Allò que el vent s’endugué.

Obra del sabadellenc Antoni Estruch

L’altre dia parlàvem d’un tipus d’obrer que es va donar a les localitats industrialitzades de Catalunya a les acaballes del segle XIX i durant el segle XX, fins que la guerra civil va desballestar tot l’entrellat.

Es tractava d’un tipus de treballador autodidacta, inquiet, de pensament republicà federal, socialista utòpic, àvid lector i tertulià de cafè, i que segons sembla, guardava amb l’esmorzar una edició d’algun autor del seu gust, i quan tenia el teler enraigat i no havia de nuar la passada ni canviar la llançadora, si l’encarregat no mirava, donava una ullada al llibre. Aquesta tipus  d'obrer inquiet, amb fam d’emancipació, que imaginava sistemes de sindicació i d’ajuda davant la mancança oficial de mecanismes de suport als malalts, als vells i als accidentats, va propiciar que s’organitzés en cooperatives, mútues, sindicats i associacions polítiques. Aquestes iniciatives van acabar sent fagocitades i adoptades pel sistema, i mercès a molts anys de lluites, avui han esdevingut  béns inalienables del que en diem l’estat del benestar i tot i que alguns nouvinguts es pensin que tot prové d’inspiració providencial, com el manà bíblic, són fruit de la despesa de molts esforços i sacrificis i de la lluita per la  distribució més equitativa dels recursos de les plusvàlues de l’economia.

Aquells homes i dones d’abans es passaven vuit hores a la fàbrica – els va costar molta lluita establir aquest tipus d’horari que els permetia disposar de més temps lliure que les 14 o 15 d’abans- i la resta l’esmerçaven formant part d’ateneus populars, tertúlies, cors d’en Clavé, estudiant Esperanto, practicant l’excursionisme, esport i d’altres activitats.

Aquesta mena d’inquietuds es desenvolupava en el sí de les ciutats industrials, superant una mica l’hermetisme opressor de les colònies de les que ens parla  Sílvia Alcàntara en la seva obra.

En Marian Burgués, del que ja us n’he parlat altres vegades, va deixar una crònica de la vida sabadellenca des de mitjans del segle XIX fins el 1929.  Com a colofó del seu llibre diu el següent:

“Sabadell i la seva espiritualitat:

El treball que ha fet Sabadell per la llibertat i el progrés correspon més a una capital que no a una població subalterna. Sabadell té els seus vicis però també té indestructibles nuclis de virtuosos que vetllen per la seva il·lustració i que estan per damunt de l’ambient malsà que les autoritats i els diners han creat. Jo m’enorgulleixo  d’esser fill d’aquest poble conegut de tots els editors pel consum que fa de paper imprès, en periòdics, fullets, revistes i llibres, això és: pa intel·lectual. Fins el aciençats i excessivament prudents que es troben bé en la manera d`ésser d’avui, els que no passen inquietuds per la llibertat dels pobles, també llegeixen i es formen, intel·lectualment parlant.

I no parlaré aquí de l’existència en la nostra ciutat de les sectes existents, protestants, espiritistes, teòsofs, etc.; tot contribueix a esbandir teranyines cerebrals. Els nostres obrers saben associar-se per a assolir i fomentar el que més íntimament senten, el mateix els liberals que els reaccionaris, i això fa que l’ambient de tolerància i respecte sia notable. “

No crec pas que en Burgués pogués escriure  quelcom semblant de les inquietuds  del Sabadell post-industrial d’avui. Aquesta “espiritualitat” de la que ens parla es va veure molt malmesa l’any 1939, amb l’exili, la presó, la por i el desencís. Una onada d’individualisme va esbandir-ho tot i avui dia ‘cada terra fa sa guerra’

Les velles xemeneies dels vapors han quedat com a monuments de la gent d’aquell passat que tal vegada el vent s’endugué i que ja no tornarà.             

     

La cosa pública o la ‘cosa nostra’

Sovint passo per l’Hospital de Terrassa a fer-me una analítica, i una vegada m’han punxat, amb l’ànsia del famolenc forçós, baixo a la cafeteria i demano un entrepà i un cafè llarg i aprofito per llegir “La Vanguardia”, que aquests dies va  plena amb el viatge del president Mas a Madrid per discutir el dèficit de la Generalitat.

