Baltasar Garzón

Controvertit, polèmic, histriònic, egòlatra, incompetent, ambiciós? Aquests qualificatius i molts més li han endossat al jutge Baltasar Garzón, de vegades amb la subjectivitat que ens fa veure’l segons el color del vidre amb el que el mirem, o si les seves accions ens han  tocat , més o menys, el voraviu, o han afalagat alguna de les nostres personals apetències de justícia.

Ara, quan ha estat encausat per presumpta prevaricació a instància del que enteníem per feixisme residual, que pel que sembla no és tan residual, hi ha moltes coses en joc: les tribunes internacionals ja han posat l’ull damunt les actuacions de la judicatura espanyola, i crec que ens hi va la credibilitat en la seva imparcialitat i la seva homologació amb les dels països de tradició democràtica.

I esperem-nos, perquè sembla ser que els del quart poder, el del Tribunal Constitucional, estan bellugant i poden emetre les seves resolucions sobre el controvertit Estatut.  

S’han d’abolir les lluites de gladiadors ? Debat intranscendent en el Senat de la Roma Republicana.

Soc en Maximus Caius Completus, tribú plebeu, elegit pel Concilium Plebis.  He  presentat una Comitia Tributa relativa a una qüestió que em té molt preocupat:  La bàrbara costum que hi ha d’incloure en els jocs les lluites de gladiadors, amb el resultat de morts i nafrats i la conseqüent, bàrbara i poc didàctica visió de la sang. Amb aquesta mena d’exemples, si algun dia  es dona alguna secessio plebis, la gent exaltada, imitant els seus herois, pot no tenir mesura del sentit de la violència i de manera ben subversiva,  ser capaços de fer-nos córrer a cops de roc amb les togues arremangades, cosa que és molt incòmode, un tant ridícula i que pot portar que tothom hi prengui mal. Apart d’això, no és gens edificant veure com arrosseguen  les despulles dels vençuts, que sovint encara alenen i  són rematats a cops de martell pels camàlics encarregats de tan macabra feina. Som l’exemple de la civilització i no ens podem permetre el fet d’anar donant aquesta mena d’espectacles tan poc didàctics.

A contrario sensu els dels bancs de l’oposició, invoquen les mores maiorum com a premissa legal, que jo intento rebutjar aplicant criteris de sentit comú. Resulta que la vella costum de posar un parell d’homes a barallar-se al mig de l’arena del circ, la consideren un art i el súmmum del refinament estètic; senadors i magistrats defensen aquestes preteses fineses, dient que els artistes  han immortalitzat en pedra, marbre i mosaics les seves lluites i que el poble adora els campions.

Algun opositor reclama la redacció d’un Senatus Consultum, declarant-les festa d’interès del poble romà, la qual cosa significa que aquesta protecció es faria extensiva a la totalitat de les pro vincere , la qual cosa significa la totalitat del territori ocupat per Roma. Si aquest Senatus Consultum progressa hauré d’aplicar el ius intercessionis per fer prevaler les meves tesis, doncs si no me’n surto per la via del diàleg i la persuasió verbal, ho hauré de fer pel poder coercitiu del meu càrrec,  la qual cosa no deixa de ser perillosa per mi de cara a properes eleccions a magistratures,pontificats i altres prelatures.

Intento convèncer-los, sense animus iniuriandi,  que potser seria millor que els gladiadors lluitessin amb espases de fusta, sense fer-se un mal definitiu, però diuen que no és el mateix, que la incertesa i la grandiositat –així ho qualifiquen ells- del perill i la més que probabilitat de la mort, formen part de la essència de la festa i que perdria molt amb un simulacre de ball de bastons, més propi de ninetes que d’homes alts i cepats com són els lluitadors.

Jo els dic que es poden limitar als  jocs no sagnants , que  també estan prou de moda, com per exemple les curses de quàdriques, que apart del risc d’accidents, també arrosseguen passions -per no anar tant lluny hi ha els equips de la cinta blaugrana i  la blanca,  que s’esbatussen de valent cada vegada que competeixen – i també s’assoleix l’objectiu estratègic d’entretenir la plebs amb el panem et circenses al que es referia Juvenal.

