De desclassats i apàtrides.

Darrerament s’ha celebrat a Sabadell una consulta sobre la possibilitat de la independència de Catalunya.

La gent que ha col·laborat en aquest esdeveniment, treballant com a voluntaris, s’ha trobat amb diferents anècdotes, algunes d’elles a les barriades on hi ha més afluència de gent immigrada. D’aquestes hi ha de tot, des de les dels  que passen de referèndums i eleccions, fins a oriünds d’Andalusia o Extremadura que aposten obertament per la independència, amb alguna gent gran que manifesta un greu ressentiment cap a la terra d’acolliment, potser per traumes que atribueixen a la malevolència catalana, quan, potser, els fautors de les seves penúries passades van ser la policia i les forces del poder de l’època, fàctics o concrets, que no eren precisament seguidors de les tradicions nostrades, ni partidaris de la independència, encara  que alguns  eren catalans de vella nissaga.

Sovint la vinculació a afectes o desafectes, estan relacionats amb el sentit de pertinença a una infraestructura que creuen, o creiem que ens acull per allò de no sentir-nos orfes, desarrelats  i pertanyents a un grup corresponent. Aquest fenomen es materialitza, entre d’altre, de manera ben tangible amb les afeccions o desafeccions al Barça o al Madrid, segons les personals circumstàncies, erigits en icones o sublimació d’altres inquietuds. 

A propòsit me’n recordo d’una vella història, que ja em disculpareu us la pengi, doncs és d’aquella època socorreguda que se’n diu de la “mili”, tot i que no pretén tenir el caire de “batalleta” o al menys és el que em penso).           

Estem prenent una cervesa a una tasca sòrdida del barri del Molinete de Cartagena  (una versió local del que a Barcelona es coneix avui com el Raval i abans era, senzillament, el Barri Xino) una tediosa tarda  d’estiu de l’any 1966. Al lloc hi ha una barra na gaire neta on hi feinegen, amb moviments lents i mesurats com en una filmació a càmera lenta, unes cambreres molt castigades per la vida. Malgrat que són les quatre de la tarda, els mariners de la US Navy ja van ben torrats- aquests adolescents alts i cepats, que semblen ben nodrits i que llencen els diners, tot fent l’home,  no saben beure- pensem els autòctons, que no disposem dels seus recursos i amb els temes del beure gastem una certa cultura que ens imposa unes certes regles.

-“Al Mediterrani hi ha cultura del vi i tota la vida hem vist el porró a taula  i aquests paios venen de la Llei Seca i d’altres prohibicions”- pensem tot mirant-los amb condescendència.

En Pujades, el meu company de “mili” no gasta gaire bon humor i més aviat està a punt de saltar a la jugular del primer que li busqui les pessigolles. La situació és prou perillosa amb aquells mariners americans embriacs  buscant brega sense excuses, parlotejant amb el seu anglès incomprensible farcit d’ accents exòtics i argots de l’Amèrica profunda.  

Un camàlic que ratlla la cinquantena, empleat d’una casa de begudes, descarrega caixes i les entra amb un carretó. Passa a la vora nostra i ens sent parlar en català. Com que el fet d’anar disfressats  amb l’uniforme obligatori, als habitants de  la Ciutat Cantonal els sembla que és sinònim d’estar qui sap els graus per sota de la capa social i poc menys que analfabets, el camàlic s’hi veu en cor i se’ns dirigeix de forma imperativa i de mala manera:

-“En España se habla en cristiano, marineros”- escup en un accent que sembla més de gallec que de Valladolid.

En Pujades, que no necessita gaire per encendre’s, li respon:

-"Qué quieres tu, botarate. Estate a lo tuyo, y dejanos en paz, que no te importa un carajo lo que estamos hablando"- li deixa anar, arran de cara, mostrant un amenaçador puny clos. Una de les meretrius aixeca el cap amb curiositat. Ja hi està avesada a les baralles i les discussions de bordell, fruit sempre dels excessos alcohòlics i les urgències venèries i torna a la seva feina de netejar gots amb un drap brut que sembla que no es deu haver rentat des del desastre del 1898. 

El gallec s’espanta una mica, però es refà:

“Mira que doy parte de vosotros en Capitanía" – diu tot quequejant de por- “Que yo soy excombatiente y entré en Barcelona por la Diagonal el 26 de enero de 1939 y lo hicimos para cambiar las cosas y erradicar este separatismo de mierda”.

"Separatísmo de mierda: Mira “excombatiente”...- replica en Pujades- “Mi padre tiene un taller de reparaciónes y tiene empleados a una docena de “excombatientes” tan burros e  ignorantes como tu, por lo tanto,  a lo tuyo, que la guerra ya se acabó y los peones seguis siendo peones. Yo acabaré la “mili” y volveré al taller de mi padre y tu seguirás repartiendo gaseosas por las casas de putas”.

No intervinc, però em sembla que en Pujades s’ha passat de rosca tres estadis, doncs el camàlic està pàl·lid com un mort,  moix i abatut, aclaparat pel discurs d’aquell marineret sense graduació, que li refrega tenir una posició social superior a la seva, malgrat el seu passat de soldat de l’exèrcit feixista.

Tot segueix el  seu curs. La llum reflexa aquells puntets de pols que voleien quan el carretó es posa en marxa. El gallec va entrant i apilant caixes i nosaltres acabem les nostres cerveses, que ja ha pagat, sense saber-ho, un mariner de la US Navy. D’això se’n ha cuidat la Mayte que ens manifesta un especial afecte i  sembla que se'ns hagi afillat, la qual cosa ens converteix tàcitament en uns fills de puta.