Diferències entre recursos, humans i persones.

La forma d’expressar les coses diu molt del concepte que en tenim de les mateixes. M’explico:

Estem acostumats a ser considerats el centre del món per allò que en diem antropocentrisme i per altra banda ens han inculcat essències transcendentalistes, com la que som fets a imatge o semblança de déu (no diuen de quin dels molts déus que estan i han estat ens assemblem, tot i que els de missa ens diran que ”del vertader”, cosa que de cap manera resol el problema), que som els reis de la creació ( no tenim padrina, nosaltres i ens ho diem tots sols) i que som els únics esser intel•ligents de l’univers ( que ja es dir).

Amb tanta parafernàlia megalòmana, i ve a resultar que en realitat som una espècie animal, carregada de tics de feblesa, subjecte de manipuladors que ens fan anar a la guerra, treballar a la fàbrica i malmetem l’entorn com una vertadera plaga.

Amb las religions han pretès domesticar-nos (de domus, que vol dir llar) la qual cosa significa que ens volen a casa, ben arrecerats i veient com desvaria la Belén Esteban per la TV.

Però amb les religions hi ha d’altres invents que també tenen la finalitat de que l’esser humà vagi pel camí dret, i aquest es el Dret –valgui la redundància- de l’ ius llatí.

“El Dret és la tècnica del que és bo i és just. Per la qual cosa es pot dir dels juristes, com els metges i els sacerdots; efectivament rendeixen culte teòric a la justícia i professen el saber dels que és bo i és just del que és injust, discernint lo que és lícit de l’il•lícit, anhelant fer bons els homes, no només per la por dels càstigs, sinó també per l’estímul dels premis, dedicats, si no m’equivoco, a una vertadera i no simulada filosofia”.

Ulpià, Digest 1.1.1. pr-1

Ja podeu veure que en el segle VI en època de Justinià ja filaven prou prim. Si sabem que l’Ius provenia, a l’antigor, dels formularis que empraven els sacerdots de manera críptica i que en la eterna dialèctica del monopoli del poder entre religió i estat, van ser arrabassades de mans religioses, per aparèixer, fer-se públiques i populars (les famoses i conegudes XII Taules, que són la base del Dret Romà i que trenquen el monopoli sacerdotal) podem anar perfilant la idea del tortuós camí de l’alienació del esser humà; de la persona.

Pels romans personae volia dir sonar fort, ressonar, la qual cosa es fàcil relacionar amb l’existir o l’esser. D’aquí en va sortir que les màscares que usaven els actors del teatre se’n diguessin personae, i d’aquelles màscares o personatges ja en tenim l’actual concepte de persona, que l’actual Codi Civil ( articles 29 i 30 del CC) defineix com tot aquell esser nascut amb figura humana i capaç d’adquirir drets i contraure obligacions.

Ja ho tenim tot lligat i ben lligat, com diria l’il•lustre inquilí del Valle de los Caídos:

Una vegada ens han classificat com a persona, comença l’estira i arronsa, des dels anyells del senyor dels apologetes i tomistes al racionalisme i a la il•lustració, un llarg camí on tothom hi fica cullerada filosòfica. Aparentment la persona ha assolit la cota més alta de la seva història ( dit sigui amb la boca petita) malgrat que aquetes persones, subjectes de dret i d’obligacions han estat i són carn de canó, ma d’obra barata, peces d’un engranatge mundial que fa que el món camini i doni voltes. Com formigues al formiguer i abelles al rusc, van treballant en aquesta mena de cinta de Moëbius que sembla ser que no porta enlloc que no sigui la pròpia propagació de l’espècie, seguint les lleis inexorables de la biologia, en un aquelarre pervers que sembla que digui que “quan més serem més riurem”.

En aquesta mena de pandemonium de l’anar fent, hi ha gurus i sacerdots, guies espirituals i assessors sortits d’escoles de negocis.

En el complex món del treball, darrerament han obviat el concepte persona pel de recursos humans.

Aquesta sibil•lina diferència ens fa retrocedir no sé quan anys. Si ara es feia servir a les persones, sense rubor ni timidesa, ara s’amaga el cap sota l’ala i a la persona se la degrada al nivell de recurs. En una organització, els recursos són els mitjans, les eines, la economia...però posar les persones al mateix nivell denota una davallada en la conceptualització de l’esser humà en l’àmbit del treball. Peons, conserges, operaris, administratius, comercials, són recursos. No sé si els Directors de la Cosa també són recursos humans. Quan llegeixo convenis, ja siguin de l’àmbit privat com del públic, en els seus àmbits d’aplicació solen excloure els alts càrrecs i els directius, la qual cosa em fa sospitar que no tenen pas la vocació de “recurs” que ells mateixos apliquen als altres.