De vegades no és tant important el que es diu que el com es diu. Us posaré uns senzills exemples:
Hi ha uns versos que tinc memoritzats a algun racó ignot del meu cervell d’alguna obra teatral representada a un pati de col·legi, dels quals no recordo l’autor -nomes sé que són una autèntica mostra d’aquell humor una mica surrealista, precursor del teatre de l’absurd, que van cultivar en Jardiel Poncela i d’altres- i que agrairia que si algú els identifica, em digui de qui són.
Els versets diuen així:
"Me gusta oir el canto
del grillo entre la hierba;
y para que no se pierda
la belleza de su encanto,
la respiración aguanto,
el paso hago quieto
y con el oido atento,
musito con él su canto".
Com haureu llegit, són una solemne bestiesa i no passaran a la història com els del Dant, ni els d’en Rimbaud...ni tampoc com els del nostre plorat Martí i Pol.
Ara bé, jo us proposo un experiment que demostra que, sovint, no és tan important el que es diu, que el com es diu.
Supòsit 1:
Reciteu els versos com aquell qui canta la taula de multiplicar els anys cinquanta. Veureu que tothom us mira com si haguéssiu embogit. Els més agosarats, o els que us tinguin prou confiança, us preguntaran què us heu begut. La comprensió dels versos serà atenent la seva estricta literalitat, o sigui que tothom els entendrà com una solemne bestiesa.
Supòsit 2:
Reciteu-los amb veu profunda, d’aquella que se’n diu radiofònica, escoltant-vos. Tingueu cura amb les pauses i ressalteu “belleza” i “encanto”, com si ho diguéssiu a la persona estimada –pel cas, tant s’hi val que sigui dona o home- i acabeu els versos finals amb la tremolor adolescent d’un poncell enamorat mirant els ulls de l'altra persona amb humit esguard.
Teniu tots els números de trencar algun cor. Sense anar tan lluny, una vegada que ho vaig provar en un sopar, una bona amiga em va dir: “Oh, que maco això que has recitat !”...
Supòsit 3:
Digueu-los amb energia, amb èmfasi. Esteu emprenyats i reciteu com llençant les paraules al contrari. Si ho feu davant d’un gran auditori, talment com si féssiu un míting, veureu com arrenqueu aplaudiments i algú acaba cridant algun “Visca”. Us asseguro que el que és segur que aconseguireu és fer vibrar les masses que us escolten i com a mínim, les impactareu.
Els supòsits 2 i 3 són especialment rellevants si us voleu dedicar a la vida pública activa. De ben segur que si formeu part d’algun quadro polític o sindical, aviat tindreu assegurada una bona poltrona.
