La senzilla “senyora de...”

El marit de la senyora Virtudes havia estat un lluitador, un home de cert protagonisme dintre del seu entorn social, un capità d’empresa fet a si mateix y que havia destacat per les seves qualitats professionals i humanes. Home d’estudis i emprenedor, s’havia casat amb una dona, que diuen que de jove estava de molt bon veure, tot i que és gairebé analfabeta, i amb un rosari de virtuts, entre les que no hi consten les de la humilitat, l’empatia  ni la intel·ligència.

Avui la senyora Virtudes, ja vídua, apareix com una obesa matriarca, vella, pesada, orgullosa, hieràtica, carregada de vanitat i bastant neuròtica.. S’havia passat la vida a recer de l’ombra del seu mascle protector, vivint de manera parasitària, i un cop ha desaparegut ell,  ha assolit el rang de cap d’una família hereva d’un patrimoni familiar llaurat i guanyat pel pare i els fills.. Malgrat la modèstia dels negocis i de la fortuna, fantasieja i  es creu formar part de l’alta burgesia barcelonina.

Ell ja fa anys que va morir, però ella, a més de gaudir del modest patrimoni llegat,  també vol ser hereva de l’ascendència social i del carisma del seu difunt marit i seguir gaudint de l’aura personal que ell s’havia guanyat. Espera el mateix reconeixement social i davant dels coneguts es mou de manera ridículament histriònica, com un paó al mig d’un corral de gallinetes. El desaparegut marit, segur del seu valer, mai havia imposat res i havia estat acceptat tal com era, però ella, rèmora de la seva personalitat, avui òrfena del seu carisma, el vol imposar a tort i a dret amb tota la maldestra torpor de la seva escassa i poc cultivada intel·ligència.

Ahir la vaig veure a la platja. Distant i pesada com un vaixell de guerra es passejava pel bell mig d’una colla de veïns jaient al sol, paint la ressaca de la passada revetlla de Sant Joan. Anava d’un grup a un altre, nerviosa, intentant  imposar de manera histèrica la seva nul·la autoritat social davant la distreta indiferència de gairebé tots, que procuraven evitar-la amb discreta cortesia, canviant un parell de mots protocol·laris i adéu-siau.   

Trepitjant tovalloles i bosses, explicava –una vegada més-  de manera compulsiva  les seves fàtues fantasies  i la futilitat de les seves preteses grandeses. Sense que ningú li preguntés, passava llista  dels restaurants famosos que havia concorregut el passat hivern, les òperes i concerts que havia escoltat, el teatre que havia vist, les meravelles acadèmiques dels seus néts i nétes i les gràcies i les desgràcies  -en obscena exhibició-  de les plusvàlues de la seva fortuna, malmesa per la crisis -deia-  malgrat la manifesta intel·ligent disposició de les seves finances a càrrec dels seus fills.

Patètica i menystinguda, ‘la senyora de’, avui flor marcida,  perduda la discreció de quan el seu espòs vivia, ha esdevingut una  histriònica  i pobre caricatura dels mèrits professionals i el carisma que el seu marit s’havia guanyat a pols. 

El veïnat li ha posat el malnom de “la senzilla”, doncs gairebé sempre  comença  les seves insofribles llaunes amb la frase: “Malgrat la nostra posició social,  nosaltres som molt senzills, bla, bla, bla.” 

Per sort, avui el concepte de ‘la senyora de...’ és un  fenomen de caràcter minvant en la nostra societat.  El progressiu paper igualitari professional i polític de les dones  l’està eradicant. Potser és allò que els pròcers de la Conferència Episcopal qualifiquen com la malaurada disgregació de la família cristiana. No ho sé. 

Els conceptes de ‘primera dama’, de ‘consort reial’ o senzillament de ‘consort de notable’, ja sigui de les lletres, de la política, de la judicatura o del món de l’espectacle, afortunadament van perdent preponderància, tot i que encara en queden ridículs i patètics  residus, especialment de gent de generacions, com la meva i l de la senyora Virtudes,  que ja ostenten  certa edat.