Llegint les excuses de mal pagador d’uns i altres, tenia encara molt present la conversa amb l‘Anna, la infermera que m’havia fet l’extracció. En aquesta mena de tràngols, els dono conversa i així m’evadeixo del fet traumàtic, doncs tenen tendència a radiar la seva actuació: “Ara et punxaré i et mirarem els triglicèrids, el colesterol, la bilirubina i el ‘sumsum corda’. Sentiràs una punxada i trigaré una mica, doncs haig d’anar  posant la  sang a tota aquesta bateria de pots, Veus?...”

“Si, dona, si, tu fes...Per  cert què, com us va amb les retallades a la sanitat?”

I l’Anna, que té la pell molt fina i va prou calenta amb les mesures,  s’esplaia buidant el pap:

“La majoria de les més joves som interines, doncs fa segles que no treuen places, i perilla la nostra estabilitat professional. Quedaran les antigues, que son fixes, i la majoria ja no estan a primera línia. N’hi ha un fotimer que fa anys que no veuen una agulla ni se’n recorden de posar una via, doncs han anat derivant a tasques més burocràtiques. El pal de peller, ara  som nosaltres, i sembla ser que potser a moltes no ens renovaran .Els metges pateixen el mateix problema.  La pressió de la demanda farà que amb menys recursos humans i amb gent que no s’ha reciclat des de fa lustres, la sanitat pública sigui molt més caòtica encara que la que patim, amb el resultat que qui pugui permetre-s’ho se’n anirà al sector privat. Les mútues ja es freguen les mans, i sembla ser que políticament els fan el joc, mentre ens fan el llit a nosaltres....”  

“Buf, aquesta desagraïda i impopular funció pública, sempre tant criticada. Ja la trobaran a faltar ja, tota aquesta munió de nouvinguts del món de la lliure competència, passats pel sedàs de les escoles de negocis...” –afegeixo .

Escoltar pets és una manera popular de definir aquella persona que, de manera inadvertida – sovint involuntària- escolta les converses i les confidències dels altres i que no l’hi són dirigides. És una qüestió de xafarderia pura i dura, sovint per causa de que aquestes manifestacions es produeixen en un espai poc propens a l’aïllament i a la discrecionalitat, com és el tren, un restaurant, un bar, una sala d’espera, una cua...

La cafeteria de l’hospital és un d’aquests llocs. És un espai ample, amb una barra, i un self service  a l’hora de dinar i sopar, curull de gent.

Una magrebí embarassada, amb vestits bíblics, seu amb cara fatigada. El seu marit s’apropa i amorosament li remena un cafè amb llet que porta de la barra. Una imatge que desfà molts dels tòpics del masclisme musulmà.

Més a prop, dues parelles ratllant la setantena. Ben apeixats i grassos parlen amb  el característic to alt meridional, amb un accent andalús inconfusible. Un tipus amb cara de pa de ral i mirada radiant confessa que porten junts amb la seva dona des de que tenien quinze anys. Els altres, amb un deix d’orgull,  diuen que ja no s’estila aquesta fidelitat.

Més enllà una dona a la quarantena d’anys  acompanya una anciana xaruga i amb l’aire absent de la demència senil. L’hi dóna a beure una infusió a culleradetes.

Penso que tota aquesta gent no en té la culpa dels desgavells econòmics d’uns pocs  especuladors i que no es mereixen el que els vindrà a sobre.     

  

El mateix sol de sempre.

Era a la tarda, mirant a ponent. El sol encara era alt a l’horitzó – amb el canvi d’hora el dia sembla més llarg- Havia fet un dilluns rúfol i plujós i un cerç gelat anava mostrant clarianes al cel emboirat de la Cerdanya.  

La llum jugava amb els vapors de l’aigua, tenyint l’horitzó amb tintes irreals, gairebé somniades.

Penso és el mateix miracle que subjugà el cromanyó arraulit al portal de la cova, a aixopluc de la pluja i a l’escalf dels tions cremant i del de les pells que embolicaven el seu cos.

A prop, fora del seu abast,  unes feres  rossegaven els ossos d’un herbívor –el caçat podria ser jo mateix, pensaria l’home, sense reprimir un tremolor i una angoixa cerval - Sempre més els de la seva espècie sentirien una ineludible esgarrifança quan un soroll com el d’un guix damunt la pissarra els recordaria del subconscient  el de les dents de la fera  escurant la carcassa de la quitxalla enxampada al descuit.     

Uns infants surten a jugar damunt la gespa mullada,  Se senten unes veus blanques cantant allò del:

Sol solet,

vine’m a veure,

vine’m a veure.

