces i puerils recompenses i una burocràcia insalvable prevista per coaccionar aquests pacífics petitburgesos, menestrals i treballadors a ser metamorfosejats en carn de canó disposada a matar i a morir. Aquests mètodes brutals son emprats per uns personatges abjectes, que monopolitzen l’estat i la religió.

Davant d’aquesta trepa de “directors” del que ells en diuen la pàtria o el bé comú, Schwejk no és un rebel ni un objector; és un trapella ingenu i bonifaci –hi ha enconades discussions sobre si en Jaroslav Hasek retrata un idiota integral o un esser intel•ligent que se’n fot del mort i qui el vetlla i d’aquesta ambigüitat ha fet fortuna el verb “schwejking” per a designar aquest fenòmen- Schwejk se’n surt de les dificultats a base d’una rara submissió i una dòcil imbecil•litat, no exempta de trets d’ingeni.

Schwejk, com en Candide i el Quixot són prototips universals, que tenen punts en comú: la fantasia, el deliri, la bona fe , la voluntat de supervivència d’uns valors per damunt de tot, la dicotomia entre la fantasia i la realitat.

El Quixot és la ingenuïtat del que es resisteix a l’evolució dels temps; els deliris del neuròtic amb el contrapunt del Sancho Panza, que és la tangible realitat del tocar de peus a terra. Candide és l’optimisme, la fe amb uns principis filosòfics i l’aferrissament a una línia de pensament per damunt i contrast amb la lògica dels fets i Schwejk és l’adaptació, el mimetisme, la trapelleria al servei de la supervivència . Tots tres personatges tenen en comú la seva contraposició a una realitat que els supera i contra la que lluiten amb les eines intel•lectuals que els són donades.

Llegir “Les aventures del bon soldat Schwejk” és fer una aproximació al coneixement de l’Europa central i a moltes claus del que ha estat la seva història en el segle XX, la de l’antic Imperi Austro-Hongarès, la de la industrialització que portà a la dialèctica nazisme-comunisme, la del contrast de la cultura refinada i la barbàrie més abjecta emprada en les dues guerres mundials. El llibre et situa a un escenari amb regust de suau cervesa rossa i salsitxes amb mostassa, tavernes amb taules de fusta i dolça olor de tabac de pipa. La prosa de Jaroslav Hasek, llegida en la seva traducció castellana, resulta ferotgement mordaç, cruel i farcida d’una comicitat agredolça, que t’enganxa des de les primeres línies.