Els records de la darrera carlinada d’en Marià Vayreda.

Savalls i el seu Estat Major

L’altre dia parlàvem de carlins i carlinades i amb les diferents aportacions dels comentaris es va fer evident l’oblit i la importància d’aquells conflictes decimonònics i la seva continuïtat en els del segle XX i la nostra Guerra Civil del 1936 – 1939, apart la seva vigència en alguns conflictes actuals, com els  endèmics  del País Vasc.

En un comentari vaig referir-me a un llibre d’en Marià Vayreda, denominat “Records de la darrera carlinada”, que recomanava com a un llibre deliciós, irònic, farcit d’anècdotes que li treuen l'èpica bel·licista i un xic romàntica que acompanyava aquella mena de conflictes.

He rellegit algunes pàgines d’aquest llibre, que en Vayreda va escriure 25 anys més tard del conflicte.

El llibres són com el vi guardat:  empolsinats i amb el pas del temps, poden picar-se, envellir malament i avinagrar o millorar i esdevenir un producte més exquisit que quan el varem guardar.  En aquests casos, potser no podem parlar d’una empírica realitat, i aquestes valoracions –com sempre passa amb els gustos- seran dintre d’un àmbit personal totalment subjectiu.

En el cas del llibre d’en Vayreda, potser el temps el va millorant. La seva àcida i al mateix temps humana descripció d’una tragèdia que l’apropa al lector i el fa còmplice de la seva experiència, no perden vigència: ans al contrari. És com parlar amb aquell avi impossible que et remet a unes experiències que tu no podràs viure mai, per llunyanes, i et dona certes claus de moltes coses, entre elles algunes dels mals, que semblen eterns al nostre país. I ho fa sense voler, des d’una sinceritat de testimoni que desmitifica i amb la càrrega emocional del seu pensament polític –que en aquest cas és conservador – però sense voler convèncer ningú.

L’oficial de cavalleria carlí, amb un deix de sarcasme de vell pagès, explica la seva experiència  del que ell en diu “la barreja”, que és la càrrega de la cavalleria contra les tropes d’infanteria. Us en deixo un tastet:

“Amb la infanteria diferentes vegades havíem arribat a barrejar-nos, més encara en aquests casos, distava molt de revestir les circumstàncies que somnia la fantasia popular. Se tractava no de batallons formats, sinó de files ja rompudes, guerrilles disperses, per terrenos més o menos emmatissats o rocallosos, poguent més facilment escapar-se de la persecució d’un cavaller que d’un peó. Los cavalls esverats i transtornats per la carrera, els crits i els espetecs ens dificultaven, amb llurs moviments, carregar les armes, i carregades ens era molt difícil fer punteria. En quant a l’arma blanca és mes il·lusòria encara en mans d’un cavaller que d’un infant. És clar que si els cavalls se tiressin sobre l’enemic, patejant-lo, podrien facilitar molt la tasca de llurs amos, que no durien fer més que rematar, però són bèsties i, com a tals , estan exemptes dels odis dels homes. Per als cavalls, lo pobre que, com ells, camina per ses cames, tant si fuig com si planta cara, no és cap enemic, i llur instint, abans que de trepitjar-lo, els porta a apartar-se’n per a no fer-li mal, allunyant al cavaller de son objectiu.

Però fins en lo cas de que s’arribi a posar l’enemic a l’alcanç del sabre, no es crega que sia cosa tan facil rematar la sort: Los soldats d’avui no porten corassa; però , aixis i tot, no es tan senzill com sembla foradar-los o partir-los, ja que l’excessiva mobilitat del cavall priva del punt d’apoio necessari per a fer alguna força. Jo havia vist descarregar furiosos cops de sabre que, per topar amb les motxilles, amb lo corretjam o, senzillament , amb els cartrons i feltres del ros (vol dir el barret) dels soldats, no produïren gaire més dany que si els haguessin pegat amb un garrot. No diré que no hi hagués excepcions, però la raça d’aquells guerrers que d’un cop de tizona partien un home de dalt a baix, com un nap, s’ha ben acabat”.       

Una contradictio in terminis.

