En el seu lloc, què hauríem fet nosaltres ?

 

“Vaig preguntar a un d’aquests homes on anaven així. I em va respondre que no en sabia res, ni ell ni els altres; però que, evidentment, anaven a algun lloc, puix caminaven impulsats per una invencible fretura de fer via”.

Charles Baudelaire (“Petits poemes en prosa”)

He recordat aquesta prosa poètica a propòsit d’un excel·lent post que en Lluís Bosch ha publicat al blog Riell Bulevard i que no em resisteixo a recomanar.

Sovint els homes ens veiem impel·lits a actuar de certa manera, ateses les circumstàncies. Quins atzars ens porten als estats d’esdevenir, herois, assassins, abnegats sacrificats per una idea o un país? També ens podríem preguntar què hauríem fet nosaltres si ens haguéssim trobat en situacions més radicals que les que ens ha tocat viure –al fi i al cap, la majoria dels que varem néixer passada la guerra i els anys durs de la postguerra, hem gaudit d’un cert estat de comoditat- i no ens ha tocat haver de prendre decisions, com l’haver de prémer un gatell davant d’un altre. Tot això sense prejudici que el dia a dia, individualment  ens ha posat a prova, en alguns casos de manera terrible, però aquells desgavells col·lectius que mobilitzen tota una societat, que malmeten generacions senceres, fa molts anys que no es produeixen a casa nostra. És per això que certes mogudes ciutadanes per un arbre més o menys, o per si una narcosala més o menys propera a casa nostra, de vegades fan riure, i els fantasmes de tots els que van deixar la pell en conteses més sonades, deuen fotre’s un bon fart de riure, des de les cunetes, paredons o camps on van caure.