Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (2)

La vaga de “La Canadiense”. El Sindicat Lliure. La llei de fugues.

L’escalada de violències va portar al que es va denominar "l’època del terror". Una mena de barreja d’odi social i d’ànim de revenja va anar creixent entre les files sindicalistes. D’altra banda, les agrupacions patronals se sentien seriosament amenaçades.

A Sabadell hi va haver diferents fets sagnants: Un fanaler que s’havia negat a secundar la vaga de “La Canadiense” de nom José Bordones va ser tirotejat i mort el març del 1919, també un transportista, Domènec Llobet Padró. Uns artefactes explosius van ser col·locats als domicilis  d’Antoni Cusidó i d’en Jaume Brullet i foren tirotejats, en Joan Grau Puig, president de la Patronal,  i el seu soci.

Les agrupacions patronals, per lluitar contra la violència de la CNT, disposaven del Sometent, format per “gent d’ordre”, armada, i la Federació Patronal, on s’hi barrejava gent de procedència carlina i simpatitzants de la Lliga. Aquest fou el nucli del que es diria  el Sindicat Lliure, una organització tutelada per les instàncies policials de l’època, finançada per les patronals i on, amb gent més o menys d’idees dretanes i procedents de sindicats grocs , catòlics o corporatius, com la Unió Professional d’Obrers d’Oficis Varis, sorgit del carlí  Círculo Tradicionalista,  s’hi afegiren molts aventurers i pistolers a sou. A Sabadell actuaven sota la pantalla d’una assessoria que en teoria atenia consultes laborals i uns dels caps visibles era un tal Enric Sarradell.

El novembre de 1920 va ser nomenat governador de Barcelona en Severiano Martínez Anido que va propiciar una guerra bruta contra el sindicalisme i l’esquerra en general, donant via lliure a aquestes organitzacions. 

Va començar amb una onada de detencions arbitraries, de molta gent d’esquerra, entre els quals hi havia Lluís Companys i Salvador Seguí “el Noi del Sucre”. En les mateixes dates, uns pistolers abatien al carrer de Balmes de Barcelona, quan es dirigia a instar davant l’alcalde de Barcelona per la no deportació a l’illa de Maó dels detinguts,  en Francesc Layret, advocat i diputat per Sabadell.  Va ser abatut per uns pistolers que mai van ser identificats.

Una pràctica, tan antiga com el propi Dret Penal, però que s’emprà profusament aquells temps , fou la tristament famosa "llei de fugues": Consistia en assassinar un detingut i emetre un informe al jutjat de torn amb l’informe policial d’un intent d’evasió , que irremediablement havia precisat que un guàrdia hagués de fer foc contra el fugitiu. Sovint ni s’escenificava la realitat de la fuga, i només s’omplien els corresponents informes pel sumari, que, gairebé sempre era arxivat, sense més comprovacions. Hi ha constancia  de que hi havia clares instruccions des de les més altes instàncies governamentals d'emprar aquests sistemes.

Un dels fets que va trasbalsar la vida sabadellenca i va ultrapassar l’àmbit local, va ser l’assassinat de l’industrial  francès, radicat a Sabadell, en Théodore Jenny Hermann, per part de tres emmascarats que varen irrompre en el domicili familiar. Aquesta mort, de dubtosa procedència i pitjor instrucció judicial, va ser atribuïda a un grup anarquista, i van ajusticiar al garrot a en Víctor Sabaté Martínez   i en Martí Martí Colomer i van empresonar en Josep Peris Sancliment. En el procés es va qualificar el crim com a “venjança societària”, és a dir, comès per anarcosindicalistes. No es van tenir en compte les coartades que van presentar diferents testimonis, demostrant que els implicats no eren al lloc del crim,  i aquests havien confessat baix tortura i al dictat de la relació dels fets que els anava relatant l’instructor, entre mastegots.

Posteriorment es va anar coneixent que el mòbil del crim havia estat econòmic,  amb sospites fonamentades de ser instigat dintre de la pròpia família, i que els sicaris havien cobrat 600 pessetes pel crim, tot i que l’objectiu no es va complir, doncs sembla ser que la víctima havia de ser un fill del occit. Aquest fet el va recollir parcialment en la seva novel·la “La verdad sobre el caso Savolta” l'autor Eduardo Mendoza,  de la que en  Antonio Drove en va fer un interessant film. 

Posteriorment, el març del 1923, els pistolers del Sindicat Lliure,  van occir Salvador Seguí “el noi del sucre”, un home d’idees clares, que optava per la mediació i la concòrdia. Amb ell desapareixia un dels possibles interlocutors per establir una certa pau social i un camí de negociació i acord entre les parts.  

Era l’abril del 1931, Sabadell era republicà  i en Jepet s’havia fet amb la petita “Browning”, que feia de més bon amagar.

