La solitud del capellà de fons.

Ens han dit que la religió cristiana forma part dels valors culturals de la nostra civilització, i sembla un fet inqüestionable que provenim de velles arrels fonamentades en el transcendentalisme que aquesta propaga.

Aquest enquistament dintre dels valors de la civilització judeocristiana haurien de portar a que els seus professionals, els sacerdots, haguessin d’estar fortament integrats a la societat, formar-ne part i, tot i que en certs àmbits i en extremes latituds se’n troben de  força implicats amb compromisos d’emancipació social, com aquelles excepcions que algú va dir que confirmen la regla (cosa que no he acabat d’entendre mai, doncs si una cosa fa l’excepció, és afeblir-la), les conferències episcopals, els Roucos Varela i la capellanada en general formen un cos apart, cada vegada més allunyat del conjunt de la societat.

Us posaré un exemple de vell pagà, tot i sabent que el meu testimoni no té cap mena de rigor teològic, i potser ni valor dialèctic  i que ratlla la superficialitat més vil: Un dia, ja fa temps, anava amb uns pocs companys fent muntanya. Pujàvem al Taillon, un cim pirinenc francès, damunt del circ de Gavernie. Pel camí, se’ns va ajuntar un solitari, que varem adoptar a la colla, doncs això de fer muntanya sol és un exercici una mica perillós, tot i que és ben sabut que per una bona cordada val més ser pocs i ben avinguts, tampoc és qüestió de deixar una ànima en pena vagant gelera amunt.

Varem encetar conversa i de seguida, congeniar amb el nou vingut. Parlàvem de tot, amb desimboltura de gent sense prejudicis: política, xafarderies, feina, coses de la vida en general. Algú explicava acudits i animalades de contingut eròtic.

El nouvingut estava satisfet i gaudia de la companyia d’aquella gent desenfadada i alegre que érem nosaltres i reia i  també ficava cullerada. A mida que parlàvem ens anàvem presentant.  Ell preguntava, fins que es va fer la fitxa de tots. Quan li va tocar a ell presentar-se i confessar qui era i que feia, va advertir-nos, i demanar-nos, amb gran misteri, de que no canviéssim d’actitud amb ell quan sabéssim la seva feina. “Deu ser un espia del CESID i ara ens ho farà saber”-vaig pensar tot intrigat. Però no; va dir-nos que era un sacerdot, rector de no sé quina parròquia d’un poble del Bages...-“I què?.”- varem dir tots alhora: “És una feina com una altra qualsevol...” -va afegir algú, amb aire integrador.

“Oh, potser ja no em tractareu igual, ara que sabeu que sóc un capellà”- va dir, tot mirant a terra, com avergonyit...

I efectivament; un cop va haver agafat el seu to pastoral i va començar a fer de capellà i a pontificar amb un evident paternalisme, res ja va poder ser com abans: una subtil teranyina  s’havia teixit tot d’una i va desaparèixer l’espontaneïtat de feia uns instants.

No vull fer-ne un judici de valor; només fer-ne la constatació banal, avui que celebrem festes laiques, paganes, bàquiques o religioses, segons els gustos de cadascú.

Apa, salut.