Una vella història.

“Aquell cabró d’alcalde pedani m’havia denunciat. Els lladrucs dels gossos em varen despertar, i com que ja dormia vestit (jo no me’n fiava gens dels meus veïns) tot va ser calçar-me les espardenyes i esmunyir-me per la cort de porcs avall. Els civils s’apressaven a encerclar la casa, que dóna a quatre vents, i jo vaig arrossegar-me pel mig de l’hort, fins que vaig poder saltar els marges del prat i amagar-me darrere un bardissar. Quan l’escamot va irrompre dintre de la casa, trencant portes i finestres i espantant  el pare, vaig córrer prat avall, aprofitant la mitja foscor de la matinada, fins a la riera; vaig enfilar aigües amunt cap a les boscúries i els barrancs de sota el Cadí. En aquells indrets hi teníem la borda, on amagada a la femta, sota unes teules i embolicat amb un impermeable vell, hi tenia el màuser txec del 7,92 i unes pintes de munició  que m’havia endut de l’Exèrcit, quan la retirada del gener del 1939.

La rancúnia d’alguna gent del poble els deuria venir perquè, quan la Revolució, vaig prendre la iniciativa de fer construir un abeurador i un safareig públics (amb la meva voluntat i els meus collons) per la qual cosa havia hagut de posar ferms la colla de dropos que es passaven el dia jugant al naip i gandulejant, amb l’amenaça d’un vell revòlver Smith & Mason que m’havien donat els camarades de la CNT de la Seu d’Urgell. Els vaig posar a pencar pel bé comú del poble, malgrat ells mateixos...I aquesta obra encara la gaudeixen al poble avui dia.  

També m’imputaven un fet sagnant, que va ser quan una colla de la FAI, dalt d’un automòbil, van passar pel poble, duent un detingut. Varen sopar a l’hostal i l’endemà van marxar, deixant-nos com a penyora el cadàver del presoner amb el cap esberlat per un parell de trets. Com és habitual, vaig haver d’encarregar-me de fer-lo enterrar al bell mig del prat on l’havien pelat, amb la inestimable ajuda de la vella andròmina d’engegar trets per estimular el veïnat davant la seva passivitat. 

Una altra cosa que no em perdonaven era que quan van cridar lleves per organitzar l’Exèrcit Popular, vaig tenir cura del reclutament de la mitja dotzena de xicots que teniem l’edat requerida, entre els quals hi era jo mateix. Un parell –entre ells l’alcalde pedani que m'havia denunciat-varen fotre el camp, i tot i que no vaig moure ni un dit per atrapar-los –cadascú amb la seva consciència, doncs una cosa és fer treballar pel bé comú i una altra matar - segurament  aquells  paios me la tenien jurada.

Al front vaig deixar la meva tèbia  militància anarquista i vaig fer-me del PSUC (tot això, potser que t’ho expliqui un altre dia, doncs hi ha molta cosa a dir-hi). Vaig estar a l’Aragó, al  Ebre i vaig retirar-me de Catalunya cap a França, amb el càrrec de comissari de companyia.

Camí de França, varem passar a prop del poble i vaig fer una marrada per amagar el fusell a la borda.

La platja d’Argelès-sur-Mer va ser el destí on van internar-nos els gavatxos on una força de soldats colonials (senegalesos) eren la nostra custòdia. De la misèria i el mal tracte dispensat en vaig sortir quan ens van reclutar per treballar. Uns van anar militaritzats a companyies de treball, i d’altres, com jo, com que érem pagesos, a fer de mosso sense sou i poc tiberi, a unes granges particulars. El 1942, quan els aliats van desembarcar al Nord d’Àfrica, vaig fugir, doncs la França de Vichy va ser ocupada pels alemanys i deportaven a tots els espanyols que trobaven, mercès unes instruccions convingudes amb el ministre d’exteriors feixista, en Ramón Serrano Súñer.

Vaig tornar al poble, i va ser quan l’alcalde em va denunciar, tot i que jo havia procurat passar desapercebut. Vaig carregar el màuser i la munició i vaig tornar a França, on vaig contactar amb alguns camarades que estaven a la Resistència. Rebíem instruccions de Londres i donàvem cops de mà, fins que em van pescar els de la Gestapo. Va ser per un  problema d’identificació, doncs –error imperdonable- m’havia descuidat de dur la meva documentació falsificada un dia que havia  baixat a ciutat i em van interrogar amb tota la pesca de tortures i mals tractes. No em van treure res i van intentar aplicar-me la llei de fugues. Em van deixar sortir a prop de la mitja nit. Se’m va apropar un paio molt amable, francès,  que va preguntar-me si era espanyol. Vaig dir-li que si i tot seguit es va oferir a guiar-me a la frontera. Quan varem ser a descampat, a prop d’un bosquet de pi negre, vaig donar-li una empenta i vaig córrer nit enllà. De l’aiguabarreig d’ombres es distingia el moviment dels gendarmes i els alemanys que renegaven. Sonà algun tret a l’atzar que es clavà a l’escorça d’algun arbre. Mentre ells anaven a la frontera, cercant-me, on es van trobar un escamot de la guàrdia civil que col·laborava en el macabre ritual de cada nit de fer la pell als sospitosos que la Gestapo deixava anar, jo vaig anar en direcció contrària, al centre del país, on vaig tornar als caus de la resistència; vaig pelar nazis a cor que vols fins que va acabar tot allò.

Em vaig jubilar d’una feina a la SNCF i quan en Franco la va palmar vaig tornar al poble. No m’han pogut tornar a denunciar per l'amnistia, però m’han posat plets per drets de pas i per un fotimer de problemes semblants, doncs des de que havia mort el pare i abans i tot, engegaven el bestiar als prats de la casa, com si fossin seus i els he posat tanques per tot arreu.

Ens han donat pel sac per totes les bandes: els nostres i els altres. Els nostres per haver-nos deixat sols i els altres que segueixen fent-nos la vida impossible, però jo segueixo lluitant...”

Tot això m’ho contava un vell pirinenc sec i colrat pel sol, militant del PSUC, una nit de carajillos i nostàlgia del mes d’agost del 1978. Prèviament jo li havia deixat  “Eurocomunismo y Estado” d’en Santiago Carrillo, a la qual cosa m’havia respost per tot comentari: -“No l’he llegit, ni penso fer-ho. Això de l’eurocomunisme és una carallada de les grans; de comunisme nomes n’hi ha un i aquest no és europeu, és de tothom: internacionalista”...