Sovint fem escarafalls dels estirabots que en el món aspre de la política i dels negocis els homes s’envien els uns als altres. Les punyalades per l’esquena i l’afany de gaudir de la fatuïtat del poder i dels seus fruits saborosos, porten als humans a fer llenya dels arbres caiguts i a devorar les despulles de les carcasses ja podrides dels vençuts. Les hienes del poder esmolen urpes i dents per rosegar la carronya, menystenint la voluntat dels pobles i traint els desitjos de qui els ha donat suport. No els espanta el segrest de les voluntats, la delació i la pràctica de les antigues arts dels llepaculs per mantenir les seves canongies i els seus privilegis.
A les cavernes polítiques i empresarials, per un benintencionat colomí hi ha dotzenes de voltors. Occeixen amb formes exquisides, brandant els sabres i ganivets amb la polidesa que fa que , sovint, els talls siguin nets, gairebé sense vessament de sang ni escampall de visceres. Empren subtils arguments demagògics quan preveuen que seran útils als seus objectius de tocar poder.
La processó va per dins, curulla de crucificats, mater doloroses i judes iscariots de pacotilla, malgrat que tot es mou amb formes versallescques d'exquisida polidesa.
Llegint aquesta traducció d’uns versos de Gaius Valerius Catullus (87 AC-54 AC) m’ha vingut al cap que ben bé podrien tenir certa vigència i anar dedicats a alguns dels que hauran de deixar les seves poltrones parlamentàries i de govern o als que les apeteixen amb delit, a risc d’haver d’anar gratant les butxaques dels governats per ajustar el deute públic a les exigències europees.
La diferència és que el llenguatge de fa dos mil anys no gastava embuts, ni hi havia un Bono que fes rectificar les qualificacions que li semblaven malsonants:
Guaiteu com les gastava el Gaius Valerius Catullus:
“Furi, tu que no tens ni un esclau ni una arca ni una xinxa ni una aranya ni un fogó, però tens un pare i una madrastra, les dents dels quals poden rosegar fins i tot una pedra, t’ho passes bé amb el teu pare i amb la fustegassa de la muller del teu pare. No és gens estrany ; perquè tots esteu bons, païu bé , no teniu por de res , ni d’incendis, ni d’ensulsiades que us esclafin, ni de malvestats, ni de metzines arteroses, ni d’altres casos de perill. I encara més, teniu uns cossos més secs que la banya, o que una altra cosa més eixuta, si n’hi ha, a causa del sol, del fred i de la fam .¿Com no t’ho has de passar bé i esser feliç?. Ets lliure de suor, lliure de saliva, de flegmes i de refredats nassals. I, a aquesta netedat, afegeix-n’hi encara una de més neta : tens el cul més polit que un saler i en tot un any no cagues més de deu vegades , i allò que fas és més sec que una fava o que els còdols; si ho esmicolessis o ho freguessis amb les mans no se’t arribaria a embrutar ni un dit. Aquests avantatges tan venturosos, Furi, no els menyspreïs ni els tinguis per poca cosa ; i aquells cent mil sestercis que sols demanar, deixa’ls estar: ja ets prou feliç”
A l’hora de ficar-se amb el tal Furi, el Catul no s’estava de res, oi?.
