De vegades no és tant important el que es diu que el com es diu. Us posaré uns senzills exemples:
Hi ha uns versos que tinc memoritzats a algun racó ignot del meu cervell d’alguna obra teatral representada a un pati de col·legi, dels quals no recordo l’autor -nomes sé que són una autèntica mostra d’aquell humor una mica surrealista, precursor del teatre de l’absurd, que van cultivar en Jardiel Poncela i d’altres- i que agrairia que si algú els identifica, em digui de qui són.
Els versets diuen així:
"Me gusta oir el canto
del grillo entre la hierba;
y para que no se pierda
la belleza de su encanto,
la respiración aguanto,
el paso hago quieto
y con el oido atento,
musito con él su canto".
Com haureu llegit, són una solemne bestiesa i no passaran a la història com els del Dant, ni els d’en Rimbaud...ni tampoc com els del nostre plorat Martí i Pol.
Ara bé, jo us proposo un experiment que demostra que, sovint, no és tan important el que es diu, que el com es diu.
Supòsit 1:
Reciteu els versos com aquell qui canta la taula de multiplicar els anys cinquanta. Veureu que tothom us mira com si haguéssiu embogit. Els més agosarats, o els que us tinguin prou confiança, us preguntaran què us heu begut. La comprensió dels versos serà atenent la seva estricta literalitat, o sigui que tothom els entendrà com una solemne bestiesa.
Supòsit 2:
Reciteu-los amb veu profunda, d’aquella que se’n diu radiofònica, escoltant-vos. Tingueu cura amb les pauses i ressalteu “belleza” i “encanto”, com si ho diguéssiu a la persona estimada –pel cas, tant s’hi val que sigui dona o home- i acabeu els versos finals amb la tremolor adolescent d’un poncell enamorat mirant els ulls de l'altra persona amb humit esguard.
Teniu tots els números de trencar algun cor. Sense anar tan lluny, una vegada que ho vaig provar en un sopar, una bona amiga em va dir: “Oh, que maco això que has recitat !”...
Supòsit 3:
Digueu-los amb energia, amb èmfasi. Esteu emprenyats i reciteu com llençant les paraules al contrari. Si ho feu davant d’un gran auditori, talment com si féssiu un míting, veureu com arrenqueu aplaudiments i algú acaba cridant algun “Visca”. Us asseguro que el que és segur que aconseguireu és fer vibrar les masses que us escolten i com a mínim, les impactareu.
Els supòsits 2 i 3 són especialment rellevants si us voleu dedicar a la vida pública activa. De ben segur que si formeu part d’algun quadro polític o sindical, aviat tindreu assegurada una bona poltrona.
hahahaha genial! l'essència del control de masses! :)
ResponEliminaEl que ens confirma la importància de la música, entesa amb un ampli criteri. Diem molt amb l'entonació de les paraules, i coses ben distintes. Com apunta Clidice, aquesta, bé, tota música és bàsica en el domini de les masses. Ho portem al lloc més secret del cervell, allò que diuen subconscient. Molt ben trobat. Salut.
ResponEliminaAixò m'ha recordat un llibret que tenia la meva mestra de primer on hi havia tot de poesies en castellà dedicades al pare, a la mare, a l'àvia, a l'avi i a tota la resta de parentiu que hom es pugui imaginar. S'informava de quan era la festa de cadascú i ens en feia escriure un en un full enganxat en una postal. Afortunadament, no en recordo cap. De poesia, no de parent.
ResponEliminaES AIXÓ! l'important no es dir res important sinó dir-ho com si ho fos d'important.
ResponEliminaClidice,
ResponEliminaEncara hi ha més exemples: El fer la nyeu-nyeu, amb aire escuat i penedit d’alguna cosa, el to imperatiu del cap al subordinat cambrer (segons l’exemple teu d’ahir) i tants com vulguis trobar-hi...;-)
Vicicle,
ResponEliminaLa cosa que és evident es el fet que sovint prima la música per damunt de la lletra i el missatge es queda buit, o erroni. Salutacions i gràcies.
el dia que el meu fill gran va sortir de la guarderia amb una nova "adquisició lingüística", la paraula "maricón", a part d'escandalitzar-me pel barbarisme (:P) li vaig intentar explicar que, la parauleta de marres era molt estúpida i que, si volia semblar enfadat el que calia era controlar el to. Aleshores vam estar fent proves amb: cigrons, camions, rebotons ... bé, no puc presumir d'haver-me'n sortit del tot (ara ja en té 22 i una bocaaaaa), però durant una temporadeta això ho vam solucionar ;)
ResponEliminaHelter,
ResponEliminaA nosaltres ens feien memoritzar uns versos de Nadal que composava el director - aquells anys tot anava de memoritzar- Encara en recordo uns que començaven:
“Les campanes giravolten,
fent un gran terrabastall.