Em repliquen que si el meu criteri abolicionista prosperés, què se’n faria dels gladiadors?; ara viuen poc, però més que bé, doncs estan ben alimentats, fan exercici i gaudeixen dels favors de certes dames adelerades que els agrada el muscle desenvolupat i els excita l’amor brètol; són uns privilegiats, mimats per tothom i que no hi ha millor vida per a ells que la del dolce far niente –crec que aquesta cita s’anticipa una mica en el temps i potser farà carrera en la llengua vulgar que es desenvolupa pel Trastevere i la Itàlia - tot i que hagin de pagar el preu d’haver de morir dessagnats a l’arena. També invoquen la sort de certs campions –una minoria de privilegiats- que acaben sent indultats i son destinats a entrenar gladiadors novells i a seguir fornicant amb les dames que cerquen l’alegria d’un cos dur i experimentat. Diuen que si no fos pels jocs, aquests animalots no existirien i el seu destí seria morir desnodrits al fons d’una mina o al peu d’una pedrera, com qualsevol esclau vulgar i corrent.

Els he invocat la legítima pretensió dels abolicionistes, que quan hi ha jocs es posen davant les portes del circ per manifestar el seu rebuig a la sagnant violència, però em responen amb que hi ha també manifestacions d’adelerats sanguinaris que invoquen les mores maiorum i  jo intento aplicar el principi de in dubio pro libertate, però ni cas.

Mentre estem discutint totes aquestes coses, amb el corresponent debat als fòrums de les ciutats i pobles, ningú para esment que hi ha un forat descomunal a les finances esmerçades per les obres i arranjament de la Via Apia, la qual cosa  portarà uns milions de sestercis a uns quans senadors, però aquest no és el fons de la qüestió  i no interessa tant a la plebs com l’apassionant debat sobre l’abolició de les lluites de gladiadors.     

Corruptio optimi pessima. 

La Raquel, les havaneres i la Bella Lola.

Calella de Palafrugell, avui dissabte de lleure i de Setmana Santa. La boia del Port Pelegrí que dóna nom a aquest modest i no gaire ben cuidat blog, encara no l’han posada –solen fer-ho pels volts de Sant Joan- i l’aigua  està molt freda com per anar fent tertúlies surant-hi, per la qual cosa les xerrades es fan a casa de l'un o de l’altre, si no juga el Barça, que és qui sol fer callar tothom.  He sortit d’hora a comprar la premsa i he seguit un dels rituals laics que m’agrada fer: seure a una terrassa, demanar un cafè amb llet i llegir el diari tranquil·lament, sentint l’olor de la mar i la remor de les ones; però avui no era ben bé així:  els carrers estaven atapeïts de gent - uns vestits de rigorós hivern, com per anar a esquiar, i d’altres amb calça curta i samarreta imperi, tal com sol ser aquestes èpoques de l’any de climatologia imprevisible- la remor de veus i crits de quitxalla predominaven, tapant la monòtona tranquil·litat de les remors de la mar.  Encara no havia llegit mig article d’en Gregorio Morán a “La Vanguadia”, que ja m’havien retirat la tassa buida. Aixecada la mirada, he vist una colla de “guiris”, amb cara d’emprenyats, fent cua,  pendents de que es buidés alguna taula. Em sentia incòmode i me n’he anat.  

He dirigit els meus passos a “La Bella Lola” i estava tancada i barrada i sense el rètol al cancell de la porta. Ostres, que ha passat? . Trobo en Paco, el propietari de la taverna. M’explica que la nora de la difunta Raquel no els ha renovat el lloguer i –a corre cuita- han hagut d’agafar un nou local, on hi havia hagut “La Cubana” –un restaurant, a prop de la mar,  d’espai molt més gran i on les havaneres, potser, no sonaran com a la vella taverna- He trobat, però, en Paco i la Pepi optimistes i engrescats amb la nova aventura, netejant i posant en marxa el nou establiment. Els he dit que a la vella taberna, l’esperit de la Raquel deu estar molt emprenyat per la putada que li ha fet la seva nora i deu rondar amunt i avall, intentant articular endebades -doncs no deu disposar de gargamella la pobrissona- els sons de “La Pauleta”, la vella cançó de taverna que tant l’hi agradava quan rondava en carn i ossos per aquest món.

