dissabte, 29 de maig de 2010

Allò que tal vegada s’esdevingué.

Zeus fent de les seves.

Al principi de totes les coses, diuen que només hi havia la Foscor de la que en va sorgir el Caos. Tanmateix d’aquest Caos (no em feu dir com s’ho va fer -avui es parla d’una gran explosió) aparegué la Mare Terra, que, no diuen les fonts si va conèixer mascle ni res, i tota soleta va posar-se a parir un fill, al que anomenà Urà. Aquest escampà una pluja benefactora que fertilitzà les valls i les muntanyes, fent sorgir els rius, els llacs, la mar, l’herba, les flors i els arbres, les aus, els peixos, els mosquits i les paparres i tota mena de vida que pogués viure en aquell entorn.
Encara no havia aparegut l’home, doncs Urà sembla ser que no tenia previst crear una espècie tant nociva per a la Naturalesa, que era nova i tot just estrenada i li feia gràcia poder-la conservar.
Urà va anar fent proves, cardant com un posseït la Mare Terra –aquesta vegada si i en flagrant incest- i va engendrar els Gegants i el Ciclops, que li van sortir rebels, com ja passa de vegades amb els fills, i com que era un déu i s’ho podia permetre, no els va posar interns a un col•legi de capellans psicòpates com s’ha fet darrerament, nomes va castigar-los foragitant-los al Món Subterrani. Posteriorment va gestar els Titans, que van poblar el món tenint cura del millor ordre de les coses, però la Mare Terra, enutjada pel càstig sofert pels seus fills Ciclops, va induir a un dels Titans castigats -un tal Cronos i d’aquí en deu provenir la tirania del Temps en forma de rellotge - a que castrés el seu pare Urà, la qual cosa, i sense fer-s’ho dir dues vegades, va cuidar de fer amb una falç de pedra aprofitant que el Déu dormia –encara no coneixien l’acer inoxidable, malgrat el seu estatus omnipotent- Al tallar els atributs divins, li va provocar la natural i lògica hemorràgia i unes gotes de la sang del mutilat van caure sobre la Mare Terra, la qual cosa va fer que la fecundés i parís tres fúries –apa, més incestos i aquesta vegada per via contranatural !- .
Així anaven les coses per l’Olimp, morada dels Déus, que com podeu veure no desdiu gens ni mica de la política d’avui en dia.
Capat Urà i reduït a un déu impotent i tita freda, que s’anava escolant, Cronos va ser triat pels seus germans Titans per manar sobre tota la Creació, casant-se amb la seva germana Rea, que anava parint fills, però com que la Mare Terra i el moribund castrat Urà li havien predit que un dels seus fills el destronaria, ho va solucionar, engolint-los tot just acabats de néixer (que n’aprenguin els revisionistes successors i hereus de la Conferència Episcopal, tant llepafils amb les coses de l’avortament, el condó i tota la pesca eròtica esportiva sexual) .
Rea, com es de suposar, estava prou emprenyada amb el seu home ( més ben dit, el seu déu tità) en va parir un al que va anomenar Zeus, i li va ocultar, confiant-lo i a la Mare Terra (feia com fan les joves avui, dia: tirar de la iaia pel que sigui) que va fer que el criessin tres nimfes ( la qual cosa no deu estar gens malament tant per un mortal com per un immortal)
Per enganyar Cronos, Rea va embolicar una pedra amb els bolquers i aquest se la va empassar, creient-se que era el nadó Zeus. Això com per refiar-se de les deesses !...I quina mena de paladar gastava el Cronos , amb tot lo déu que era!
Quan el salvat va ser prou gran, aconsellat per Metis, de la saga dels Titans, i en conseqüència tia seva, va entrar al servei del seu pare, d’incògnit, com a coper. Quan aquest li va tenir prou confiança i estava prou refiat, l’hi va donar una metzina, la qual cosa li va provocar que vomités la pedra que anys endarrere s’havia empassat, pensant-se que era Zeus i també va treure els fills que havia anat engolint, que eren Hestia, Deméter, Hera, Hades i Poseidó. Tots van sortir ben sans i estalvis i com que eren prou agraïts, van triar Zeus com a cap per tal que els conduís a la guerra contra els Titans, acabdillats pel gegant Atlant. Zeus va recórrer a l’inestimable ajuda dels desterrats Gegants i Ciclops i va derrotar els Titans. Un cop vençut l’Atlant, va ser castigat a carregar el Cel a les seves espatlles, per la qual cosa va passar a la iconografia i com anagrama d’algunes enciclopèdies i productores cinematogràfiques la imatge d’un esforçat i musculós gegant carregant una grossa i feixuga bola. Els Titans van ser desterrats a unes ignotes illes perdudes, que ben bé podrien ser les Illes Britàniques ( potser ara encara hi viuen, disfressats de jugadors de foot-ball o de rugby) .
D’aquesta saga, manada per la mà dura i severa de Zeus, que dominava el món des de l’Olimp, i a base d’incestos i encreuaments varis amb faunes i nimfes, van anar naixent, de la manera més prodigiosa, els diferents déus i deesses, com, Atenea, Afrodita, Dionís, Heracles, etc. fent de l’Olimp una seu curulla de completes i mitges divinitats.
I ara us preguntareu què dimonis us he volgut dir amb tot això...Doncs res. M’ha vingut una irresistible crisis de caràcter metafísic i m’ha semblat oportú recordar allò que tal vegada s’esdevingué, plagiant el títol –i potser l’estil d’estar per casa, salvant distàncies, es clar- del meu admirat mestre i conciutadà Joan Oliver “Pere Quart”, que es va referir al Gènesis –una altra història curiosa i difícil de pair, que no desdiu gens ni mica de la que us he volgut explicar-
Ja em perdonareu!