Sol solet,

vine’m a veure

que tinc fred.  

Una mare jove renya i rondina, com sempre. No hi ha perill, però la femella sempre té cura dels cadells.

Penso que, de moment, potser estan més segurs que els seus predecessors troglodites, tot i que en el futur s’hauran d’enfrontar a velles i conegudes feres que els encalçaran irremissiblement, doncs no han canviat pas tant les coses i el sol encara és el mateix.   

   

Les dues morts d’un anarquista.

Sortint de la fàbrica, en Jepet se’n anava a l’ateneu popular on hi havia biblioteca, centre excursionista, grup de teatre, i hom impartia classes d’Esperanto i conferències i debats sobre temes de naturisme,  socialisme, cooperativisme. La vella ètica judeo-cristiana es trastocava en la nova moral socialista, bastida de bones intencions anarquitzants  i baix un concepte de la solidaritat hereva de la vella moral paulina: Ni déu ni pàtria ni patró...

Era moda cultivar el cos, la ment i la bona salut.   El cos del Jepet, esprimatxat, de braços ennegrits pels olis dels telers i amb la ferum de la llana humida enganxada a la gola, els diumenges lluïa nu a l’alzinar d’ alguna fontada, on alguns nois i noies de l’ateneu   prenien el sol de pèl a pèl i jugaven a tirar-se una pilota, berenaven pa amb xocolata i debatien els grans temes que haurien de dur a la emancipació de la Humanitat. La gràcil flonjor dels pits i la pilositat dels pubis de les noies ballaven pels seus ulls com ombres de teatre xinès, i ell  maldava per pensar que tot era normal i no hi havia d’haver cap mena de  concupiscència, pensament que no sempre era obeït per la seva natura de jove desbocat, per la qual cosa sovint agafava un llibre i es posava bocaterrosa, abstraient-se amb la lectura d’en Kropotkin, que trobava enrevessat quan distingia entre moral religiosa transcendentalista i moral natural, que és a la pròpia essència de l’home i criticava aquesta última, viciada per la tendència de l’home a la cerca de la felicitat, que el  pot dur a l’engany i a la injustícia, “ que condueixen a la decadència humana”...Priap no hi tenia res a fer i desapareixia per l’espessor del bosc, com algunes parelles enriolades.        

Una tarda, un tipus seriós els parlà d’espiritisme i de les obres d’ Allan Kardec. En el debat es parlà de la probable contradicció de les idees espiritistes i les materialistes i, sense arribar a cap conclusió definitiva, es va deixar anar la materialitat de la pervivència de la vida més enllà de la sensació de la mort.

En Jepet, fortament suggestionat, fantasiejà en el  que hauria pogut ser en una altra vida  del passat. L’hi agradaven les armes, i sempre remenava l’escopeta de dos canons del pare caçador. També, tot i que odiava la disciplina castrense, havia fet el servei militar a artilleria, on s’havia familiaritzat amb els mecanismes dels canons i les peculiaritats de les mines, els propulsors,  els projectils i la metralla.

Va començar a imaginar que, potser en el passat havia estat militar i a que probablement hauria mort en combat.

Va anar a veure una tiradora de cartes, que curava d’espatllat i receptava herbes remeieres, i aquesta, una vegada vista la conjunció de saturn amb mart que s’havia donat la diada del seu naixement, la lectura de les cartes i la llarga conversa que havien tingut, l’hi va dir que, sense cap mena de dubte,  la darrera vida era pagès al Vallès i s’havia enrolat al sotmetent quan la Guerra del Francès i que havia mort d’una bala perduda que l’hi havia entrat pel clatell.

En Jepet  sovint tenia dolor a les cervicals, conseqüència, ben segur de regressions subconscients a l’antiga vida. Quan caminava sol i pensatiu, podia sentir un cop sec al darrera i sentir com tot es fonia al seu voltant, per desvetllar-se al bell mig de la munió d’obrers i obreres que el diumenge ballaven sardanes al Bosc de Can Feu. La seva vella personalitat de sotmetent voluntari carregant el seu fusell d’avantcàrrega i ignició amb pedra foguera, amagat per les ginesteres dels boscos del Vallès  i la de teixidor anarquista, lector impenitent de Zola, Sue, Bakunin i Kropotkin, autodidacta i inquiet es superposaven. Sovint, quan intervenia a les reunions del seu sindicat, es sorprenia fent alguna mena de discurs cridant a les armes, quan es tractava de la gestió d’una cooperativa de consum per abaratir els preus dels aliments bàsics. Sovint  els companys el veien com una mena d’al·lucinat.