La Pepi, que  hi creu en fantasmes i malastrugues, al sentir-me, se’n ha anat a netejar per enèsima vegada el retrat de la vella Raquel i a encendre unes espelmes dedicades a la seva memòria. En Paco i jo l’hem recordat fent una cervesa i evocant la seva coneguda afició a les havaneres. Diu que si el seu espectre es vol mudar a la nova seu, que hi serà benvingut. Així sigui i quedi dit per si la Raquel ho llegeix des del més enllà, on resideixen els esperits de la gent “comme il faut”.

Pànic: extraterrestres a la Serra del Cadí.

No sé pas de on havien tret aquell mosso tant feréstec. Parlava una mica de català, un bastant de castellà i molt de gallec -de fet aquestes “miques”, “bastant” i “molt” eren ben minses, doncs el seu vocabulari es reduïa a unes dotzenes de mots per fer-se entendre, generalment basades amb la pitança, la feina del remat i el jeure- Com havia anat a parar un gallec assilvestrat, sorrut i analfabet a un petit poble de l’Alt Urgell, perdut a sota mateix de la Serra del Cadí, era tot un misteri. Els seus patrons no eren gaire més civilitzats que el mosso, però gastaven un punt més de glamour, si això vol dir que es rentaven la cara cada dia a l’abeurador, estaven alfabetitzats i el seu vocabulari en català era una mica més extens, tot i que farcit de “mecagondéus” i “mecagonl’hòstia” , més fruit del tracte esquerp amb els animals que no pas amb voluntat de contravenir les coses sagrades del més enllà.

Aquelles petites pedanies del Municipi de Lavansa i Fórnols a primers dels anys seixanta, malvivien d’una magra ramaderia, sostinguda al voltant de la “Cooperativa Lletera del Cadí” i d’una producció agrícola totalment autàrquica, insuficient per atendre les necessitats bàsiques d’una casa. Els homes se’n anaven a treballar a les mines del Pedraforca i pujaven a Andorra per fer una mica de contraban de tabac, teixits de niló i alguna andròmina electrodomèstica, quan no els reclutaven per portar farcells, el contingut dels quals els era totalment desconegut. Aquestes feines, bastant més perilloses els eren també bastant més lucratives que la monotonia del bestiar i el poc blat i les patates, per la qual cosa era freqüent que les ovelles i les vaques les encomanessin a vailets de poca edat –els nanos de casa furtats de l’escola- o a mossos de mala jeia pagats amb el magre menjar i algun parell d’ovelles. Si es venien bé els corders de la temporada i la Cooperativa pagava bé la llet –això anava segons el grau de greix que duia- els lliuraven unes poques pessetes.

Amb divuit o vint anys, quan les vacances d’estiu, anàvem al poble, ocupant una casa abandonada que ens deixaven els cosins del pare i els vespres, amb una ampolla de brandi, anàvem a que la tia ens fes una mica de cafè per fer petar la xerrada. A l’escalfor dels “carajillos” s’engrescaven les converses i sorgien les mitges veritats i les mentides, cosa que no feia al cas, doncs amb això de la literatura i la narrativa, es pot aplicar el que “si non é vero é ben trobato”.

Aquell mosso que no parlava mai, però quan deia alguna paraula solta, semblava fer-ho en gallec, anava bastant pet de brandi i cafè. El seu habitual “manda carallo”, el deixava anar amb la boca torta i la mirada perduda. Els cosins deien que era un paio exageradament sobri, però que un dia era un dia, i li anaven omplint el got amb l’infame brandi andalús d’en Domecq. Entrebancant-se amb la llengua, va deixar anar el que duia al pap: Ho havia vist, “con sus propios ollos”: unes coses rares, com paelles gegants, havien baixat del cel, i llençaven foc, cremant als que s’hi apropaven. Tots ens els miràvem divertits, i el paio s’emprenyava cada vegada més, afirmant la veracitat del que deia. “Si home”- li deia en Jep, que era un fotetes- “quans carajillos t’havies begut aquell dia?”-“Ninguno, la hòstia, ninguno”- replicava aquell home, que semblava un neandertal. Jurava i perjurava que havia vist baixar del cel aquella mena de paelles gegants, que tiraven foc i mataven tothom –“I tu que vas fer?”- li preguntava el fotetes. “Eu, escapome corriendo!”-va dir, amb uns ulls badats com taronges. “Vas fotre el camp, covard!”- insistia el fotetes. –“Tu hubieraste quedado, no?, Anda a o carallo, que eres más burro. A cuadra deberias estar i no con as personas”... La cosa s’emmerdava; s’havia de trencar el gel. Amb veu conciliadora i fent com que me’l creia, li vaig preguntar a on havia vist tot aquell prodigi de desgràcies. A la Seu d’Urgell, em va respondre, mentre tothom reia. A base d’anar preguntant, varem treure l’entrellat: el gallec en qüestió no havia anat mai al cinema i la primera vegada que ho havia fer havia estat a la Seu d’Urgell un dia que passaven el film “La guerra de los mundos”, basada en la novel•la de George Wells. Talment com l’alarma creada per l’emissió radiofònica de la novel•la per en Orson Welles, el pastor gallec s’havia cregut que el que passava a la pantalla era veritat, doncs –“Habialo visto con sus propios ollos”... 

