"Primer els de casa"

Manllevat del blog 'Collonades' del Francesc Puigcarbó

 L’altre dia parlava de la reacció de certa gent davant del fenomen migratori i la convivència amb les diferents cultures del país, quan m’hi referia a l’entrada d’aquest blog “Musica ètnica, tastets de botifarra i prejudicis”. Apart de la reacció, sempre amable, dels varis comentaristes que hi vareu dir la vostra, a Palafrugell va tenir un ressò una mica més virulent per part d’alguns dels ‘afectats’ directament, la qual cosa m’ha dut a fer un cert acte d’empatia i comprensió amb ells i els problemes de la convivència i m’ha recordat les dificultats que pateixo jo mateix amb el veïnat de casa, que de manera catàrtica us exposaré.

Tinc uns veïns que són del PP –el dia de les eleccions municipals estaven d’interventors, vigilant l’estricta ortodòxia dels comicis lluint la tarja blava amb la gavina voladora identificadora al col·legi electoral del barri- que opino que són la nota discrepant del veïnat –un grup heterogeni de gent treballadora de classe mitja, votants de CIU,  PSC o ERC, els que encara s’apropen a les urnes-  

La parella en qüestió i els seus fills produeixen unes certes irritacions al conjunt de ben avinguts i heterogenis residents, propietaris horitzontals de l’immoble.

Explicaré les que pateixo jo, doncs cadascú li cou a on li pica.

Ella, èmula de l’Alicia Sánchez Camacho, gasta uns talonets de pam i mig que no es deu treure ni per anar a dormir, doncs a les set del matí i a les tantes de la nit es poden sentir les seves sorolloses cavalcades amunt i avall del pis, fent evident la seva presència.

Si agafes l’ascensor immediatament d’haver-hi baixat els veïns, no es pot resistir la ferum de Moschino  que deixa ella i la d’Allure Sport de Chanel, ell, que per separat encara s’aguanten, però juntes produeixen un mareig i unes basques indescriptibles –i encara sort que són un parell o tres de pisos, que si fóssim a un edifici més alt, hi hauria alguna desgràcia irreparable.

Se’n van a treballar, però deixen una senyora que comença a engegar fòtils: rentadores, aspiradores i d’altres estris de fer soroll a totes hores.

Quan tornen, ella segueix talonejant, com una ballarina flamenca, i a ell li dóna pel bricolatge, per la qual cosa engega serres, polidores i eines de foradar en un incessant desfici: quan no canvien el bany, pengen quadros, i quan no, tiren embans i arrosseguen mobles.

Alguns divendres es reuneixen en conciliàbuls i sopen, beuen i emeten unes riallades que et distreuen de la teva silenciosa i discreta quotidiana activitat, impedint poder veure amb comoditat les discussions i els neguits de la Belén Esteban a Tele 5.

Quan acaben- a les tantes- si ja has agafat el son, sovint et despertes espantat, a risc de patir un cobriment de cor, per uns xiscles i uns udols, emesos per la dels tacons, que sembla ser que arriba  a un clímax que se suposa de tipus sexual.

I això seria poca cosa si no fos que quan juga el Real Madrid o la Selección Nacional de Futbol, i aquests marquen un gol, piquen de peus i xisclen igualment que com quan fan l’amor, en una escalada sorollosa de greu impacte ambiental. .

Si a tot això hi sumem que en època d’eleccions t’omplen la bústia de propaganda electoral PePera, la cosa ja és inaguantable. 

És per això que estic fent pancartes amb els eslògans:  “Adapteu-vos a les nostres costums”,”Molts ho pensen, jo ho dic” , “Parlant clar” i “Primer els de casa”, que penjaré per la façana de casa, esperant que surti algun Xavier García Albiol o un Josep Anglada,  de l’agrupació que sigui i se les faci seves i prengui cartes en l’assumpte. Si ens ha de lliurar d’aquestes molestes actituds, té garantit el meu vot a les properes eleccions.  Estic disposat a vendre’m l’ànima al diable.