Blog en català per expressar les coses que em passen pel cap, ja siguin poemes, relats, articles, opinions...
La vocació és la d'una amable tertúlia entre amics, com les anades, surant més que nedant, a la boia del Port Pelegrí de Calella de Palafrugell, a les nou del matí d'un dia de lleure a l'estiu.
Fa anys, anaves caminant per la geografia catalana i et trobaves ermites i monestirs on hom hi deixava exvots: cames de cera, caps, cors i unes pintures ingènues, naïf, on s’hi expressava el fet calamitós i la Verge o el Sant que havien intercedit per evitar-lo. Les persones que les havien dipositat, estaven agraïdes al Més Enllà pel seu guariment, o els dels seus, o per haver sortit ben parats de guerres, tempestes i desgràcies vàries.
Tot plegat era d’una ingenuïtat aclaparant, barrejada amb la crua realitat d’uns fets que ultrapassaven la voluntat d’aquella gent senzilla –generalment pagesos o mariners- que, amb la seva bona fe, creien haver-ne sortir gràcies a la intercessió del transcendentalisme religiós.
Recordo haver vist a Montserrat, ja fa molts anys, en una capella, interessants estampes pintades, referides a la Guerra del Francès i a les Carlinades. Ara no són al públic i un dia vaig preguntar al Centre d’Acolliment on podien estar. Un amable monjo me’n va ensenyar unes quantes penjades als despatxos, dient que no les tenien de cara al públic, doncs hi havia risc d’espoli.
També en recordo un que hi havia a Sant Llorenç del Munt, que representava uns que estaven al refectori amb el porró i la botifarra i s’havien salvat d’un llamp per la intercessió del Sant. Imagino que ara deu decorar algun despatx de la Diputació de Barcelona, que n’és la propietària de tot allò.
On n’hi ha de molt interessants és al Museu de Ripoll, on també hi ha un reguitzell de fets històrics, pintats amb mà maldestre i de manera molt ingènua.
Trobo a faltar una bona catalogació de tot aquest patrimoni cultural i històric, i em tremo que la por d’espoli del monjo montserratí és ben fonamentada.
Trobo a faltar una catalogació i un estudi a consciència d’aquest patrimoni, tot i que molta part deu estar descontrolada, i empolsinada a les golfes d’alguna sagristia, i una altra, com art naïf que és, decorant parets particulars, de clergues o seglars.
En Faustino Sánchez Pestiño tenia una insuperable afició al futbol. Ja de petit, a l’escola, quan al pati els capitans dels equips se les tenien en subhasta per aplegar els més bons al seu costat, es quedava sempre el darrer i sovint sense equip; invariablement mogut per un impuls conciliador i d’afany de justícia, s’oferia per fer d’àrbitre, la qual cosa era acceptada per la majoria, doncs sempre era millor tenir-lo xiulant, tot i que no li feien gens de cas, que no pas jugant a la pilota, de tant dolent com era.
Ja gran, escàs d’estudis i sense que cap equip s’interessés mai per les seves minses qualitats tècniques com a futbolista, s’apuntà a uns cursets organitzats per la Federació i el van qualificar com a àrbitre de categories regionals, per la qual cosa, els diumenges completava el seu sou de dependent, afartant-se de dirimir els plets que sorgien en sagnants i ferotges encontres de barriada on sovint havia de sortir per cames, o custodiat per les forces de l’ordre. La seva autoestima i el seu ego s’anava enfortint, quan més qüestionat per la plebs es veia, creient-se posseïdor de la veritat absoluta en qüestions de l’aplicació del reglament esportiu, per damunt del predominant i manifest desoneixement i incompliment per part de jugadors i directius, que eren una colla d’ignorants en matèria de les normes de l’art de donar cops de peu a una pilota.
S’havia tornat tant mesell als insults i a les corredisses amb una colla de brètols al darrere, que quan aquell tipus tan ben relacionat amb els de dalt li va encarregar que arbitrés una final entre dos equips regionals, suggerint-li subtilment que un d’ells era el seu favorit, no va entendre el missatge, per la qual cosa no va poder fer-li cas –la seva intel·ligència, poc cultivada i travada per la brutalitat de l’entorn del futbol de barriada no donava per més- El fet casual de que, malgrat l’ambient hostil dels seguidors de l’altre equip, xiulés un penal a favor del favorit del directiu, li va valdre una certa consideració per part del jerarca, que, convençut de tenir un bon col·laborador amb ell, no va dubtar a recomanar-lo als de dalt, per la qual cosa no va tardar en ascendir de categoria. Ara ja no arbitrava equips regionals; la tercera divisió ja era una altra cosa, amb instal·lacions més confortables, amb jutges auxiliars que l’ajudaven i la seguretat dels serveis d’ordre, que li garantien sortir-ne il·lès, encara que sovint escortat, xiulés el que xiulés.
