Potser he esdevingut un perill, potser. M’he desvinculat del món laboral i professional per jubilació i m’he tret –així tot de repent- moltes de les capes de prejudicis que segellaven bona part de la meva vitalitat.
Ara podré ser políticament incorrecte –ja no tinc càrrecs electes arran de la meva taula de treball- i podré ficar-me amb ells. Tampoc em caldrà guardar certes circumspeccions professionals, doncs la professió ja es queda endarrere; perdende finem nemo nisi egestas facit, la qual cosa em posa en la còmoda situació del insolvent, del que no li deu res a ningú, doncs nomes el que no té no pot perdre. Ah, aquesta llibertat !
Sento com em creixen els ullals i se m’esmolen les ungles; se’m afina la llengua i fins i tot crec que la pilositat del meu cos està creixent de forma inusual, tot i que no se pas si hi ha lluna plena. Si em miro al mirall, hi veig aparèixer l’estètica entranyablement barroera de la filmografia de l’home llop.
Homo homini lupus va dir Hobbes i d’aquí en sortia tota una teoria del control social. És clar que l’home és un llop per a l’home: som una espècie depredadora, que defensa el territori del seu clan fins i tot contra els seus congèneres. Carrera professional, sentit del deure, fidelitat al cap, servei públic, “som un equip”, tot se’n va en orris d’un dia per l’altre; passes de no tenir temps per a res a disposar de tot el temps del món i tot allò que no podies pensar per manca de temps, et ve a la ment. Tens temps per rumiar i madurar les idees i et sents com aquell primat deslliurat del clan, que vagareja tot sol fent trencadissa de brots tendres i fullam salvatge, mentre la colla s’enfila –segurament amb més lleugeresa- a les branques més altes de la selva humida, tanmateix amb rumb incert, però amb l’escalfor de la colla.
Amics i amigues: no m’ho tingueu en compte si noteu la diferència, doncs alguna cosa està canviant - i no precisament per que res es mogui com pretenia el Giuseppe Tomasi di Lampedusa- i és que el que subscriu ha assolit una alta cota de llibertat personal.
Aprofita-ho, i mira de ser tan incorrecte com et sigui possible. Jo faré el mateix quan em toqui.
ResponEliminaRamon, em sembla aque aquest post augura grans coses. I intueixo que les veurem per la Boia.
ResponEliminaJa friso.
Benvingut al club, Ramon :) Tal com van les coses ens podem considerar afortunats. No sé pas si els que ens vindran al darrera (i em temo que no serà amb un flabiol sonant) s'ho podran permetre.
ResponEliminaMoltes gràcies, Lluis, Eulàlia, Brian. Procuraré ser incorrecte, escriure molt més i més i, si, potser sembla ser que pinten bastos per tot el que se'n diu "benestar social"...Espero que les generacions futures no ens acabin maleïnt la ossada quan se'n recordin de la nostra gestió amb tolerància infinita cap a especuladors i corruptes...
ResponEliminaSalut.
Ramón,
ResponEliminaLa teva jubilació ben guanyada la tens. La manada continua trepant branques enllà, sempre cercant una de més alta de la que poder caure més espectacularment, sense tenir temps de mirar-se els uns als altres amb gaire deteniment: només la branca com a objectiu. La teva perspectiva ens caldria als bonobos i ximpanzés que correm esmaperduts divagant per cada canvi de lider de la manada. Sense saber ben bé on mirar, només mirem la branca i la calor del company rarament la notem, malgrat el tinguem ben a la vora i el sentit comú parli per si sol. Les teves paraules estan en llibertat, a la fi, les nostres continuen en captiveri per obra i servei del poder de la jungla. Benaventurat siguis, Ramón.
Molt sincerament,
Ivan Serra
Una abraçada, Ivan! I, ja ho saps, que si una cosa hi ha que tingui valor és la llibertat, i una de les seves manifestacions és la d'escriure tot el que et vingui de gust. No et tallis, que hi ha molta vida pel davant!
ResponEliminaSalut.