Quan el dinou de juliol del 1936 els militars sollevats van ser vençuts a Barcelona i es varen organitzar columnes per anar a alliberar l’Aragó, en Jepet s’enrolà a la del fuster Ortiz, la “Roja y Negra” i va combatre fins a finals de gener del 1938, quan la batalla de Terol, que el van fer presoner.

Una colla de milicians de falange els conduïa a empentes.  Estava atordit i trasbalsat pels cops i els sotracs soferts i per les pors i tremolors dels combats recents. Eren a les portes del cementiri vell, aquell  que tant els havia costat conquerir les diades del 16 i 17 de desembre quan assaltaven Terol. Els varen fer agenollar de cara a la paret i aquells joveníssims feixistes varen fer foc indiscriminadament i a discreció. En Jepet va veure un barbamec que amartellava la seva Astra del nou llarg i s’apropava cap a ell amb una mirada inexpressiva. Va intuir la fogonada a frec de clatell i va sentir un fort cop. Abans de que es fes la foscor absoluta del no res, se’n va adonar, amb un conformisme  fatalista,  que per aquell tràngol ja hi havia passat abans.

Pintura de Martí Alsina

  

Estampes cerdanes.

Des de la Cerdanya es veu  com esclata la primavera, en una mena de combinació de neu i natura renaixent.  Des de la Solana , a prop de la llera del Segre, al davant, les costes nevades de La Masella amb el cim blanc de la Tossa d’Alp i més a la dreta les crestes calcàries de la Serra del Cadí, contrastant amb els prats que ja verdegen.

Les aigües flueixen i el bestiar pastura amb l’aparent llibertat que coarta la subtilitat d’uns discrets  filferros electrificats – els ramaders en diuen vailets- que impedeixen que se’n vagin de l’espai que tenen assignat. Hi ha un munt de vedells nascuts fa poc, buscant el braguer de la mare. Un mascle busca les pessigolles a una femella, que es fa la desentesa, remugant els brots tendres.

.

La llum enlluerna i jo he perdut les ulleres de sol.

Saludo a uns homes que feinegen remenant un femer. De la vora  semblen peruans. No parlen català, i en prou feines un castellà mestís; sento que entre ells es diuen alguna cosa en una llengua incomprensible – potser sigui quítxua- Uns gossos em borden i em rodegen – no sóc de la seva manada i ells defensen el seu territori amb sanya comparada a la dels humans. Passo sense fer-ne cas i m’ensumen. No detecten agressivitat i potser nomes una mica de por,  per la qual cosa veuen que no sóc cap perill i m’obliden, tret d’un petarrell menut i pelut que no para de voler-me intimidar, seguint-me un bon tros amunt amb els seus lladrucs.     

Arribo on hi ha la frontera. Un cartell destenyit, anterior a la lliure circulació comunitària, em prohibeix el pas, però no en faig cas. No hi ha ni guàrdies civils ni gendarmes que em diguin res. Soc a la Guingueta d’Ix, on onegen banderes tricolors. Entro a una botiga i compro verdures i una ampolla de vi novell. La botiguera parla un deliciós català farcit de gal·licismes i amb accent gavatx.  Uns homes que remouen caixes parlen un francès amb un fort accent català, que segueixo sense esforç, cosa que no em passa una mica més al nord, quan les vocals s’enfosqueixen i les consonants es tornen més guturals.

Tot passejant, torno a casa. No gaire lluny, una mena d’esquelet d’una màquina agrícola em fa pensar que, malgrat la verdor, la bucòlica ramaderia i l’aparent renaixença, la síntesi de la dialèctica de la vella era agrícola del sector primari  i les evidències de la transició al sector terciari amb la gran quantitat de xalets d’esbarjo buits que, fora de temporada semblen pobles morts,  ens porten inexorablement a un món diferent. No sé si millor o pitjor, però diferent del que hem conegut.            

“Convivas paucos postulat esca brevis” (menja escassa demana pocs convidats)

"Gula", obra de Christian Fernández Glazer

La Pau de Basilea havia finalitzat la calamitosa Guerra Gran entre la Monarquia Espanyola i la República Francesa.