Ell no ho sabia, però s’havia corregut la brama de que era un àrbitre al que es “podia tocar” i aquell personatge influent, que semblava ser el padrí de la seva carrera, li anava enviant missatges subliminals, que ell mai entenia i en conseqüència ignorava, però que per casualitat o per atzars d’etiologia esotèrica , es confirmaven i es complien escrupolosament: “Avui aniria bé que guanyés el “Bobadilla del Monte FC” i no pas el “Viviendas del Generalísimo, FC”, que aquest darrer està farcit de gent de CCOO”-li deien- i per atzar i sense influència conscient de la seva mà –o més ben dit, del seu xiulet- guanyava el de Bobadilla, ja que en Faustino Sánchez Pestiño, malgrat la seva bona fe, xiulava els penals i els fores de joc que veia i equivocant-se gairebé sempre a favor dels interessos del seu padrí. La superioritat futbolera establerta, amagada darrera el fum del seus havans, n’estava prou satisfeta de la seva conducta, doncs el tenien per un fidel executor dels seus desitjos, quan en realitat ell es creia un paladí de l’ordre establert (esportiu, és clar) i un honrat “bufa-llaunes” exemple d’honradesa i d’eficiència arbitral.
El van ascendir a categories superiors. Va passar pels diferents camps de la Segona B, i va arribar a la Segona A, on les virolles que es jugaven els equips ja tenien un cert pes econòmic i el nombre de seguidors dels clubs i el seguiment de la categoria per la TV, feien de cada partit un bon joc d’interessos i els equips i els seus directius es jugaven el ser o no ser en la elit esportiva i futbolera. Ell, però, seguia impertorbable, encastellat en la seva honradesa professional, rebent els sibil·lins suggeriments del seu padrí que ja provenien de les altes instàncies de la cosa i, sempre per casualitat, era un servidor dòcil dels seus desitjos. És curiós constatar que per a certes ments d’intel·ligència limitada, la manipulació pot influir en el inconscient, la qual cosa explicaria la coincidència entre els interessos del padrí i la conducta del “bufa-llaunes”...,
En fi, fos pel que fos, la satisfacció professional i l’autoestima del Faustino Sánchez Pestiño, estaven a una alçada immillorable. De continuar el seu espectacular ascens, no tardaria en arbitrar en la primera divisió, i si s’espavilava aprenent idiomes, potser podria aspirar a dirigir partits internacionals de clubs i fins i tot de les seleccions nacionals.
Però la sort no és mai eterna: Li havien assignat un partit transcendent de Segona A a finals de temporada, on dos equips s’hi jugaven el campionat i l’ascens a la Primera. Com sempre, li havien arribat els subtils suggeriments del seu padrí, que entenia com afalacs a la seva imparcialitat; ell estava disposat a arbitrar el partit amb la seva habitual honradesa.
S’havia allotjat en un hotel modest de la capital de província on es jugava el transcendental partit i, com acostumava a fer, havia sortit el vespre a donar un tomb per l’avorrida ciutat i prendre’s un refresc. Quan tornava del passeig, un personatge somrient el va aturar i li va lliurar una petita maleta. Ell se’l va quedar mirant amb curiositat. L’altre l’hi va dir que l’acceptés en nom de l’equip local i, sense perdre el somriure, va afegir que en cas de no acceptar, l’alternativa seria que algú, en un futur incert, li podia trencar les cames.
En Faustino Sánchez Pestiño, va creure que era una broma d’algun exaltat local – de les seves èpoques a les categories regionals, ja s’havia tornat mesell a tota mena d`’insults i amenaces- d’esma , i sense adonar-se del que feia, tot rient, va agafar el maletí, va pujar a l’hotel i el va deixar damunt del llit. Aquell vespre va trucar al seu padrí, explicant-li la hilarant història de l’encontre, davant la qual cosa aquell li va recomanar discreció absoluta. L’endemà i, al·legant malaltia, van designar un altre equip arbitral pel transcendental partit, cosa que mai va arribar a entendre el desconcertat àrbitre.
