Un goril·la emboirat.

Al racó més perdut de la selva de Ruanda som un grup de goril•les de muntanya. Ens passem el dia gratant-nos els uns als altres, matant puces, menjant brots tendres i tirant-nos pets –ja se sap que les verdures son molt saludables, però flatulentes- També tenim cura de les femelles i dels menuts, que encara no tenen por a la pantera, ni saben distingir la branca inofensiva de la serp verinosa. No som ni feliços ni infeliços –en realitat nosaltres no ens plantegem aquesta mena de coses conceptuals de l’esperit- Mengem, dormim, follem i criem petits primats, seguint els cànons atàvics que el instint ens imposa i acceptem les coses tal com venen; si plou, gaudim mullant-nos i refrescant-nos, i si fa vent, sentim que ens acarona el rostre: tot ens és prou plaent a mare natura. Quan estem sadollats de brots tendres i hem copulat fins que el cos ens diu prou, ens ajacem satisfets i ens posem a clapar una bona migdiada, a recer dels perills, dalt dels nius que ens fem damunt dels arbres.

De vegades ens barallem per una femella, doncs els marrecs que ja els comença a picar l’entrecuix volen fer com nosaltres, els del llom platejat, i tot i que sovint ens fem el distret i, furtivament, es desfoguen amb alguna mona en zel, si es fa ben evident la cosa, els aviem a clatellades, i, amb un histrionisme que tenim ben calculat, els ensenyem els ullals i ens colpegem el pit, bramant com posseïts, en amenaçadora actitud: no falla mai; és normal que s’acolloneixin i deixin en pau les goril•les jovenetes, que són del nostre us exclusiu –qüestió d’edat i de galons, com diria un vell sergent de granaders- faltaria més.

Darrerament ens pujava a veure una femella molt rara: era blanca com la llet i lletja com un pecat (aquesta, com la d’abans del sergent, és una frase manllevada, doncs nosaltres no tenim exèrcit, ni pequem, doncs no creiem en déus) Diem que era lletja, perquè no era gens peluda i feia una forta pudor de flors podrides. Ens tractava com si fóssim enzes primitius i com si fos ella qui tingués el monopoli de la veritat absoluta (ens semblava que era una mica ingènua). Sovint anava acompanyada d’un mascle tant lleig com ella, tot i que aquest, deien elles, era una mica més atractiu, doncs era bastant més pelut. Portava una mena de branca negra, amb un ull al mig, que en deia càmera de fotos. Entre ells dos es comunicaven en una parla estranya, emesa amb la gola i gairebé exempta de gesticulació, que encara no sabem com podien entendre’s. Ell a ella semblava ser que li deia Dian Fossey.

Tot i que no era gaire guapa, ens hi acostàvem i hi coquetejàvem (déu ens en guard –ja podeu veure que seguim amb les alienes influències monoteistes- d’haver anat més lluny en les efusions eròtiques, doncs era més que lletgíssima) Ens gratava el clatell i la fèiem contenta imitant els seus gestos, tal vegada una mica primitius. El seu mascle no parava d’apuntar-nos amb la càmera de l’ull gros.

Ja fa dies que no pugen, i la trobem a faltar molt, doncs intuïm que ja la teníem gairebé ensenyada i aviat podria ser com una més de les nostres femelles.

Darrerament sentim un brogit a la selva, i sovint, de lluny, fitem uns tipus també pelats, però de pell més fosca, armats amb uns bastons que treuen foc i peten com el tro. Diuen alguns que ens volen exterminar, però jo crec que exageren, doncs la Dian Fossey ens havia donat prou mostres de que aquesta gent pelada és prou pacífica i de bona fe i no com aquests cabrons de mascles joves que nomes pensen en follar amb les femelles exclusives dels mascles de llom platejat, com jo.