El 12 de setembre de 1795, el secretari de l’Ajuntament de Sabadell, se’n fa ressò:

“Se sabé certament haver-hi paus ab Fransa, las quals foren publicadas en Madrit (sic) als 5 del present, i en lo dia 7 se havian entregat i retornat nostras fortalesas de Figueras i Rosas...”

A continuació s’estén en consideracions personals i fent esment de “la poca commoció (de la pau) en esta terra, ans bé molts las miraren amb desagrado per no tractar-se de restablir lo rey, la religió, ni los emigrats, ans bé pressuposant la República Francesa...”

Els emigrats eren la corrua feta de clergues i d’altres foragitats per la Revolució, que molts d’ells eren acollits i mantinguts.

Una altra càrrega onerosa era la tropa  i els miquelets que baixaven  de la frontera, que s’allotjaven de grau i  per força  per les cases i feien despesa de llenya i d’altres queviures.

Dintre d’aquest context de malcontentament i de despeses extraordinàries, ho acabaren d’adobar els pares caputxins, que el dia 17 de setembre: “Arribaren a esta lo provincial, son company, secretari, sagristà de Barcelona, tres cuyners i dos xantres dels caputxins, portant en un carro moltas calderas, cassolas, custòdia i altres ornaments de la sagristia de Barcelona, a prevenció per tenir lo Capítol Provincial de sa Religió en esta”

“Dia 19.- Arribaren dos acòlits i un marmitó o ajudant de cuyna, caputxins per lo capítol.

Se matà un crestat”

El dia 22, “Vingueren tres ex-provincials, tres definidors, un custodi, un ex-custodi, 4 guardians predicadors de capítol ( dinaren estos en lo Hostal Nou i menjaren 6 gallinas, 8 pollastres, molt peix, una lliura i mitja de carn.

Los caputxins buscant limosnas, matalassos, terrissa i mil cosas tenian tota la vila alterada per sa nova funció.

Se mataren dos moltons”

El dia 23: “ Al dematí arribà una gran càrrega de peix per los caputxins , Arribaren també los demés guardians.

Al mig dia i tarde vingueren altra carga i mitja de peix.

Se buscaren 10 escolans de casas bonas que tots estos dias han menjat, dormit, jugat en los caputxins, vestits ab sos roquets de tela i puntas”

Al bell mig d’aquest desgavell van arribant regiments i companyies “ tots estaban allotjats per las casas ab gran tribulació i poca disciplina”

El dia 24 els caputxins celebren la processó, que es detallada pel secretari amb tot detall i acaba dient que clergues, músics, escolans i tota la pesca, anaren a berenar dins.

Conclou dient que . “Vingueren dos cargas i mitja de peix, sardina i llagostas per los caputxins. Se matà un crestat gros”

L’endemà continuà la festa, el secretari fa constar que “...acabat tot (...) se’n anaren a refetor. Aquest fou abundant més que los demés dias( si és posible) ab menjà blanc, etc(...)  Vingué molt més peix.”

També fa constar que els músics que de tant en tant tocaven alguna obertura, “Estos esmorsaban i sopaban bé en los caputxins, ab porrona oberta tot lo dia...”  

Del dia 26, conclou, després de descriure les funcions religioses que : En lo refetor se contaren excessos casi increïbles de totas espècies. Se matà una vedella i un moltó”

El dia 30 marxà el pare provincial i bona part del seu seguit, quedant-se un tal pare Sanpedò “per fer la esmena de sos divertiments, ab pollastres, etc.”

També fa constar que l’Ajuntament no anà a fer visita al pare provincial, ni a portar el tàlem en les processons, per la qual cosa quedaren los prelats caputxins molt sentits.

Conclou la crònica de la visita:

“Se té per cert que en lo espay de 8 dias se han menjat en los caputxins de Sabadell més de 200 carniceras de carn; que los menjars han estat molt exquisits i de gran cost , i casi sempre sens ossos (flicandó, relleno, mandonguillas, etc-) no perdonant gasto”  

La fredor de les notes del secretari municipal, un home conservador i  gens sospitós de desviacions revolucionàries ans al contrari, és un excel·lent document, sense altra pretensió que l'anotació quotidiana dels fets, del que han estat les càrregues ancestrals d’aquest país nostre i que han provocat una certa rancúnia cap a l’Estat  unitari : L'haver de finançar els excessos de l’ Església, l’haver de col·laborar en mantenir un Exèrcit ruïnós, antiquat  i ineficaç i l’haver de suportar una desproporcionada maquinaria  administrativa hereva d’un imperi que va començar a decaure quan es van començar a creure que el sol no es pondria mai més.     