En Faustino Sánchez Pestiño va fer les maletes, i d’esma es va endur el maletí. Quan va arribar a casa seva, se’n va adonar que aquell contenia una modesta suma de diners. Va fer unes quantes telefonades a l’equip local per si sabien d’algú que hagués perdut un maletí amb diners, i davant de l’evidència, va decidir anar a la Policia per dir que algú –segurament per equivocació- li havia lliurat aquella suma i que la tornessin al seu legítim propietari. Es va organitzar un tangàs monumental. L’equip local, que havia guanyat el campionat, en va ser desposseït, el seu president sancionat a perpetuïtat i en Faustino Sánchez Pestiño no va ser cridat mai més per arbitrar un partit de futbol.
Quan es va recuperar d’un estrany accident que va patir, en el que s’havia trencat una cama, es va dedicar a vendre material esportiu, en qualitat de dependent, d’uns importants magatzems comercials i avui dia va explicant les seves frustracions esportives a tothom que tingui ganes i paciència per escoltar-lo.
Ahir al vespre estava al terrat d’un pis de Calella de Palafrugell, veient com s’anava enfosquint el cel.
Mirava la verdor d’una pineda, lleugerament moguda per un garbí suau, que aixecava, intensificant-les, les sentors de pinassa i resina.
El sol se’n va anar a ponent, com un paorós incendi, va durar poc l’espectacle, però va valdre la pena, tot i que ningú el va aplaudir, com feien en Santiago Rusiñol i la seva colla de bohemis.
Va venir la foscor i damunt de la mar dominava, com una deïtat esplendorosa, la lluna que feia el ple, emmirallant-se amb la coqueteria de qui se sap bella i cobejada.
He dormit poc i inquiet, delerós de retrobar la tan preuada natura. M’he llevat ben d’hora i he baixat al Port Pelegrí, on encara no havien baixat la multitud de turistes i autòctons de vacances. El rectangle de boies que posa límits al mar i condueix a la que dóna nom a aquest blog, es balancejava suaument, al compàs de les ones.
El sol anava pujant per orient, tornant del seu cicle màgic i de cop i volta m’he abstret amb el seu reflex. Per un moment, però, m’havia semblat que la nit s’havia deixat unes quantes estrelles a la vora de la mar.
Sovint ens sorprenen notícies, de vegades d’aparença intranscendent, si no ens toquen molt de la vora, que ens criden l’atenció, com la de que l’Ajuntament de Tossa cobrarà l’aigua més cara als de fora que als del poble. Aquestes coses ens fan pensar quina és la brillant visió estratègica dels que deixem que ens regeixin: Un ajuntament, que viu del turisme, grava la seva gallina dels ous d’or amb un import especial –segurament alguna ment privilegiada va pensar: “Aquests de Can Fanga i els guiris, no voten: ho fan els del poble, i a mi m’hi van les virolles”. Els dels comerç i l’hostaleria, potser ja els va bé o la miopia que es gasten també hauria de ser motiu d’anàlisi.
Aquest pensament del Consistori de Tossa, potser miop i una mica mesquí, es pot fer extensiu a la majoria dels municipis de la nostra geografia, si no, no s’explica que una bonica població com Peratallada del Baix Empordà del municipi de Forallac -per exemple- estigui rodejada de pàrquings de pagament, sense alternativa, la qual cosa fa que alguna gent es dissuadeixi d’entrar a veure tant pintoresca i medieval població sotmesa a peatge obligatori, cosa que no sé si la hostaleria i el comerç del poble també ho valoren degudament.
Deixant la micropolítica (el mot me l’acabo d’inventar) i anant a la macropolítica, el mateix fenomen el tenim quan una de les zones industrials més importants d’Europa, com és el Barcelonès, està tancada i gravada per un anell de peatges d’autopista, segons la brillant visió estratègica d’en Pujol i Cia, o quan veiem ingents quantitats d’agents, municipals o Mossos d’Esquadra, dedicats a alcoholèmies i a vigilar si es porta el cinturó, mentre uns metres enllà li roben l’equipatge al visitant. I com aquest, tots els exemples que vulgueu. Totes aquestes circumstàncies de manca d’una visió estratègica global, algunes d’elles de genuïna exclusivitat a casa nostra, es deuen a un munt de circumstàncies, però una de les més evidents és l’atomització del poder municipal (a Catalunya hi ha municipis de 300 habitants) i la impossible qüestió del que es considera un dels pilars de la democràcia espanyola, que és el municipalisme o l’autonomia municipal.