6 comentaris:

  1. Sempre m'ha costat seguir el fil dels relats en que cal retindre molts noms i les seves interrelacions; tan s'hi val que sigui mitologia o història de Espanya, com una novel·la de John Le Carré o una saga televisiva; la meva capacitat d'abstracció es més aviat limitada. Ara m'has fet adonar de que potser en aquesta meva limitació rau la causa llunyana del meu rebuig de la religió i el meu ateisme primigeni.

    ResponElimina
  2. És veritat que llegir, per exemple, les Metamorfosis d'Ovidi resulta bastant cru,amb tota aquella refilera de noms i esdeveniments encadenats i precipitats un rera l'altre sense, aparentment, trobar-hi un fil argumental clar, sinó més aviat una voluntat de deixar per escrit quelcom tan complicat de recordar que, precisament per això, es deixa per escrit. De la mateixa manera succeeix amb totes les nissagues que es detallen amb profunditat i sense necessitat al Gènesi de la Biblia.
    D'altra banda, l'explicació dels orígens "mitològics" té un rerafons i un tel de romanticisme que desprèn molta més gràcia que no pas la freda i analítica evolució científica des del protohomínids cap a l'homo sapiens actual.

    Gràcies, Ramón, per aquesta esquitxada de romanticisme clàssic!

    ResponElimina
  3. això del marro ja ve de vell, i aquests deus, titans i altri deu n'hi do. Els qui escrivien i s'inventaven aquestes històries eren uns catxondos.

    ResponElimina
  4. Brian, és que tu ets de ciències, home...Segons quines lectures, haig de prendre apunt i fer-me una llista onomàstica, per no perdre'm...
    Salut.

    ResponElimina
  5. Ivan, gràcies pel teu comentari!

    ResponElimina
  6. Francesc, sembla ser que aquests de la religió no inventen res. Tot lliga amb una mena d'històries fantàstiques i antiquíssimes que poden tenir orígen en els senzills mecanismes de la natura...
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog