Auctoritas

No us estranyi que un concepte us parli; jo soc l’auctoritas i es tanta la meva angoixa personal, que m’he hagut de materialitzar en una mena d’ens abstracte i esplaiar-me per via d’algun d’aquests sonats que van pel món escrivint tonteries pels blogs. Si he triat aquest, -intermitent, poc curós  i no gaire llegit- és perquè l’atzar ho ha volgut així, no pas per cap mena de discriminació objectiva, però ja em va bé, doncs sovint (malgrat l’auctoritas) el manifestar-se en un mitjà massa popular et pot condicionar el que dius o fas, per mor del què diran, i ara es qüestió de fer una clara i vehement confessió catàrtica, més de caire interior que em tregui les angoixes que acumulo (no ho sabíeu que l’auctoritas també s’angoixa i pateix crisis neuròtiques ? Doncs, si, ja us ho dic jo, que sóc l’auctoritas en persona) que no pas un blog d’aquests d’abast multitudinari amb centenars de seguidors (i seguidores, es clar) de caràcter excessivament públic que m’obligui a fer una tesis seriosa i erudita, adornada de trets d’exquisida intel·lectualitat.  

També he posat el meu nom en un sonor llatí, doncs si ho dic així en clar i català (autoritat) us estaríeu fent un bon tip de riure set dies seguits. Si, nois (i noies, es clar) l’autoritat, en català, està més que fotuda; si jo mateix, i en llatí em sento qüestionat, doncs imagineu-vos en català (faig servir el gènere masculí, doncs soc un concepte, tot i que “la” autoritat la posin en femení, encara que no he sabut el perquè; jo soc asexuat i el mot “concepte” el posen en masculí, o d’aquesta manera de definir les coses genèriques, com “l’home”, “l’amor”...Però ara divago, doncs no us volia pas fer una dissertació sobre problemes lingüístics, que filòlegs deu tenir l’església (volia dir el Institut d’Estudis Catalans)...

El fons de la meva presència material aquí és la de posar en evidència la meva crisis personal. Si, nois (i noies, és clar).L’auctoritas va tenir la seva gènesis quan els romans van desenvolupar el seu dret, i em van concebre com una legitimació socialment reconeguda que procedia del saber i del coneixement i ho van diferenciar del meu cosí germà la potestas (i tornem-hi amb el problema de la utilització correcta o incorrecta del gènere) que vol dir el poder.

Dons els que disposen de potestas -que no pas d’auctoritas- m’estan fent un galdós favor. D’això me’n poden donar fe docents, guaridors públics del ram de la sanitat, agents de la autoritat (qui cony us ha donat permís per ser denominats agents meus, colla de capsigranys d’uniforme, eh?) i funcionaris en general. Aquests constaten una greu crisis d’auctoritas a la societat i en els seus àmbits de treball: desarrelament, menfotisme, falta de respecte, ja no hi ha valors... Ai, l’apocalipsis!

Imagineu si és greu la crisis, que fins i tot s’hi conjuguen els elements. Les autoritats governatives del país, incloses les municipals, han establert normes, han decretat mesures de velocitat i han instal·lat senyals de perill a molt indrets; doncs les darreres inclemències meteorològiques n’han fet cas omís i han arrabassat branques, branquillons i els cartells que marcaven el perill (us en poso una evidència gràfica) 

Soc conscient de que l’auctoritas, com la potestas som creacions de la ment humana; categories ordides pel millor govern de la societat, necessàries per bastir el dret i fornir de raó i legitimitat les ments més privilegiades dels que han triat ser els nostres dirigents, però –i d’aquí la meva crisis conceptual- darrerament se’ns en fot de nosaltres el mort i qui el vetlla i ja no servim gairebé per res. Qualsevol grafiter es veu en cor de pintar una persiana –motiu que darrerament preocupa molt al mestre Quim Monzó- i una merdeta de nevada o una ventada ens posa en qüestió anys i panys de paciència teixint les punyetes del complex teixit social... No sé pas on anirem a parar!.