Amb la pretesa coartada que el municipi és l’estament més proper al ciutadà, es basteix una autonomia municipal que és la que permet que l’alcaldessa de Tossa de Mar decideixi el preu diferenciat de l’aigua, comani i dicti objectius a la SEVA policia local (a tot Espanya hi ha no menys de 2.000 cossos de policia local i tots al seu aire, sota una genèrica llei de Forces i Cossos de Seguretat i a casa nostra una de Policies Locals de Catalunya, però tots amb capacitat municipal per elaborar-ne el reglament propi) faci plans urbanístics qualificant terrenys, o decideixi gastar-se els diners dels fons europeus asfaltant la platja de la Mar Menuda, si tal mesura, a ella i al seu equip de govern, els semblés escaient i els vingués de gust; o com quan una població de no més de 5.000 habitantants, es gasta el diner públic muntant un magnífic teatre municipal de 500 places per representar-hi “Els Pastorets” per Nadal i per usdefruit del Casal dels Avis de la Caixa, o un magnífic poliesportiu per jugar-hi a la petanca, si aquest projecte els sembla oportú als seus interessos electorals. Amb el tema dels fons del denominat PlanE o plan Zapatero, ja en Francesc Puigcarbó ho va deixar ben evident en el seu blog.
Històricament l’autonomia municipal és deguda a l'ancestral feblesa de l’estat espanyol i a la dificultat en la seva construcció. Podem obviar donar una ullada a la patètica història del constitucionalisme espanyol des del 1812 al 1978, amb no menys de quatre guerres civils, no sé quants “pronunciamentos” i assonades diverses i molts anys d’absolutisme i manca de democràcia, coneguda per tot aquell que tingui estudis elementals d’història.
D'aquest procés, podem establir l'existència d’una dialèctica entre els municipis i l'estat, que guanyen els primers, degut a l’antiga conveniència, vigent en tota la història del constitucionalisme (els darrers dos-cents anys) d’haver de donar cobertura al caciquisme local estructural, vertader poder davant la feblesa i les incerteses dels poders centrals, i actualment encara, niu d’especulació i de corrupcions diverses, i d’exemples recents no ens en falten.
La vocació sobiranista d’algunes nacions d’aquest feble estat espanyol, com la nostra, la catalana, provenen bastant de les mateixes causes: un estat no consolidat ni consensuat, fet a la mida d’interessos foscos i ancestrals, incapaç d’implementar plantejaments estratègics comuns, basats en un consens i bastits en el caos municipal... En conseqüència, davant d’aquests fets, hi ha un irrefrenable desig de tirar pel dret, engegant-ho tot pel pedregar, o esgarrapant petites cotes de poder en la mida del que sigui possible (el "peix al cove" de CIU) segons l’escalfor mental conjuntural de cadascú davant del problema.
Manquen objectius estratègics –tan per part dels unionistes, com pels sobiranistes- però el que penso és que des del caos del municipalisme, no hi tenim res a pelar i si alguna esperança hi ha és en l’enaltiment i el reforç del que se’n diu la societat civil i sinó sempre ens quedarà Brussel·les.
Des de que havia guanyat l’oposició en qualitat d’Auxiliar Administratiu, que en Adolf Cardoso Cardeñoso havia destacat per la seva capacitat per la redacció de decrets i resolucions.
No es limitava a utilitzar els formularis de rigor, sinó que sovint afegia coses de la seva collita: petits girs retòrics que trencaven la monotonia del “Resolc denegar la petició formulada, vist el que disposa el article no sé quants de la Llei d’Enjudiciament Penal” amb alguna floritura literària. El superior jeràrquic signava sense llegir, per la qual cosa l’Auxiliar Administratiu s’anava engrescant cada vegada més, fins que els seus expedients eren com petits monuments de la literatura administrativa, lluny de la monotonia i la precarietat del llenguatge habitual.