Tenien controlada i desarmada la gent del Sometent i els pistolers del Sindicat Lliure, comanats ara per en Pere Matas. Entre aquests hi havia un paraigüer del carrer de Manresa, que havia tingut l’encàrrec de formar un grup de mercenaris disposats a complir ordres. Els de la CNT en tenien complida noticia, així com que a San Quirze del Vallès hi vivia en Ramon Salas,  el sicari que havia assassinat  Salvador Seguí,  “el Noi del Sucre”, cobrant 25.000 pessetes pel fet.

Tots aquests  ja  no tenien el suport de la força pública.

Passats uns pocs dies, un parell de subjectes des d’una motocicleta, davant del numero 90 del carrer de Montserrat de Sabadell,  van  tirotejar el cap local del Sindicat Lliure, en Pere Matas,.  Aquest va morir al cap de quatre dies. 

També van anar a buscar el paraigüer del carrer de Manresa. Sembla ser que van disparar alguns trets, però aquest, tot i que era gras i feixuc, va fugir.

Molts membres del Sindicat Lliure, que havien estat pistolers i combatut contra la CNT, es  van anar denunciant mútuament per salvar la pell.

Posteriorment, l’assassí d’en Salvador Seguí, que s’havia fet fonedís, va oferir el seus serveis i els de la seva organització a la Falange Espanyola, però en José Antonio Primo de Rivera el va rebutjar dient “que no volia assassins a les seves files”. Era ben evident que la fama del Ramon Sales era massa comprometedora.  La dialèctica dels punys i les pistoles volia saba nova, d’acord amb els nous temps.

Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (1)

Pintura de R. Casas

Les primeres organitzacions. La Setmana tràgica i la Vaga del 1917.

L’hi havien mostrat un calaix amb algunes armes, tot dient-li que en triés una. Ell no hi entenia gaire, i dubtava entre un revòlver “Shmith & Wesson” del calibre 38 i una petita “Browning” del 7,65. La avantatja del revòlver era que podies disparar i les beines buides es quedaven al tambor i les podies llençar més tard, mentre que l’automàtica les expulsava i es quedaven per terra i eren evidències que quedaven en mans de la policia.

Al jove Jepet li ho explicava un vell sindicalista, que havia viscut les lluites de primers de segle.

De primer es reunien clandestinament a les nits,  per les fonts i els boscos dels rodals. Allà varen crear els nuclis d’organització, els fons de resistència i es va anar conformant la  força de la cohesió sindical- l’hi anava dient. 

Tot seguir, aquesta gent que es movia dintre dels  idearis de la ètica i la moral anarquista, hereva de la judeocristiana de tota la vida, es van anar dividint entre els utòpics idealistes i d’altres que varen  configurar grups d’acció de defensa i coacció davant la dialèctica repressiva que s’anava configurant, agreujada per la crisis que va seguir la pèrdua de Cuba i Filipines i el conflicte bèl·lic amb els USA que va malmetre i tallar les importacions de cotó. En aquest context es van produir les vagues per obtenir la fita de la limitació de les vuit hores de treball,  els fets de la Setmana Tràgica amb  les seves violències, el màxim exponent de les quals va ser l’afusellament del docent Ferrer i Guàrdi. A Sabadell es varen dictar, per consells de guerra, una pena de mort (en Josep Claramunt i Creus) dotze cadenes perpetues, i vint-i-dos penes de presó d’ entre vint i dotze anys.

Quan la Guerra Europea del 1914-1918,  Sabadell es va enriquir, tot i que les plusvàlues no anàrem a parar a mans dels treballadors.  La forta demanada d’equipaments per les forces combatents, feu que la industria tèxtil fes l’agost. Hom regenerava drapots vells per fer-ne mantes pels combatents i venia a bon preu peces d’ínfima qualitat. Els diners corrien i una munió d’efímers nou rics es gastaven els fàcils beneficis amb festes, sopars i en el Casino de l’Arrabassada -Es diu que un grup de fabricants sabadellencs van encarregar a un afamat hotel de luxe, que els organitzés “el millor sopar i el més car de la història”...El sopar va ser molt car, però ningú assegura que vagi ser el millor que s’hagués fet mai - D’altra banda, hi havia un procés inflacionista en el qual els preus s’apujaven, però els sous, no. Encara no s’entenia el proletariat com a consumidor i client dels propis serveis, i en conseqüència motor de la economia, com avui.

Aquells anys de la Guerra Europea,  la CNT va sortir de la clandestinitat, els sindicats en general es van enfortit , per influència dels esdeveniments exteriors. Con a anècdota, cal senyalar que en Lev Trotsky va passar i va ser hoste dels sindicalistes de Sabadell  als locals de ‘L’Obrera’ del carrer de l’Estrella.

La vaga general revolucionària del 1917 va radicalitzar molt més les posicions,

De resultes dels enfrontaments entre la força pública i els sindicalistes, a Sabadell es produïren 13 morts  i 35 ferits. Hi va haver vuitanta detencions, entre les quals es va dictar una condemna de mort  (Adolf Sanfeliu Viadé) i una de perpètua (Jaume Vilardell Planas). Aquella època Sabadell tenia uns 32.000 habitants.  Molta gent treballadora i sindicalista va haver de fugir i exiliar-se.