 

En Manuel i la Carmen són una parella de funcionaris que treballen en diferents departaments de la Generalitat de Catalunya. Ell és tècnic superior i ella tècnic mig.   Són joves –al bell mig de la quarantena d’anys-  catalans, fills de gent emigrada a Catalunya els anys seixanta  (ell de família andalusa i ella, castellana). Coneixen perfectament  el català i disposen del nivell C, que van precisar per guanyar les oposicions, malgrat que entre ells i amb el seu fill parlen habitualment en castellà. Solen verbalitzar el seu espanyolisme, bastit de respectables sentiments de sublimació dels orígens familiars i l’adoració, d’etiologia una mica superficial, d’icones que van des del seguiment incondicional de “la roja” i el Real Madrid –una mica per dur la contrària al veïnat i als companys de feina- i l’usdefruit d’un cert pensament conservador i catòlic, que surt més de les tripes de la nostàlgia i la necessitat de  fidelitat a unes arrels que del raciocini.

El seu fill únic el duen a una escola privada, molt cara –s’hi gasten el que no tenen- que sol ser freqüentada per gent de l’alta burgesia i té fama d’estar controlada per l’Opus Dei. El nen hi pateix força, doncs malgrat que segueix el ritme docent amb una normal correcció, no pot gaudir dels programes extraescolars dels seus companys, i no assisteix a classes d’equitació, ni fa estades a la Val d’Aràn per perfeccionar l’esquí, la qual cosa, junt amb el que sent a dir dels fastuosos caps de setmana que gaudeixen, amb piscines privades i automòbils de gamma altíssima, el fan sentir com l’ànec lleig de l’escola, reblant en el seu caràcter altes cotes de frustració i sentiments d’inferioritat.

Els pares no s’avenen a raons quan alguns companys de feina i amics els hi volen fer veure el seu error. Ells diuen que aquella escola és garantia d’una educació de qualitat, catòlica, en castellà, sense immersions lingüístiques en català, la qual cosa no trobarien en  la pública.

En quan a les seves opinions polítiques, tot i provenir d’un estrat familiar humil, és més proper al que predica el PP que el d’altres formacions; malgrat que –potser pressionats per l’opinió del seu entorn social-  confessen haver votat a Ciudadanos d’Albert Rivera, doncs afirmen que “defensa les posicions espanyolistes sense ser tan de dretes com el PP (sic)” i ella diu , amb un deix d'estudiada  fivolitat, que l'Albert és molt guapo.         

El diumenge, desprès d’haver anat a votar, van anar a un dinar amb amics i coneguts de la feina, que es celebrava a una braseria radicada a una masia fora de la ciutat. Servia les taules un atrafegat cambrer, possiblement d’origen dominicà. Varen fer la comanda i quan la beguda, en Manel va demanar un porronet . “Un qué?- va preguntar el cambrer, que de ben segur era novell -“Perdone usted, pero es que no le entiendo· -va afegir el dominicà.

En Manuel, davant l’astorament general,  s’hi va encarar, en perfecte català, dient-li que per treballar aquí i atendre el públic  era del tot imprescindible conèixer el que és un “porronet” i que si no s’hi avenia, que deixés el seu lloc de treball a algun espanyol aturat que ho sabés. Es va fer un silenci sepulcral.

El dominicà fa anar servint la taula sense obrir boca, visiblement enutjat. Algú de la taula va recriminar l’actitud a en Manuel i es va encetar una agra discussió sobre els drets i els deures dels immigrants, on van sortir tots els tòpics que s’han emprat per part del ventall polític de la dreta extrema del PP, de C,s i la Plataforma de l’Anglada, contraposats al ideari conciliador i obert de l’esquerra. 

Aquest fet, que m’han explicat, em fa pensar que en el nostre país hi perviuen unes contradiccions psicològiques, polítiques i socials que fan possible que surtis emmascarat per una paella bruta.      

 

Els bucles de la Història (Carlins i lliberals).

El noi gran de Cal Talòs no era hereu de cap mena de patrimoni. Feia segles que els membres de la nombrosa família  malvivien com a masovers, conreant unes remences d’un vell monestir benedictí que havia estat desamortitzat per la Llei d’en Mendizabal, les propietats del qual havien anat a parar a una societat anònima amb seu a Barcelona.

Els de Cal Talòs sempre s’havien entès  prou bé amb els abats, els antics propietaris que amb tarannà paternalista negociaven els censos i les contribucions atenent les eventualitats del atzars d’una economia que depenia del ploure o la sequera, de la pedregada o la tramuntanada, però els anònims nous amos de la societat els havien imposat un contracte d’arrendament, que no entenia de males anyades ni de magres collites; cada any venia un administrador de Barcelona  a cobrar la quantitat estipulada, deixant-los sovint amb una mà al davant i una altra al darrera. Eren anys d’estretors i de misèria i ja feia temps que la gent se’n anava del camp a la ciutat i a les colònies industrials que s’anaven creant.  