Quan va promocionar, era clar que amb els expedients s’hi passava més hores que els seus col•legues, molt més pragmàtics, però ell creia que la feina s’havia de fer ben feta, la qual cosa significava utilitzar la gramàtica amb exquisidesa, puntuant amb precisa correcció, cuidant els pronoms febles i procurant no incórrer en redundàncies, barbarismes i d’altres defectes de l’ofici. Tanmateix, la seva vena creativa l’impel•lia a fugir dels estereotipats formulismes, per tal de fer de cada expedient una original obra literària de rigorosa exclusivitat. Quan hom li lliurava un expedient dient-li que no s’hi trenqués massa el cap, que era igual al 45/8900/2010, i que calia certa rapidesa, emprava unes hores extraordinàries, rigorosament carregades a l’erari públic, per tal de no incórrer en el que ell considerava un flagrant plagi.
Aquell vespre no podia dormir: se li havia encarregat la redacció d’una resolució a partir de les notes esgarrapades del seu superior, i calia fer-la amb la màxima rapidesa. L’ordenança que li havia portat el sumari, ordenant-li, de part de sa Senyoria, que l’enllestís de seguida, s’esperava com un estaquirot a que li lliurés el redactat. Va fer-lo tot seguit, sense repassar comes, punts ni redundàncies i el va lliurar. Se n’adonava que havia comès un munt d’infraccions literàries. Tanmateix tampoc havia tingut temps de fer els seus habituals girs literaris que tan de mèrit tenien, segons el seu subjectiu criteri. Donava voltes i més voltes al text, que veia amb la claredat d’una fotografia, i hi trobava tota una sèrie d’errors de sintaxi, redundàncies i alguna falta d’ortografia. Era imperdonable presentar un document així.
No va descansar fins que es va posar a redactar de nou la resolució, amb tots els ets i uts i l’endemà, quan va arribar a l’oficina, més d’hora que de costum, va anar a trobar al secretari de sa Senyoria per provar de canviar la resolució per la nova, ja polida i acurada.
“Ho sento molt- va dir el secretari- sa Senyoria ja ha signat la resolució de la sentència de la pena de mort i aquesta ja ha estat executada”
En Adolf Cardoso Cardeñoso es va dir a si mateix que no li passaria mai més una cosa semblant. Si l’ordenança i sa Senyoria s’havien d’esperar, s’esperaria, però ell no entregaria una resolució improvisada, estereotipada i mancada de valor literari.
Una de les escenes cinematogràfiques on hom ha plasmat la vulnerabilitat de l’home davant dels esdeveniments, la brutalitat col·lectiva passada pel tamís de la emotivitat i el rerefons d’humanitat que hi ha darrera d’un col·lectiu desvalgut, sotmès als atzars d’unes minories que els fan servir de carn de canó, és en el final de la demolidora “Paths of glory” un film d’Stanley Kubrick, que potser és un dels al·legats més contundents per evidenciar la brutalitat inútil de la guerra.
És la coneguda escena on un regiment, que acaba de veure com afusellen quatre companys, triats a l’atzar, per presumpta i injusta covardia davant de l’enemic, irritats i ferotges, esperonats per anar a vessar més sang, es van rendint davant l’evidència d’una noia cantant una cançó, la lletra de la qual no entenen: La cançó és una vella marxa alemanya que es diu “Der treue husar”, i de la que se’n han fet diferents versions, una d’en Louis Armstrong. Penjo les dues, la de Kubrick i la d'Armstrong i una traducció al català de la ingènua lletra de la mateixa
En Jep Morgades havia acomplert el somni de la seva vida. Amb el raconet dels seus estalvis i un préstec hipotecari, s’havia comprat i arreglat una petita casa rural abandonada, a quatre vents i a sota mateix de la serra del Cadí, als Pirineus de Lleida.
Aquells anys d’abans de la guerra, encara no s’estilava l’actual moda de tenir una segona vivenda i la majoria dels treballadors habitaven unes cases estretes i uniformes que els empresaris del tèxtil els llogaven a la ciutat, a prop de les seves fàbriques o vapors, per la qual cosa la dèria d’en Jep no deixava de ser una rara extravagància.
En Jep Morgades, però, era un esperit emprenedor i es dedicava a feines auxiliars de la industria, en qualitat de treballador autònom, que li permetien fer una petita bossa. Quan tenia prou diners, se’n anava a la seva casa de pagès, fins que la necessitat l’obligava a tornar a treballar. Com que era un bon operari i molt ben relacionat, ja l’esperaven amb candeletes i no tenia cap dificultat per anar a fer manteniments elèctrics i d’altres feines de llauneria i fontaneria a les fàbriques, on amb unes poques setmanes de treball, reposava el capital suficient per desaparèixer uns mesos més.
