El Pep Guardiola

El Pep Guardiola diuen que és aquell noi que totes les mares voldrien casar amb les seves filles, en contradicció amb en Mourinho, que el voldrien per a elles soletes.

Bé, això que potser és una “boutade”, denota la qualitat de bon noi que arrossega el Pep als entorns on se’l coneix, que bàsicament és l’orbita del Barça i del futbol en general.

Jo vaig tenir ocasió de conèixer-lo molt breument l’any 1992, quan les Olimpíades de Barcelona. Amb ocasió de tal esdeveniment l’Ajuntament de Sabadell va organitzar una fira dedicada a l’esport on la Unió Excursionista de Sabadell, hi tenia un estand. En aquella època jo hi tenia un paper força actiu en aquella entitat i ens va tocar organitzar-lo. Varem aconseguir que un botiguer ens deixés un ninot (si dic que ens van deixar una maniquí, encara us pensaríeu que ens havia enviat la Judit Mascó, i aquest no era el cas) que varem guarnir de la manera més cumbaià possible, amb botes de tresc, motxilla, ferralla d’escalar, piolet i grampons, corda, cantimplora, anorac i un casc. Algú ens va dir que havíem aconseguit una magnífica icona d’una meuca excursionista, que potser va ser precursora –i qui sap si inspiració- dels deliris pornogràfics de l’afamat i nostrat film d’en Conrad Son. També hi havia material de museu, mapes i rutes d’interès, fotografies de bucòliques postes de sol i de contrallums de nois penjats d’una paret o carenejant a la bavaresa i un monitor de TV passant un vídeo de gent trescant per camins rocallosos i boscúries pirinenques. El que no hi havia era gaire gent per fer de cicerone a l’estand i mitja dotzena de sacrificats ens varem repartir, per torns, l’agradable tasca de fer la becaina a l’estand, tot esperant que algú s’interessés per fer-se soci, es volgués federar, cerqués alguna ruta per Sant Llorenç o ens fes algun suggeriment o queixa de caràcter ecològic, ja fos sobre el controvertit Quart Cinturó o l’esdevenir dels rodals agrícoles subjectes a les lleis inexorables de l’especulació.

Era un vespre tediós, amb poquíssima gent passejant per l’antiga nau industrial on s’havia ubicat la fira, quan van aparèixer tots agrupadets, com aquells nens i nenes que van de la maneta fent una visita escolar: era la selecció nacional de futbol que jugava les olimpíades. Alguna ment benpensant havia pensat que seria profitós i podia tenir interès per a ells visitar el compendi d’activitats esportives de l’industriosa ciutat sabadellenca i els portava a visitar la fira. Hi havia en Cañizares, l’Amavisca, el Kiko Álvarez, l’Abelardo, el Paco Soler, l’Alfonso, el Solozàbal, el Luis Enrique, l’Albert Ferrer i el Pep Guardiola, entre d’altres que no recordo.

Van passar indiferents, fent gresca i rebombori, sense fer cas de res que no fos alguna hostessa de bon veure. Al nostre estand, tret de la maniquí/meuca de plàstic vestida com per anar a un foc de camp, érem un parell de barons de mitja edat i més aviat peluts, que no crec que despertéssim cap mena d’interès als esforçats membres de la selecció de futbol, que encara no se’n deia “la roja”, doncs aquesta denominació encara podia ferir sensibilitats entre els poc esportius dirigents de les coses esportives, la majoria dels qual provenien del més selecte del falangisme, com el malaguanyat Samaranch.

Varem veure passar tot l’estol del bo i millor del futbol de l’època i davant nostre se’ns plantà un joveníssim Pep Guardiola. Va mirar i remirar els mapes i les rutes i es va interessar per la utilitat d’eines, com els frens per fer ràpel i material d’esquí.

Es va acomiadar amb molta polidesa i es va tornar a aturar a l’estand de costat, que era d’un equip d’handbol on va estar fent un bon munt de preguntes. Algú dels del grup sorollós dels seus companys l’apressava a seguir el grup sense entretenir-se més.

Puc donar fe que si -com diuen- la curiositat és una de les causes de la intel•ligència, la del Pep és ben evident, doncs de la nombrosa colla dels colpejadors de pilotes que es van passejar aquell vespre del 1992, l’únic que estava una mica interessat per tot el que es podia veure en aquella fira més aviat tronada i poc reeixida, va ser aquell bon noi que totes les mares voldrien per gendre i que ha fet del Barça alguna cosa més humana que un simple equip de futbol.