Spleen

Mentre per la radio sona una simfonia de Brahms,  rellegeixo una novel•la de Louis-Ferdinand Céline, (“Mort à crédit”). Els deliris, la procacitat, les grolleries, escrites magníficament pel gran cabró nihilista que li havia demanat a l’ocupant alemany, l’oficial i escriptor Ernst Jünger, molt més zel en la repressió de jueus i comunistes, em colpeix l’ànima i em trasbalsa profundament. Estic en un d’aquells estats anímics vulnerables, on en la ment tova hom hi pot introduir qualsevol cosa. El cinisme autobiogràfic de l’excels depravat em va colpint, com quan un boxejador implacable va castigant amb un cop darrera l’altre al seu oposant cansat i afeblit pel combat. La seva prosa brillant, indecent i fluïda s’escampa dintre meu, com els fluids llefiscosos de la  matèria estranya i nociva d’una droga. De mica en mica me n’adono de que el món és molt pitjor que el que la meva modesta experiència de més de seixanta anys m’ha permès d’albirar. La brutícia de la ment de Céline es va introduint en cada una de les meves neurones i lentament  m’aclapara.
Quan més convençut estic de que enlloc no hi ha un pam de net, sona com un telèfon interior: són els vells amics de sempre; els companys i companyes de la feina amb les seves il•lusions de futur; els parents que hi són i els que ja no hi són; els superficials i habituals companys de tresca i gresca; els íntims i vells amics de la infantesa ja llunyana i els de sempre; la companya de tota la vida; els fills i les seves parelles. Amb la companyia d’aquesta pacífica armada aixeco el vol i torno Céline al prestatge de la llibreria, castigat a passar un quants anys més –potser tota una eternitat - de pols i d’oblit.