Coses de l’ensenyament dels nostres rebesavis.

Goya. "La letra con sangre entra "

Quan ens mirem les coses del passat, sovint tendim a fer-ho en clau de present. Per exemple, quan es parla d’algun tema en concret ens pot semblar que sempre les coses han estat previstes i regulades tal com es fa avui dia. La dependència de la regulació de l’Estat de moltes de les coses que avui entenem són de competència pública, com la sanitat o l’ensenyament, no havien estat en mans administratives fins que van anar calant les idees del constitucionalisme i la noció d’estat democràtic de dret que avui són hegemòniques a Occident, amb el que eufemísticament se’n diu Estat del Benestar, fonamentat amb la industrialització i la utilització, sovint basada en una inèrcia d’uns hàbits d’explotació colonial, d’uns béns i uns materials bàsics pel seu bon funcionament.

El segle XVIII encara érem a les beceroles de tot això i hi havia uns sistemes de vida molt diferents dels que avui ens semblen inalienables.

Per exemple: no hi havia ensenyament públic, i qui marcava les pautes eren els propis ensenyants ( generalment clergues ) i els pares ( notables i benestants), de manera contractual. La majoria de la població era illetrada i no tenia cap mena d’accés a la formació.

En aquest context, el metge i  secretari de l’Ajuntament de Sabadell i arxiver municipal, en Bosch i Cardellach (1758-1829) ens deixa un testimoni prou revelador de com anava el tema  de la formació a Sabadell a les acaballes del segle XVIII: 

“Dia 30 de novembre de  1795

Alguns indivíduos que tenian fills a la ensenyansa de Gramàtica del Rvt. Miquel Pagés, estant mal contents de sas repetidas, llargas i al parèixer voluntàrias ausèncias de esta vila (...) projectaren fer venir un mestre que ensenyàs a sos fills i a altres de particulars (...) Isqueren vàrios pretendents (...) però la major part desitjaban al Dr. Ferreol Gasset pbre, natural de Cervera (...) se firmà acte de conveni ab aquesta fecha (...) i fou ab los pactes següents:

1. La escola serà de primeres lletres, llegir, escriure, aritmètica, gramàtica llatina i bons costums.
2. Un sol mestre ensenyarà lo necessari per estas ciències. L’aula serà en sa casa.
3. L’ensenyança serà ab los llibres i mètodo corrent. Los que hajan comensat la gramàtica continuaran amb los llibres comensats.
4. Diàriament s’ensenyarà doctrina cristiana, ajudar a missa, misteris del rosari i bons costums.
5. Tres hores d’aula tindrà cada dematí i altras tantas en la tarde, en los dias no festius. En los de festa llevada sols dos horas, o en lo dematí o tarde.
6. Seran festius tots los dias en què no se pot treballar, 8 dies per Nadal, 3 per Carnastoltas, primer dia de Quaresma, dimecres sant a la tarde, tot lo dijous, divendes i dissapte sants, lo dia després de Sant Feliu, lo de morts i lo del sant del nom del mestre.
7. Cuydarà de què una vegada al mes vajan los deixebles a confessar y combregar, i en los dias de festa als oficis divinos.
8. Los deixebles en la aula sols seran 30, i podran ser fins 35 si alguna criatura xica dels contribuents arriba a edat d'aprèndrer las primeras lletras.  .
9. Ni fóra ni dins la aula may podrà ensenyar a altres. Tots deuran ser fills o domèstichs dels contribuents i a llibertat de estos.
10. Podrà ensenyar ademés 4 criaturas de fora vila i terme ab la gratificació a son favor.
11. També podrà enseyar a altres domèstichs dels contribuents ab la gratificació a son favor.
12. Lo salari per dits 30 o 35 deixebles de l’aula serà de 300 lliuras i casa franca, pagant per mensualitats anticipadas.
13. Per la paga seran obligats tots los contribuents. Lo mestre sols cobrarà d’un clavari, a qui podrà proposar las dificultats tinga en la aula.
14. La obligació serà mútua i sols per 3 anys desde 1 de janer de 1796.
15. Si lo mestre està malalts no molt més de un mes, cobrarà com si estigués bo.Si la malaltia és habitual cesarà la obligació.
16. Tambè cesarà no observant-se la contracta.
17. Los contribuents estaran de evicció per la contracta, durant la quan trauran indemne al mestre de tota dificultat sobre la existència de la aula ”