La darreria del segle XIX era temps de canvi, però l’hereu de Cal Talòs no s’hi avenia. A la resignada rutina de segles de magror, s’hi afegia un analfabetisme integral i el desconeixement del que era el món més enllà de les valls on pasturaven les ovelles que mai havien estat seves.

El rector de la parròquia –un capellà colrat, irat i vehement-  els anava corsecant amb les seves proclames. El nou ordre era el caos i la fi dels valors del món antic. Tot el reguitzell dels mals els venia del progrés i la llibertat que defensaven els ‘sipaios’, nom despectius donat als soldats de l’exèrcit regular dels liberals, els regiments del qual eren de lleves fetes a la totalitat de la península, per la qual cosa parlaven el castellà,  una llengua estranya al país, apart que tenien fama de practicar el pillatge  i arranar la terra. El clergue cridava a defensar Déu, la Terra i un Rei, que tothom sabia que es deia Carles, però ningú el  coneixia.

Si l’hereu de Cal Talòs hagués après de lletra, potser hauria pogut entendre la proclama d’en Lluís Maria de Llauder del 10 de gener de 1869,  dirigida als electors de la circumscripció de Vic, que incitava a la revolta :

-“No quiero que Madrid viva a expensas de Cataluña, que la absorba, que lo centralice todo dejándonos en la inacción. Catalunya vivió traquila y libre con unos fueros gloriosos que le fueron quitados en nombre de la libertad. Reconquistemos pues estos fueros en la parte que sea compatible con la época moderna y con la unidad de la monarquía como los tienen en Navarra y Provincias Vascongadas. Este es el único sistema federativo posible en España, único que produciría economías y una noble y justa descentralización administrativa. Consecuencia de los fueros es la supresión de las quintas y matrículas de mar que no conocían nuestros antepasados, que conquistaron sin embargo el mundo”  

Ell no llegia diaris ni proclames, però, dintre d’aquest context, ja se’n cuidava el rector d’alliçonar la  parròquia de pagesos illetrats farcits de misèria i de rancor. 

El noi gran de Cal Talòs s’havia enrolat a una partida que depenia d’en Savalls. Es movien pel Ripollès, l'Alt Urgell i bona part del nord del Principat i per fi havia vist una mica de món més enllà de la seva tancada vall. Duia un fusell Remington armat amb  baioneta i lluïa boina vermella i espardenyes espellofades. Ell, reticent a les novetats, hauria preferit més anar amb el vell trabuc del seu pare ,que havia après  a disparar-lo fent un moviment circular, com de regadora, per escampar la metralla,  doncs aquell suplici de carregar el fusell  i tirar tret a tret al mig del combat el feien sentir molt vulnerable, tot  i que amb l’equip que duien els uns i els altres, els combats eren més sorollosos que sagnants. Quan de debò el fet adquiria caràcters tràgics era quan es feien presoners o s’ocupava una plaça, doncs no es donava quarter i s’afusellava  gairebé a tothom, ja fossin civils, militars o membres de la Milícia Nacional.  Si les guerres de per si ja són brutes, aquella va ser ben galdosa, gairebé tan galdosa com la que es va repetir seixanta anys més tard. 

           

Bauhaus: Una reacció positiva davant la crisis.

A principis del segle XX Alemanya, i amb ella, tota Europa, van entrar en un període de crisis aguda, per causa de la desfeta i les malvestats de la Primera Guerra Mundial. El món conegut havia desaparegut engolit a les trinxeres i semblava que era la fi de tot.

D’aquella crisis en van sortir diferents moviments, els uns catastrofistes i nihilistes, i d’altres –amb un cert tarannà d’esquerres- que pretenien trobar l’entrellat a un món nou i les eines per construir el futur. 

D’aquells darrers destaca el moviment de l’escola Bauhaus, que va durar del 1919 al 1933, quan va ser tancada i perseguida  pel nazisme.

Els seus promotors i alumnes, però, van deixar la seva obra i els que van poder es van exiliar escampant-se pel món.

Aquesta escola va ser pionera en el disseny i va propiciar una arquitectura racional, funcional i lluminosa.