 

En el seu lloc, què hauríem fet nosaltres ?

 

“Vaig preguntar a un d’aquests homes on anaven així. I em va respondre que no en sabia res, ni ell ni els altres; però que, evidentment, anaven a algun lloc, puix caminaven impulsats per una invencible fretura de fer via”.

Charles Baudelaire (“Petits poemes en prosa”)

He recordat aquesta prosa poètica a propòsit d’un excel·lent post que en Lluís Bosch ha publicat al blog Riell Bulevard i que no em resisteixo a recomanar.

Sovint els homes ens veiem impel·lits a actuar de certa manera, ateses les circumstàncies. Quins atzars ens porten als estats d’esdevenir, herois, assassins, abnegats sacrificats per una idea o un país? També ens podríem preguntar què hauríem fet nosaltres si ens haguéssim trobat en situacions més radicals que les que ens ha tocat viure –al fi i al cap, la majoria dels que varem néixer passada la guerra i els anys durs de la postguerra, hem gaudit d’un cert estat de comoditat- i no ens ha tocat haver de prendre decisions, com l’haver de prémer un gatell davant d’un altre. Tot això sense prejudici que el dia a dia, individualment  ens ha posat a prova, en alguns casos de manera terrible, però aquells desgavells col·lectius que mobilitzen tota una societat, que malmeten generacions senceres, fa molts anys que no es produeixen a casa nostra. És per això que certes mogudes ciutadanes per un arbre més o menys, o per si una narcosala més o menys propera a casa nostra, de vegades fan riure, i els fantasmes de tots els que van deixar la pell en conteses més sonades, deuen fotre’s un bon fart de riure, des de les cunetes, paredons o camps on van caure.

Problemes logístics al "Titànic"

Soc en Archibald James Armstrong, modest empleat de la White Star Line com a càrrec mig en qualitat d’encarregat de coses de la logística i d’assumptes varis.

A hores d’ara, malauradament, ja coneixereu la noticia: el “Titànic” es va enfonsar la nit del 14 al 15 d’abril i allà hi va morir molta gent.

Doncs jo hi era i arrossego un refredat de mil parells de nassos, amb la remullada en aigües gèlides que vaig patir tot just fa un parell de dies; i encara puc donar gràcies a l’Altíssim –que en darrera instància n’és la màxima autoritat responsable dels desastres, gràcies a Déu- d’haver-ho pogut explicar i no haver-la palmada, com el pobre Capità  el senyor Edward John Smith i la majoria dels seus oficials i els meus companys de feina, sense comptar els milers de desgraciats que es van enfonsar amb el vaixell o que  flotaven erts, negats i congelats, entre els bots salvavides i els icebergs, damunt les aigües gèlides d’ aquella nefasta  nit.

El meu era un càrrec ben remunerat que implicava una excel·lent reputació social i una certa responsabilitat dintre del pla director de la Companyia; tenia obligacions  importants  en la línia d’execució de projectes i els plans estratègics de la mateixa. Per dur els vaixells a bon port es necessita una direcció executiva que tingui cura de cobrir totes les necessitats dels passatgers i els tripulants i aquests, en la seva estricta jerarquia, és la que de manera efectiva ha de fer anar el buc. La composen el capità i tota la oficialitat, contramestres, caps de màquines, mariners; tots depenen d’una bona organització i una adequada  gestió dels recursos logístics, per les quals coses cal tenir molta cura per tal de què tot estigui en perfecte ordre i no falli res: des del combustible als recanvis de la maquinària, passant per les vitualles, la uniformitat, el pagament de les nòmines, la neteja, el bon ordre...Tot. El compliment, amb mà de ferro, d’aquests objectius estratègics era, doncs la meva feina dalt del vaixell.  

