Competir per no pensar.

No m’agrada l’esport competitiu. Ahir estava veient un partit de futbol sala per la tele, i el públic rugia. Es podien veure les cares crispades de gent irada, que feia gestos obscens amb el dit, dels tipus aquell que  els americans entenen per  ‘fuck you’. 

Com que el joc es desenvolupava en un espai petit i gairebé reclòs, com és el d’un poliesportiu, es podien sentir els insults del públic i les seves crides a l’eliminació del contrari. Quan s’oblidaven de qualificar la presumpta i mercenària professió de les mares dels jugadors contraris i els àrbitres, cridaven allò de “A por ellos, oé...A por ellos, oé”  , agressiva i clara invitació a la violència física i psíquica, molt de moda en els àmbits competitius futbolístics, que si la practiquessin en altres àmbits fora dels esportius –posem per cas a la Plaça de Catalunya, o davant del Parc de la Ciutadella- surtirien en Mas i en Puig invocant el Codi Penal, però en la relativa impunitat del camp d’esports, gaudeixen de la més complaent comprensió dels poders públics i privats.  Els locutors no ajuden gaire a la conciliació i fiquen cullerada, fen èmfasi amb certs comentaris posant més llenya al foc, o apagant-lo amb gasolina.  

Pensava que aquesta mena d’esports competitius van néixer dintre de les colonials casernes britàniques, i tenien la finalitat d’entretenir les classes de tropa i els oficials, reclosos en la relativa seguretat dels murs dels forts i els àmbits militars Els refinats cavallers jugaven tennis i polo i les classes de tropa, futbol i rugbi.  

És clar que els britànics no podien trescar gaire  dintre les seves casernes colonials, i les úniques passejades que els eren permeses,  eren les militars,  i no hi ha res més llunyà a una bona i saludable caminada que una feixuga, disciplinada i perillosa marxa militar, baix el perill de les hostilitats dels malagraïts colonitzats, que no es saben el que es perden resistint-se a ser súbdits de la metròpolis. Van haver de cercar algun substitutiu i es van inspirar en antigues competicions de caràcter ritual, militar i religiós, que encara subjuguen les nostres masses.

En Pierre deCoubertin, a començaments del segle XX  va trobar la manera de fer competir nacions entre elles, en una mena de recreació romàntica dels jocs olímpics de la grega antigor, que eren unes competicions de caràcter militar per formar i distingir els millors  guerrers que defensarien les polis. Ho va fer enaltint els valors dels nacionalismes, fent que les nacions recentment constituïdes en estats s’enfrontessin entre elles, per realçar les virtuts de les races i les de les respectives joventuts, en uns enfrontaments no sagnants, però que cercaven ser un substitutiu de les confrontacions bèl·liques.  No va faltar temps perquè els dictadors més ferotges que la història ens ha ofert,  incorporessin aquests ‘valors’ dintre els paràmetres de les seves simbologies, idearis i icones.

És per això que l’esport – com moltes coses d’ aquesta vida,  incloses les idees- és quelcom que cal fer sense competir amb ningú més que amb un mateix: Passejar, trescar, grimpar, córrer, anar amb bicicleta o nedant a la boia del Port Pelegrí, com faig jo -millor amb colla i bona companyia- és la millor manera de moure els muscles i la psique i per això no cal arribar primer que el company ni passar pel damunt del cadàver del contrincant de torn.

I així ningú se’n recorda de la presumpta professió mercenària de la mare de ningú.