Són les boques de llurs bronzes,
altaveus que amb giragonses,
van mostrant el gros batall”
Imagina’t! I el invicte general manava a El Pardo, doncs deuríem estar al 1956 o el 1957.
Salut.
Clidice,
ResponEliminaNo te’n vas sortir, malgrat la teva bona voluntat, doncs els xicotots a l’escola si quan van d’insult i picabaralla, en lloc de “maricón” parlen de cigrons, camions i altres eufemismes, ho solen passar molt malament, i són tractats de marietes. Quan és l’edat de començar a fer l’homenot, als cadells no els para ni déu :P (al menys els de casa que ara ja tenen 35 i 37 anys)
Salut.
Francesc,
ResponEliminaLa forma preval pel damunt del missatge. Ahir (i avui) es parlava més d’okupes, de por als piquets i d’altres coses, que del fons de la crisis i quina societat estem fent ENTRE TOTS. El protagonisme va ser més el de la música que el de la lletra.
Francesc,
ResponEliminaPer cert: al blogroll em surt una entrada teva referida a una parella que es casa al Bernabeu de penalty - un bon lloc on se'n piten molts- i no s'obre. Més que res és que la cosa promet i em quedo amb les ganes de llegir-la.
Dos o tres anys després d'acabar la universitat em vaig trobar un professor que havia tingut en dues assignatures, i em va confessar (sense ambuts) que d'una d'elles no en tenia ni idea, però que "quan podia" es mirava un manual la nit abans, i quan no podia doncs... explicava coses AMB MOLTA CONVICCIÓ, i que , quan veia que apuntàvem com a bojos, doncs es creixia i es criexia i anava a més i que, finalment, fins i tot ell se les creia.
ResponEliminaLlavors vaig poensar que em prenia el pèl, però anys després he arribat a la conclusió que segurament em va dir la veritat i que, amb fermesa i molta autoconfiança, els bons oradors poden parlar del que sigui!!
Mireia,
ResponEliminaGeneralment els que en saben més d'un tema són els més discrets. En castellà diuen "Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces", la qual cosa es podria aplicar al teu professor.
Salut.
No sé si te massa veure amb el tema però, a propòsit de l'art de declamar, soc de la opinió de que una de les raons de la baixa qualitat de l'ensenyament al nostre país (entre d'altres) rau en que la canalla no aprèn (perquè els mestres tampoc serien capaços d'ensenyar-ho) a construir un discurs, a expressar les seves idees i a llegir i parlar en públic de forma correcte.
ResponEliminaBrian,
ResponEliminaDarrere del que dius de la manca de recursos retòrics hi ha una certa raó. Per presentar un tema, s'ha de preparar, has de cercar fonts i treballar-lo. A continuació l'has de presentar de manera intel·ligible. És tot un repte, que avui no es treballa, potser si.
Salut.
es que es de Collonades i Absurdidades, i em vaig equivocar al penjar-la. De totes maneres es una noticia inventada de Elmundotoday.com, però la pots trobar a qualsevol dels dos blocs.
ResponEliminasalut
en aquest moment històric prevalen les formes als continguts, però tard o d'hora tornarà el valor dels continguts, després tornarem a les formes, . etc etc.
ResponEliminaara la forma preten contenir alguna cosa, alguna esperança d'algun misteri en què ningú creu.
Lolita Lagarto,
ResponEliminaAquest anar i venir de les formes als continguts pot semblar una d'aquelles figures impossibles con la cinta de Moebius. M'agradaria el prevaler dels continguts, tot i entendre que les formes "contenen" algún valor en si mateixes.
Uf, encara ens farem un embolic!.
Recordo una escola d'estiu de mestres que organitzava l'Ajuntament de Barcelona, em sembla que li deien "Escola d'Expressió" . Cap allà l'any 1980. Vaig sentir a la Carme Aymerich recitar una petita poesia que deia així:
ResponEliminaMi corza, buen amigo,
mi corza blanca,
los lobos la mataron,
al pie del agua,
los lobos, buen amigo,
que huyeron por el rio.
Aquesta poesia la va recitar potser 10 vegades seguides, cada vegada amb expressió diferent: trista, enfadada, desenfadada,interessada, interrogativa, etc...Va ser genial cada vegada tenia un sentit diferent. Tota la vida me'n recordaré. Va ser una bona lliçó.
Anna Maria
Una molt bona lliçó, Anna Maria. Quan als finals dels seixanta i primers del setanta fèiem teatre amb la colla de “Palestra”, recordo que alguna vegada ens canviàvem els papers per aprofundir amb el coneixement de l’altre. Una cosa que avui se’n diria fer exercicis d’empatia. Recordo que ho varem fer quan el muntatge de “La Presó” de Kennet H. Brown –una obra de “living theatre” que dirigia en Francesc Ventura: ens canviàvem presos amb carcellers i en acabar comentàvem l’experiència.
ResponElimina