Potser el motiu d’aquestes línies és la necessitat d’explicar-me a mi mateix el que ha passat, doncs encara estic perplex i carregat de sentiment de culpa.

Navegàvem amb mar calmada i a uns 22 nusos, una velocitat considerable per una nau de la nostra envergadura. El President de la White Star Line, el senyor Bruce Ismay, atiava el Capità, senyor Edward John Smith a no baixar la velocitat - malgrat que els de la radio havien fer pujar al pont alguna notificació de perill de icebergs- doncs l’home volia fer el trajecte transatlàntic batent alguns rècords i trobava que aquesta mena de protocols burocràtics de seguretat entorpien els objectius d’excel·lència que prevalien per damunt de consideracions que trobava pusil·lànimes i mancades d’imaginació.

El Capità semblava voler protestar, però callava tímidament, imposat pel superior criteri jeràrquic del President.

Jo tenia un greu problema: la “Wallace Hartley Band”, que era la orquestrina que tocava al menjador de primera classe, no s’acabaven de posar d’acord: els violoncel·listes i els violinistes solen gastar certes rivalitats entre ells, però aquesta vegada semblaven vertaderament indignats amb la capacitat artística d’un dels components, anomenat Fred Clarke. Jock Hume li exigia al Director (en Hartley) que prengués mesures per resoldre el problema, doncs el tal Clarke, sovint desafinava. En Wallace Hartley, es treia les mosques de sobre passant-me el problema a mi, i dient que potser li sobrava un violí i podrien posar un altre violoncel – a mi que collons m’explicaven de músiques i gaites, pensava- Vaig pujar  per parlar-ne  amb el senyor Ismay, i vaig entrar al pont, entrebancant-me amb en Pitman, el tercer oficial, que anava a complir la ordre del capità de posar mes vigies, atès el perill d’ icebergs, ja que no se liu permetia afluixar`la velocitat.   La nit era estrellada i clara i la mar, en calma, negra com la gola d’un llop. No vaig poder evitar un calfred davant del President Ismay i no em vaig atrevir a importunar-lo. Va ser ell que em va dir amb un to imperatiu que feia posar els pels de punta: -“Archibald, arregleu d’una punyetera vegada el problema de l’orquestra, doncs cada vegada desafinen més, o m’ hauré de buscar un altre encarregat de logística”-  “Si senyor”- vaig respondre, meravellat de que tan insigne personatge es recordés de com me deia.

Era prop de la mitja nit, quan es va sentir un cruixit i va començar a córrer la veu de que havíem topat contra un iceberg...”Res, cosa de poca importància” –vaig sentir que deia un jove oficial a un grup de dames enriolades. Jo em trencava el magí, pensant de on trauria al mig de l’Atlàntic un violoncel·lista i el seu instrument, suposant que si acomiadava a en Clarke aquest no volgués lliurar el seu –ja se sap que aquesta gent solen ser molt curosa amb les seves eines de treball- Vaig repassar les llistes del rol i els expedients professionals, mentre la gent s’arremolinava al voltant dels bots salvavides. Vaig parlar amb en Hartley del tema, i, per sorpresa meva,  em va respondre malament, per la qual cosa li vaig manar que si la seva feina era tocar, es limités a fer-ho. Tenia la pell molt fina el tal Hartley –que Déu l’hagi ben perdonat, doncs ja és mort- doncs va respondre manant a l’orquestra que es posés a tocar sense parar. Jo, arronsant-me les espatlles davant de la falta d’esperit empresarial i la manca de col·laboració per resoldre els problemes comuns d’aquella patuleia de músics, vaig anar pont amunt, a veure si trobava el senyor Ismay i podia donar-li alguna explicació. Nomes hi havia el capità Smith, i al veure’l tan atrafegat, no vaig gosar importunar-lo. A coberta vaig veure el senyor Ismay pujant a un bot. Hi havia bufetades per embarcar-hi, i fins i tot algú esgrimia una pistola,  però el meu deure era informar al president dels atzars de la meva comesa professional, per la qual cosa, a cops de colze, em vaig trobar seient al seu costat. Ja suràvem a la negra mar i jo li explicava la dificultat per trobar un violoncel·lista al mig de l’Atlàntic. Ell estava enfurismat, i no m’escoltava. Amb un to irat i quasi histèric, que em va ofendre moltíssim, em va preguntar què collons hi feia jo allà al seu costat. Vaig girar la cara, compungit, just per veure el “Titànic” enfonsant-se lentament, mentre la orquestra a coberta tocava “Nearer my God to thee”. Les notes fluïen amb la seva melangiosa cadència, amb alguna lleu desafinada. Era el carallot d’en Clarke, que no estava a l’altura artística dels seus companys i donava la nota, la qual cosa no havia pogut solucionar, fet que em perseguiria tota la vida com una taca en el meu historial professional.

