Problemes logístics al "Titànic"

Soc en Archibald James Armstrong, modest empleat de la White Star Line com a càrrec mig en qualitat d’encarregat de coses de la logística i d’assumptes varis.

A hores d’ara, malauradament, ja coneixereu la noticia: el “Titànic” es va enfonsar la nit del 14 al 15 d’abril i allà hi va morir molta gent.

Doncs jo hi era i arrossego un refredat de mil parells de nassos, amb la remullada en aigües gèlides que vaig patir tot just fa un parell de dies; i encara puc donar gràcies a l’Altíssim –que en darrera instància n’és la màxima autoritat responsable dels desastres, gràcies a Déu- d’haver-ho pogut explicar i no haver-la palmada, com el pobre Capità  el senyor Edward John Smith i la majoria dels seus oficials i els meus companys de feina, sense comptar els milers de desgraciats que es van enfonsar amb el vaixell o que  flotaven erts, negats i congelats, entre els bots salvavides i els icebergs, damunt les aigües gèlides d’ aquella nefasta  nit.

El meu era un càrrec ben remunerat que implicava una excel·lent reputació social i una certa responsabilitat dintre del pla director de la Companyia; tenia obligacions  importants  en la línia d’execució de projectes i els plans estratègics de la mateixa. Per dur els vaixells a bon port es necessita una direcció executiva que tingui cura de cobrir totes les necessitats dels passatgers i els tripulants i aquests, en la seva estricta jerarquia, és la que de manera efectiva ha de fer anar el buc. La composen el capità i tota la oficialitat, contramestres, caps de màquines, mariners; tots depenen d’una bona organització i una adequada  gestió dels recursos logístics, per les quals coses cal tenir molta cura per tal de què tot estigui en perfecte ordre i no falli res: des del combustible als recanvis de la maquinària, passant per les vitualles, la uniformitat, el pagament de les nòmines, la neteja, el bon ordre...Tot. El compliment, amb mà de ferro, d’aquests objectius estratègics era, doncs la meva feina dalt del vaixell.  

Potser el motiu d’aquestes línies és la necessitat d’explicar-me a mi mateix el que ha passat, doncs encara estic perplex i carregat de sentiment de culpa.

Navegàvem amb mar calmada i a uns 22 nusos, una velocitat considerable per una nau de la nostra envergadura. El President de la White Star Line, el senyor Bruce Ismay, atiava el Capità, senyor Edward John Smith a no baixar la velocitat - malgrat que els de la radio havien fer pujar al pont alguna notificació de perill de icebergs- doncs l’home volia fer el trajecte transatlàntic batent alguns rècords i trobava que aquesta mena de protocols burocràtics de seguretat entorpien els objectius d’excel·lència que prevalien per damunt de consideracions que trobava pusil·lànimes i mancades d’imaginació.

El Capità semblava voler protestar, però callava tímidament, imposat pel superior criteri jeràrquic del President.

Jo tenia un greu problema: la “Wallace Hartley Band”, que era la orquestrina que tocava al menjador de primera classe, no s’acabaven de posar d’acord: els violoncel·listes i els violinistes solen gastar certes rivalitats entre ells, però aquesta vegada semblaven vertaderament indignats amb la capacitat artística d’un dels components, anomenat Fred Clarke. Jock Hume li exigia al Director (en Hartley) que prengués mesures per resoldre el problema, doncs el tal Clarke, sovint desafinava. En Wallace Hartley, es treia les mosques de sobre passant-me el problema a mi, i dient que potser li sobrava un violí i podrien posar un altre violoncel – a mi que collons m’explicaven de músiques i gaites, pensava- Vaig pujar  per parlar-ne  amb el senyor Ismay, i vaig entrar al pont, entrebancant-me amb en Pitman, el tercer oficial, que anava a complir la ordre del capità de posar mes vigies, atès el perill d’ icebergs, ja que no se liu permetia afluixar`la velocitat.   La nit era estrellada i clara i la mar, en calma, negra com la gola d’un llop. No vaig poder evitar un calfred davant del President Ismay i no em vaig atrevir a importunar-lo. Va ser ell que em va dir amb un to imperatiu que feia posar els pels de punta: -“Archibald, arregleu d’una punyetera vegada el problema de l’orquestra, doncs cada vegada desafinen més, o m’ hauré de buscar un altre encarregat de logística”-  “Si senyor”- vaig respondre, meravellat de que tan insigne personatge es recordés de com me deia.

Era prop de la mitja nit, quan es va sentir un cruixit i va començar a córrer la veu de que havíem topat contra un iceberg...”Res, cosa de poca importància” –vaig sentir que deia un jove oficial a un grup de dames enriolades. Jo em trencava el magí, pensant de on trauria al mig de l’Atlàntic un violoncel·lista i el seu instrument, suposant que si acomiadava a en Clarke aquest no volgués lliurar el seu –ja se sap que aquesta gent solen ser molt curosa amb les seves eines de treball- Vaig repassar les llistes del rol i els expedients professionals, mentre la gent s’arremolinava al voltant dels bots salvavides. Vaig parlar amb en Hartley del tema, i, per sorpresa meva,  em va respondre malament, per la qual cosa li vaig manar que si la seva feina era tocar, es limités a fer-ho. Tenia la pell molt fina el tal Hartley –que Déu l’hagi ben perdonat, doncs ja és mort- doncs va respondre manant a l’orquestra que es posés a tocar sense parar. Jo, arronsant-me les espatlles davant de la falta d’esperit empresarial i la manca de col·laboració per resoldre els problemes comuns d’aquella patuleia de músics, vaig anar pont amunt, a veure si trobava el senyor Ismay i podia donar-li alguna explicació. Nomes hi havia el capità Smith, i al veure’l tan atrafegat, no vaig gosar importunar-lo. A coberta vaig veure el senyor Ismay pujant a un bot. Hi havia bufetades per embarcar-hi, i fins i tot algú esgrimia una pistola,  però el meu deure era informar al president dels atzars de la meva comesa professional, per la qual cosa, a cops de colze, em vaig trobar seient al seu costat. Ja suràvem a la negra mar i jo li explicava la dificultat per trobar un violoncel·lista al mig de l’Atlàntic. Ell estava enfurismat, i no m’escoltava. Amb un to irat i quasi histèric, que em va ofendre moltíssim, em va preguntar què collons hi feia jo allà al seu costat. Vaig girar la cara, compungit, just per veure el “Titànic” enfonsant-se lentament, mentre la orquestra a coberta tocava “Nearer my God to thee”. Les notes fluïen amb la seva melangiosa cadència, amb alguna lleu desafinada. Era el carallot d’en Clarke, que no estava a l’altura artística dels seus companys i donava la nota, la qual cosa no havia pogut solucionar, fet que em perseguiria tota la vida com una taca en el meu historial professional.