En Jep Morgades era un home auster, misogin i poc donat al tracte social. Omplia el seu temps llegint i estudiant sobre les coses més variades. Era un d’aquells essers autodidactes, idealistes, autosuficients i una mica anarquistes, que tant havien fet per la cultura d’aquest país nostre, i que la guerra va foragitar i en va fer perdre la mena.
Quan era al vell i solitari casalot, on no hi havia llum elèctrica ni aigua corrent , a les nits sentia un udolar, com de besties ferides. En Jep no era gens supersticiós, i primer va pensar que a prop de la casa hi hauria un cau d’alguna mena d’animal.
El fet anà succeint de manera regular: cada nit sentia l’estremidor udolar d’una estranya bestia amb crits esgarrifosos, gairebé humans. Ell treia el cap per la finestra, però no veia res.
La cosa s’anà complicant quan als feréstecs crits de dolor i ràbia, s’hi començà a afegir com un arrossegar de cadenes i unes rares llums –vistes i no vistes- voleiant per la era de la casa.
Des de la seva solitud, en Jep sentia un estremiment rebutjat pel seu pensament racionalista i laic. “No pot ser. No pot ser”- es repetia una vegada darrera l’altra- mentre la seva ment lluitava contra la por del que li era desconegut.
Cada nit els crits s’intensificaven. El paroxisme ja era total i en Jep s’amagava sota els llençols, fent bullir el seu magí, imaginant les coses més rares: Estranys esperits de gent que hauria habitat la casa; ànimes en pena de gent assassinada; ectoplasmes de nafrats per la desgràcia d’aquest món que des de l’altre demanaven justícia. Tots els tabús de l’ensenyament convencional li martellejaven el cervell i no el deixaven dormir fins que es feia el silenci i acabava rendit de son.
Una nit s’armà de valor i del mànec d’una aixada i va decidir afrontar la realitat dels esgarips i desvetllar el misteri.
Quan ja fosquejava, s’amagà, més mort de por que viu, darrera d’uns boixos que donaven a l’era. Quan es va fer negra nit, va sentir un udol llunyà que li va fer eriçar el pel del clatell. Els gemecs i els crits s’anaren apropant, acompanyats del dringar d’unes cadenes que s’arrossegaven per les lloses del camí.
En Jep va dominar les ganes de sortir fugint, dient-se que la matèria és transforma però no es destrueix i que els esperits no existeixen, doncs no hi ha res que no sigui material...
El seu terror va arribar al grau més agut quan va veure, com una ombra, un embalum fosc, lleument il•luminat el seu interior i arrossegant una llarga cadena. Aquella figura informe udolava i xisclava com un posseït. A mida que s’apropava, però, en Jep anava controlant la seva sang freda: “Si és un esser material, se li pot clavar una bona garrotada”- va pensar amb la lògica d’un convençut racionalista que creia en el principi de causalitat i la prevalença del empirisme per damunt de la superstició.
Quan l’embalum passà a la vora del boix on s’amagava, va saltar i li va clavar un bon gec de garrotades. La cosa va començar a queixar-se en perfecte català- “Para, collons, que em mataràs” – deia, mentre saltava la capa i l’espelma que duia i apareixia l’hereu de Cal Rampoina, una casa veïna, escapolint-se de la escomesa, com diria en Josep Maria Puyal.
En Jep Morgades hi va veure clar: aquell personatge feia anys que engegava el seu bestiar a les terres annexes de la casa i que ara eren de la seva propietat, i havia volgut intimidar-lo perquè se’n anés, fent-se passar per un fantasma. Amb el que no comptava era que s’havia topat amb un racionalista convençut.
L’endemà, en Jep va anar a Cal Rampoina, on el va rebre un nafrat i acollonit personatge. En Jep li va dir que li anava a donar permís per engegar el seu bestiar a les seves terres, a canvi d’algun pot de llet de tant en tant.
L’hereu de Cal Rampoina es va quedar amb la boca badada i va assentir amb el cap, sense articular paraula. I és que no havia tingut mai ocasió de fer tractes amb un racionalista, una mica anarquitzant i no se’n sabia avenir.
