Diada del 20 de maig del 2010. Prèvia convocatòria dels diferents sindicats, una munió de gent de diferents procedències baix el denominador comú de treballar a l’administració pública o a empreses concertades, alarmades per l’anunci fet pel President del Govern de tocar les butxaques prou minses dels treballadors i treballadores d’aquest incomprès i sofert col·lectiu, es concentren davant de la Delegació del Govern a Barcelona.
Cares llargues, rostres crispats, algun infiltrat busca-raons disposat a empastifar la façana de la Delegació amb ous, antics sindicalistes de la vella escola, amb una mena de lluïssor a la mirada. Algú repartint pancartes i adhesius entre els seus coneguts, mentre guàrdies municipals fora de servei i de paisà fan sonar els seus xiulets, sumats a la manifestació.
Un grup de vells sindicalistes parlen entre ells:
-Guaita: veus aquelles furgonetes d’allà al davant? –diu un sorrut i marmori veterà de les batalles de la Seat i les corredisses de la transició.
-Si –diu un altre- són les “gosseres” dels mossos. Allà dintre fotent-se de calor hi ha els antidisturbis que ens els engegaran a la més mínima ocasió que tinguin.
-Doncs a dintre hi ha una filla meva que és Mosso d’Esquadra. Tenen un bon sou i disposen de molt de temps lliure –afegeix el primer posant els ullets en blanc.
-Ah, si?. No fotis, tu –diu un altre.
-Si, abans de sortir de casa m’ha dit: “no feu gaire gresca que no hàgim d’intervenir, eh!. Oi que fareu bondat, pare?”-
I al vell sindicalista nomes falta que li caigui la bava d’orgullós que està de la seva nena.
Aquestes coses no es veien temps enrere.
Una anècdota boníssima, i que deu ser real infinitat de vegades. Jo conec un mosso jovenet que abans duia el rècord de multes per excés de velocitat de tota la comarca de la Conca de Barberà.
ResponEliminaI real com la mateixa vida...Tan real que encara em tremolen les cames ;-)
ResponEliminaSalut.
Jo em vaig voler apuntar per a mossa, però resulta que em falta un pam. D'alçada, vull dir. I sembla que era ahir que els trincos deien que no ve d'un pam no ve d'un pam dubidubidubiduuu...
ResponEliminaNo hi ha mal que per bé no vingui, Helter. La feinada que tenen per amagar-se la cua de cavall sota del casc i a més de pelar guàrdies, a donar patacades pels campus i d'altres manifestacions. Francament, no t'hi veig!. ;-)
ResponEliminaSalut.
es així, aquí, abans ningú volvia ser funcionari i ara ho volen ser tots. De ser un xollo ser mosso o mossa d'esquadra. L'anècdota és molt bona.
ResponEliminaSí, però en aquest cas tan funcionaris son els que corren davant com els que empaiten darrera. Per be i per mal, Catalunya ha esdevingut un país normal.
ResponEliminasembla un conte d'en Pere CALDRES!!
ResponElimina