Mies van der Rohen, del que a Barcelona se’n conserva el pavelló d’Alemanya de l’exposició de l’any 1929, en va ser un dels seus destacats membres,  inspirador, amb Le Corbusier i d’altres de l’arquitectura moderna.

 És de destacar la vigència de l’estil Bauhaus, que ha inspirat i recorda les ofertes modernes de disseny  que fa la multinacional sueca  denominada IKEA. 

Cadires 1921

Vegeu la vigència dels dissenys fets entre 1919 i 1933.

Cadira Barcelona Mies van der Rohe

Sofà Le Corbusier

 És un bon exemple a seguir per a fer front les crisis econòmiques i polítiques: estimular la creativitat i fer la revolució pacífica de l’excel·lència i la feina imaginativa i ben feta.      

Una vella i coneguda corrupció.

Caricatura de El Roto treta de la Xarxa.

Ahir en Vicicle ens va deixar un post molt il·lustratiu que ens feia un tastet del que s’està coent al sud de l’Ebre enllà, en quan a corrupteles, amb la impunitat i la prepotència en la que es mouen els delinqüents; en els posteriors comentaris, en Vicicle ens manifesta la nul·la capacitat d’autocrítica dels qui els voten, per la qual cosa sembla ser que hi ha una remarcable tolerància social cap aquests fets i que potser la xarxa de complicitats i el clientelisme va molt més enllà del que es fa evident.

A casa nostra,  potser no estem al nivell dels nostres veïns del sud o els de les Illes, però déu n’hi do amb les puntes dels icebergs que afloren sovint, ja siguin el desfalc del Palau, com les irregularitats del cas Pretòria, entre d’altres.

Es constata també la poca capacitat de l’electorat per veure els entrellats de la corrupció: Tothom és capaç de detectar aquests casos mediàtics i evidents d’escàndol i en fa escarafalls,   però, sovint no detecta les seves bases, ni el rol, sovint actiu, que hi tenim tots plegats.

Per veure-hi clar i constatar el nivell de corrupció generalitzada, amb unes mostres en tindrem prou: ens  haurem de fixar amb les llistes de l’atur, on s’hi amaga bona part de l'economia submergida i les jubilacions ‘anticipades’, les de les incapacitats totals pensionades, les baixes per IT que amaguen i encobreixen d’altres necessitats alienes a les malalties, entre elles un endèmic absentisme sense una coneguda causalitat ; la dispensa de medicaments per jubilats (gratuïts) per a tota la família, les denúncies falses per  obtenir compensacions de les empreses d’assegurances, utilització fraudulenta per les famílies dels recursos destinats a la dependència... i si ens enfilem més amunt, a l’escala col·lectiva de la corrupció, anirem trobant el fet d’encomanar-se a dubtosos bufets i gestories per obtenir llicències d’obres, el lliurament de ràpels i comissions per obtenir favors i contractes ( i no em refereixo exclusivament a la funció pública, on hi ha més control que a les privades) i així fins allà on vulgueu  arribar. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, diuen que va dir Aquell que tant s’invoca.

Entenc que és molt difícil eradicar aquest tipus de conducta de la societat: Primerament ens cal tenir consciència d’aquesta realitat i a continuació sotmetre la societat a una mena de gota malaia, amb unes bones dosis d’educació, voluntat i capacitat normativa, que per avui és més que utòpica.

Tota conducta obeeix a unes condicions objectives que la propicien i talment com hem dit algunes vegades que necessitem un Estat -que mai hem consensuat, atesos els atzars de la Història- amb els paràmetres dels referents del dret constitucional comparat, també podem dir que el que tenim malgirbat, implícitament  ha acollit aquesta mena de conducta de la nostra societat.

El constitucionalisme espanyol, des dels seus orígens, és feble i sotmès als condicionants de l’època: consagra el vell caciquisme disfressat d’un municipalisme que tampoc té parangó en dret internacional comparat, i en ell hi niuen molts dels mals en forma de corrupció que ens cal patir. Ben segur que la majoria dels regidors del nostre mapa municipal són persones d’una honestedat fora de qualsevol dubte, però hi ha hagut casos com els de Marbella, frivolitzat  i banalizat per la TV, el de Calvià i molts d’altres d’irregularitats i excessos urbanístics, que no haurien estat possibles en un context jurídic diferent. És raonable que els municipis tinguin les capacitats sobre urbanisme, seguretat i d’altres que els consagra el constitucionalisme espanyol i el seu desenvolupament normatiu, com la Llei de Bases de Règim Local ?

