Música ètnica, tastets de botifarra i prejudicis.

Imatge de la xarxa.

La tarda del dissabte dia 4 de juny a la Plaça Nova de Palafrugell hi plovisquejava.

Ens hi varem apropar per treure el nas per les Festes de Primavera que es celebren durant tota aquesta setmana, i en les que la ciutat empordanesa homenatja la bonior del bon temps i acomiada les grisors del hivern.

Hi anàvem atrets pels ‘enfilalls’, una mena de tastets oferts pels establiments de restauració i hoteleria, que ofereixen un mostrari de les seves especialitats en unes paradetes que s’escampen per la Plaça Nova i el carrer de Pi i Margall. Faríem un  ‘sopar de puta’, segons diu un amic meu quan es tracta de picar alguna cosa abans d’entrar a un cinema o a veure un espectacle. - Vuit euros per vuit tastets de delicadeses locals, beguda inclosa; redéu tota una ganga!-   

Una música sensual i sincopada, barreja de jazz, rock i uns càlids sons ètnics mediterranis ens va cridar l’atenció, i en arribar a la Plaça, davant del vell casino de ‘La Fraternal’, varem veure que  hi havia un escenari, profusament il·luminat, en el que uns nois s’escarrassaven davant d’una audiència de passavolants.

Amb la perspectiva d’una tarda trepitjant comerços badant, tal com suggerien les  dones, un company i jo varem optar per seure en una terrassa, davant l’escenari i escoltar l’oferta musical d’aquells nois que cantaven i tocaven una sensual música ètnica.

Actuaven dintre dels actes del II Qwerty festival. Festival de músiques del món, dintre del programa de les Festes de Primavera de Palafrugell  i es diuen ‘Chaqlalà’. Tres magrebins, un brasiler, una noia grega i dos catalans, emprant instruments tradicionals desgranaven una musica engrescadora, amb càlides pinzellades africanes, cantades en les llengües del Maghreb, de l’Atles, àrabs del nord d’Àfrica. Les  lletres feien referència a la solitud de nois que somnien amors impossibles al mig del desert, a angunies de donzelles condemnades a matrimonis indesitjats, i descrivien l’enormitat del cel clar i de les nits saharianes amb les remors del vent i les games de colors ocres i roigs, tal com ens anava explicant, abans de cada cançó, un xicot en un excel·lent català normatiu amb accent xava de la dreta de l’Eixample. Eren lletres  dintre de la tradició de les narracions orals que van passant de pares a fills i que uns bards  a les places dels pobles o a la vora dels focs dels campaments nòmades, expliquen a tots aquells qui les vulguin escoltar. 

Hi havia un públic passavolant, que cercava les millors parades d’’enfilalls’ gastronòmics i s’aturava uns moments per escoltar el conjunt.  Al voltant de l’escenari una munió de gent jove, heterogènia i amb profusió de magribins, xalava seguint els ritmes i les lletres foranes. Més endarrere, dones discretes, amb el mocador dit  ‘hijab’ cobrint els seus cabells, algunes  tibant cotxets amb criatures. Entre la munió heterogènia de badocs, es destacava algun vestit bíblic.

Els mateixos membres de ‘’Chaqlalà’ defineixen la seva música com a ‘rock bereber’ i en realitat és una barreja de pinzellades exòtiques, amb molta percussió, dintre de la tradició mediterrània, passat pel sedàs dels acords del rock, amb un resultat excel·lent.

Vaig pensar que feien una música global i mestissa per un món divers, i em deixava portar per les cadències sensuals d’aquella poesia rubricada per la música. Una barreja de sensacions agradables em feia sentir proper a aquella cultura, tant semblant a la nostra. La melodia no m’era aliena, ni la percussió. Alguns moments recordaven els esgarips angoixosos del flamenc del sud peninsular, els nostàlgics del jazz americà  i les cadències melancòliques dels enyors i l’evocació romàntica del nostres mites i  frustracions meridionals, amb la cadència cromàtica de la electrònica i la percussió.

Quan més abstrets estàvem, paladejant la cervesa i sentint més que escoltant la música, un veí de taula, vagament conegut del comerç local, ens va fer tornar a la realitat:

-Quina vergonya!. Això no pot quedar així. Ens queixarem a l’Ajuntament . On s’és vist barrejar aquesta música de moros amb la festa dels ‘enfilalls’ ! Tothom està molt emprenyat. Com si no hi haguessin places a les barriades per què aquesta gent faci  la seva festa! ...Aquesta és la nostra, la de tota la vida...

I el paio ho deia en un castellà meridional, mestís, farcit de catalanades, amb un rictus d’odi i mala bava .

Ens el varem mirar, i li vaig dir.

Doncs no ho fan pas tant malament, oi?

I em va tornar l’esguard, com si no hi fos tot i m’hagués begut l’enteniment.

Es podien veure algunes patums de la TV i de la política moure’s dintre de la gentada, descanviant tiquets per ‘enfilalls’ de botifarra de perol i llepolies esnobs de la  darrera hora.

Vaig pensar en la condició humana i que potser portem els guetos a dintre nostre i no ens en adonem.