Era ben evident que els cada vegada més potents sindicats tenien com a enemics a una miop classe burgesa, acomboiada i protegida pel poder públic, el Sotmetent i els membres violents d'agrupacions tradicionalistes i clericals

La mútua mentalitat que ambdues classes estaven enfrontades de manera molt greu, es va anar fent palesa amb l’escalada de violència i la contundència dels mitjans. Assolir millores socials no seria cosa senzilla. 

( Demà, la continuació...)

Dels coberts de casa a les fàbriques. (El naixement d’unes associacions de treballadors)

Batuda  Mossos finals segle XIX.Foto Wikimedia Commons

El  cúmul de circumstàncies que varen propiciar que a Catalunya s’hi produís la revolució industrial ha estat motiu d’estudis i especulacions. El seu desenvolupament es dóna en un context polític convuls, de lluita entre l’antic règim (carlins i conservadors) i els intents de modernització d’un nou sistema a imatge dels postulats revolucionaris francesos (constitucionalistes i  lliberals ) i en un país sense primeres matèries ni recursos energètics, com el carbó, que són els impulsors i motors  de la industrialització britànica i la d’altres llocs del món. És una situació atípica i ben singular, que s’atribueix, entre d’altres causes, en bona part  a les peculiaritats del sistema jurídic civil català, que permet que la terra vagi a parar en mans de ‘l’hereu’ i els cabalers se’n vagin de la finca i s’espavilin estudiant i formant-se com a professionals lliures, la qual cosa propiciarà que es busquin la vida en un context emprenedor diferent del de manar la terra. Tot plegat i ateses les adverses circumstàncies, semblaria un miracle si no hi hagués constància de l’esforç de tanta suor i l’enginy de tanta gent valuosa.

El  ja nostre amic, en Marian Burgués atribueix en part el  desenvolupament industrial de Sabadell, precisament a la primera carlinada ( la dita Guerra dels set anys):

Per causa de la guerra, una colla de pagesos benestants i de tarannà lliberal, com els Gorina, Barata, Llonch, Brujas, Buxeda, Casanovas,  entre d’altres, es van refugiar a la plaça forta de Sabadell, per viure en pau i fugir dels perills del descampat. Van anar a raure a una vila progressista i acollidora on hi funcionava una modesta industria tèxtil artesana i manual, i van veure que era un terreny abonat per invertir les seves unces d’or, per la qual cosa aquesta simbiosis va afavorir el desenvolupament industrial de Sabadell.

Tanmateix aquesta situació va comportar uns certs conflictes amb els teixidors a mà i la mecanització, que va convertir una feina que es feia lliurement, a la conveniència de l’artesà sense horari i al cobert de casa, en l’haver de tancar-se en unes quadres insalubres i sorolloses, subjectes a horaris i a disciplines durant  catorze o quinze hores al dia.

Aquella conflictivitat precisava un desllorigador i va anar sorgint unes sòlides organitzacions, fruit de la lluita i la solidaritat entre els treballadors.  

Els teixidors secretament ja estaven associats, cotitzaven i tenien una caixa per a sostenir les qüestions del treball i la lluita.

Les reunions les feien de nit, sortint d’un a un als boscos dels rodals de Sabadell, embolcallats i poc a poc, discretament se’n anaven cap al Bosc de Can Feu o a prop de Can Puigjaner, a la font de Can Rull, i posaven  vigilants pels camins i corriols, de manera que els Mossos d’Esquadra ( que a finals del segle XIX era una policia civil estatal catalana sufragada pels municipis) no els sorprenguessin.

D’aquelles reunions clandestines en sorgiren els primers sindicats de Sabadell, que a les primeries del segle XX i fins el 1939 van radicar al Carrer de l’Estrella, als locals de l"’Obrera "( un edifici on avui hi una escola concertada) com popularment era coneguda la FLS (Federació Local de Sindicats) de la CNT fins el 1931 i  on els anys trenta  hi tingué una cabdal importància el lideratge d’en Josep Moix (que va ser mític alcalde de Sabadell, posteriorment  ministre de treball amb el govern d’en Negrín i secretari general del PSUC a l'exili)

També la tradició dels teixidors auxiliars ( autònoms i treballant a casa) ha perdurat fins avui, que gairebé en queden quatre de residuals, havent desaparegut, la majoria,engolits per la Història, com la mateixa indústria tèxtil.

D’aquells anys de fontades clandestines del segle XIX, en Mariàn Burgués ens  fa memòria de la lletra d’una cançó:

“Jo uns explicaré la vida

que avui fan els fabricants:

Al dematí quan se lleven

xocolata per endavant.

S’encasqueten el sombrero

i se’n van a passejar

i allavors s’enraonen

com ho faran per robar” .

Eren èpoques que el capitalisme tenia noms i cognoms i tothom sabia qui era qui, i no es depenia del atzars de  Wall Street ni de la borsa de Pequín...        

Antiga Escola Industrial. Sabadell