Jo ja sé que molta gent que s’omple la boca defensant la democràcia no hi està d’acord amb el que dic, i que les meves paraules sonen a apologia d’un cert autoritarisme. No vull dir això: si optem per una democràcia dintre d’un estat social i democràtic de dret, ens cal un Estat –així amb majúscules- Si no, tirem-ho tot pel pedregar i anem a la secessió i organitzem el nostre particular Estat tal com més bé ens convingui. No hi ha alternativa: o caixa o faixa.    

Caricatura de Màximo treta de la Xarxa

La Lola ( breu història d’una noia hippie)

De la Xarxa

Feia anys que no el veia aquell paio. L’haver treballat tota la vida fora de la ciutat m’havia distanciat de molta gent  que de jove havia freqüentat amb assiduïtat.

Breu efusió,  tòpiques al·lusions al pas del temps i als canvis produïts,  resum dels respectius itineraris vitals, posició política; totes aquelles coses de les que parlen dues persones que fa anys que no es veuen i que havien compartir uns anys de vida i una certa amistat.

Teníem temps i ens varem entaular davant d’unes tasses fumejants de cafè  

-Ostres quan de temps- va dir -I quanta gent que s’ha esvaït de les nostres vides; els uns –com tu mateix- desapareguts en els atzars de la seva vida professional i d’altres que ja no hi són.- I va dedicar-se a repassar minuciosament la nòmina d’amics i coneguts que havien mort.

-Tants?- vaig replicar, intentant que canviés de terç.

-Si, noi. Per cert, que se’n ha fet de la Lola? Te’n recordes de la Lola ? –va dir- Si home,  era aquella tia de la colla; una morena, una mica rodoneta; una que se la tirava tothom –va afegir.

I es clar que me’n recordava de la Lola, però no tenia cap mena de ganes d’entrar al safareig que el meu antic amic em proposava.

-La darrera cosa que en sé, és que viu amb parella, va tenir fills i ja és àvia- vaig respondre, obviant cap altre comentari. Vaig intentar fugir d’estudis, derivant la conversa cap al record dels locals que freqüentàvem, la música que escoltàvem  i les altres amistats. La nostàlgia del inconcret general per evitar baixar al dolorós particular .

- Te’n recordes dels “Duendes”, aquell conjunt que tocava a l’Urpí?.  Feien un rock d’estar per casa, com els “Sirex” i els “Mustang”. També hi havia els “Watusi”, que tocaven a un local de la Carretera de Castellar, on hi servia copes un actor, avui famós per sortir a les inacabables sèries de la TV3. Ostres, fins i tot no fa gaire vaig retrobar el que havia estat el cantant dels “Watusi”, que és un paio molt trempat, de la nostra quinta i varem fer un cafè aquí mateix on som avui. Ah, no hi havíem colat pas pocs cubates en tots aquells locals avui ja desapareguts! –vaig dir a tall de capot evasiu.

Si no hi havia safareig, la conversa ja no donava més de si, i ens varem acomiadar amb la  polida fredor d’aquells antics amics als que la vida ha separat irremissiblement.

Ja sol, vaig demanar un altre cafè i vaig obrir el diari, però no em concentrava.  Em venia al cap el record de la Lola . Aquell inoportú i desafortunat comentari me la havia fet reviure.

Era cert: La Lola havia estat molt promiscua.;se la beneficiava tot el que ho volia.  Eren temps de canvi i el pare de la Lola era un carca del règim, catòlic fins el deliri fanàtic. Ella es rebel·lava davant l’autoritat paterna  i ho feia intentant ferir-lo  per on li podia fer més mal. Els seus actes eren histèrics, reactius i, en conseqüència. una bona colla dels coneguts –em resisteixo a parlar d’amics - miraven d’aprofitar-se’n, com voltors ensumant la carronya.

La Lola tornava a casa, havent fet l’amor en un Simca 1000,  una mica beguda, les galtes enceses i el cabell esvalotat. El pare l’esperava, irat. Aquell era el moment de glòria de la noia: el vell mascle decadent, engelosit, enfurismat, cabrejat, el patriarca deixant anar exabruptes i a prop de l’apoplexia. El clímax era quan se l’hi anava la mà i deixava els cinc dits marcats al rostre de la Lola. Aquella barreja de llàgrimes i sentiments a flor de pell alimentaven l’ego reprimit de la noia. Era quan se sentia viva, necessària, estimada. La seva vida cobrava sentit. 