              

Un goril·la emboirat.

Al racó més perdut de la selva de Ruanda som un grup de goril•les de muntanya. Ens passem el dia gratant-nos els uns als altres, matant puces, menjant brots tendres i tirant-nos pets –ja se sap que les verdures son molt saludables, però flatulentes- També tenim cura de les femelles i dels menuts, que encara no tenen por a la pantera, ni saben distingir la branca inofensiva de la serp verinosa. No som ni feliços ni infeliços –en realitat nosaltres no ens plantegem aquesta mena de coses conceptuals de l’esperit- Mengem, dormim, follem i criem petits primats, seguint els cànons atàvics que el instint ens imposa i acceptem les coses tal com venen; si plou, gaudim mullant-nos i refrescant-nos, i si fa vent, sentim que ens acarona el rostre: tot ens és prou plaent a mare natura. Quan estem sadollats de brots tendres i hem copulat fins que el cos ens diu prou, ens ajacem satisfets i ens posem a clapar una bona migdiada, a recer dels perills, dalt dels nius que ens fem damunt dels arbres.

De vegades ens barallem per una femella, doncs els marrecs que ja els comença a picar l’entrecuix volen fer com nosaltres, els del llom platejat, i tot i que sovint ens fem el distret i, furtivament, es desfoguen amb alguna mona en zel, si es fa ben evident la cosa, els aviem a clatellades, i, amb un histrionisme que tenim ben calculat, els ensenyem els ullals i ens colpegem el pit, bramant com posseïts, en amenaçadora actitud: no falla mai; és normal que s’acolloneixin i deixin en pau les goril•les jovenetes, que són del nostre us exclusiu –qüestió d’edat i de galons, com diria un vell sergent de granaders- faltaria més.

Darrerament ens pujava a veure una femella molt rara: era blanca com la llet i lletja com un pecat (aquesta, com la d’abans del sergent, és una frase manllevada, doncs nosaltres no tenim exèrcit, ni pequem, doncs no creiem en déus) Diem que era lletja, perquè no era gens peluda i feia una forta pudor de flors podrides. Ens tractava com si fóssim enzes primitius i com si fos ella qui tingués el monopoli de la veritat absoluta (ens semblava que era una mica ingènua). Sovint anava acompanyada d’un mascle tant lleig com ella, tot i que aquest, deien elles, era una mica més atractiu, doncs era bastant més pelut. Portava una mena de branca negra, amb un ull al mig, que en deia càmera de fotos. Entre ells dos es comunicaven en una parla estranya, emesa amb la gola i gairebé exempta de gesticulació, que encara no sabem com podien entendre’s. Ell a ella semblava ser que li deia Dian Fossey.

Tot i que no era gaire guapa, ens hi acostàvem i hi coquetejàvem (déu ens en guard –ja podeu veure que seguim amb les alienes influències monoteistes- d’haver anat més lluny en les efusions eròtiques, doncs era més que lletgíssima) Ens gratava el clatell i la fèiem contenta imitant els seus gestos, tal vegada una mica primitius. El seu mascle no parava d’apuntar-nos amb la càmera de l’ull gros.

Ja fa dies que no pugen, i la trobem a faltar molt, doncs intuïm que ja la teníem gairebé ensenyada i aviat podria ser com una més de les nostres femelles.

Darrerament sentim un brogit a la selva, i sovint, de lluny, fitem uns tipus també pelats, però de pell més fosca, armats amb uns bastons que treuen foc i peten com el tro. Diuen alguns que ens volen exterminar, però jo crec que exageren, doncs la Dian Fossey ens havia donat prou mostres de que aquesta gent pelada és prou pacífica i de bona fe i no com aquests cabrons de mascles joves que nomes pensen en follar amb les femelles exclusives dels mascles de llom platejat, com jo.