Un dia vaig tenir ocasió de parlar-hi. Va començar com una sortida habitual. Havíem quedat i varem anar a una cava de jazz que hi havia a Terrassa. No recordo qui tocava, però si que vaig tenir ocasió de dir-li tot el que pensava de la seva actitud amb les persones de l’altre sexe. Ella feia vagues referències al menfotisme d’estètica hippie que era la moda, resumida en la frase “fes l’amor i no la guerra”, però jo li vaig fer el retrat psicològic de la relació amb el seu pare. Vaig ser una mica cruel i potser vaig assumir un rol que no em pertocava. L’expectativa d’una abraçada mecànica i ritual, purament fisiològica, que no seduïa ni a l’un ni a l’altra, va ser substituïda per un vessament de llàgrimes. Va reconèixer que hi havia molta part de raó amb el que li deia i va buidar el pap. El seu pare era un ésser que es mereixia aquest càstig i molt més, va explicar. La seva mare era un zero a l’esquerra i el seu referent era no ser mai una dona submisa i anul·lada  com ho era ella. Va reconèixer que la majoria de les relacions esporàdiques i intranscendents li eren desplaents i gens gratificants. Tenia raó, però li vaig suggerir que no actués de forma reactiva. Que fos ella mateixa i cerqués l’equilibri de les seves emocions.

Ens varem acomiadar a la porta de casa seva amb un bes. Aquell dia no hi hauria galtes enceses ni cabells esvalotats, tot i que el seu pare, mesell, potser no copsaria el matís.

Ella va continuar amb la seva conducta histèrica i dispersa i la superficial promiscuïtat destinada a cabrejar el seu pare. Amb mi va mantenir un bon nivell d’amistat i comunicació, fins que la vida ens va anar separant definitivament.

Vaig saber que havia trobat una parella estable, havia tingut fills. També va ser sonada la mort del seu pare, que com a prohom de l’establishment local, va tenir uns funerals que varen transcendir l’àmbit familiar.

Ara, passats els anys,  la Lola, és una àvia amable i ben convencional. D’aquella noia turmentada ja no en quedaria cap rastre, si no fos per la memòria d’algun d’aquells personatges desvagats i buits, potser una mica fatxendes,  que només viuen dels records i de les batalletes personals del passat.          

  

Coincidències i divergències culturals. (El sexe al segle XII)

Al segle XII un picapedrer treballava reconstruint el vell monestir de Sant Benet de Bages. El mestre d’obres marcava els grans trets, però a l’hora d’esculpir els capitells, l’artesà potser gaudia d’una certa llibertat creativa.  Quan va haver de treballar els del claustre, li van dir que hi posés elements florals, de fruites i animals, tret d’un que invariablement donava a l’entrada al refectori, i calia que recordés als monjos el pecat de la gola, per la qual cosa va representar unes ovelles menjant herba alta influïdes pel maligne  –aquella època de saviesa rural, tothom sabia que si les ovelles  menjaven aquesta mena d’ herba, s’inflaven i acabaven  emmalaltint- Cada vegada que entraven, veien el dimoni incitant les ovelles a la fartanera que els duria a la seva perdició i invariablement els recordava la conveniència de no caure en el pecat de la gola.   

El picapedrer deuria tenir una certa imaginació i un cert esperit creatiu: a l’entrada havia deixat un capitell ben explícit, on uns satisfets i riallers éssers infernals sodomitzaven i es deixaven masturbar  per un ésser menut –potser un infant?-  que es feia ben evident a tota persona que entrés al monestir. Un altre avís, un recordatori, una premonició, un retrat, o una simple denuncia subliminal?. Mai ho sabrem, doncs no queda cap altre document que la pedra i la nostra més o menys subjectiva interpretació.  

Per la mateixa època, moltes milles enllà, a l’orient desconegut i llunyà, uns artesans es lliuraven als temples de Khajuraho, a l’exaltació dels sentits i la fertilitat, esculpint uns baix relleus farcits d’erotisme i sensualitat sense límits.

Potser el picapedrer del Bages i l'escultor dels baix relleus de la vila india de Khajuraho no estaven tan lluny l’un de l’altre. Només els deuria separar tot un món conceptual, que feia que l’un exaltés  la repressió i l’altre sublimés els sentits, respectivament.