La Sanitat Pública envaeix la Plaça de Sant Jaume.

Són les cinc tocades de la tarda del dia 14 d’abril del 2011. El balcó en el que fa 80 anys en Francesc Macià va proclamar la República Federal Catalana està tancat i barrat.

De mica en mica es van agrupant al davant, a la Plaça de  Sant Jaume, un grup de gent que venen fent soroll i tabola. Porten banderes i pancartes i molts i moltes, les bates blanques del treball. Jo hi vaig en qualitat de manifestant consort, doncs la meva companya és de les afectades de les retallades imposades a la Sanitat Pública, tot i que sóc conscient de, en qualitat d’usuari, ser-ne afectat  jo també.

El balcó, el mateix que un dia va rebre el President Tarradellas quan tornava de l’exili i va dir el seu famós: “Ja sóc aquí!”, segueix tancat.

Ens trobem amb gent coneguda. Salutacions, encaixades, petons. Una lluentor als ulls indica un cert grau d’exaltada excitació. No es pot parlar doncs el xivarri és de molts decibels.

Cap a les sis la plaça bull de gent. Crits contra l’Artur Mas i el Conseller de Sanitat  Boi Ruiz. Els fonendoscopis han estat substituïts per xiulets, xerracs, megàfons i d’altres estris de fer soroll

Va entrant gent i a la Plaça Sant Jaume  no s’hi cap. Hi ha gent d’Ensenyament i d’altres branques del Sector Públic. No sé quants milers hi ha segons l’organització, ni quants, segons la Guàrdia Urbana, però cada cop estem més estrets  i semblem més les sardines dintre de la llauna. La porta i el balcó de la Generalitat ens queden al davant mateix, i la gent ens empeny cap a la línia que protegeixen els Mossos d’Esquadra. Són uns tipus joves, atlètics, amb cossos treballats al gimnàs. Penso que aquesta gent  és molt diferent d’aquells patètics ‘grisos’ escanyolits i carregats de mala llet  de fa quaranta anys, tot i que si han de cascar, ho deuen fer amb la mateixa diligència que aquells. Entre els policies hi ha un parell de noies, esveltes i serioses darrera la seva màscara de dignitat. Penso que si acaben repartint hòsties, preferiria rebre-les d’aquella morena d’ulls dolços que no pas d’aquell tipus amb pinta de porter de discoteca, però ràpidament rebutjo el meu pensament  morbosament  masclista.

Un quart de set. Algú que té pinta de pediatra ens diu: “A dos quarts de set en punt, un minut de silenci!. Feu-ho córrer ” - Obedient em dirigeixo a un grup del costat que fa voleiar banderes d’un sindicat de classe i els ho dic. Com que a mi m’han posat un adhesiu d’un altre sindicat que no és el d’ells, el tipus em mira desconfiat. “No n’hi ha per tant, home! Quan dimonis s’arribaran a posar d’acord els d’UGT i els de Comissions  Obreres? –penso.

A dos quarts de set en punt es fa el silenci tot de cop. Impressiona. El carilló de la Generalitat que dóna els quarts és l’únic so tangible. Tothom calla i al final, a una senyal, torna la cridòria. El balcó on es rebut el Barça quan guanya alguna cosa, resta tancat i barrat.

Ens anem retirant cap els carrers adjacents. Estan atapeïts; els Mossos, per seguretat,  impedeixen que entri més gent a la Plaça. Obrint-nos pas entre la gent, l’hi faig veure que ens en anem i ens deixa passar. La gent es va escampant, els uns cap al Portal de l’Àngel i d’altres cap a les Rambles, on els turistes es dediquen a retratar les flors i els tipus disfressats que fan l’estàtua.

Tenim la sensació que no s’haurà aturat la retallada, però  hem quedat ben descansats.

Algú ha comentat, potser incrementant l’alarmisme, que al seu hospital, per abaratir costos, els han ordenant fer les colonoscòpies sense anestèsia. Espero i desitjo de tot cor que el senyor Boi Ruiz i l’Artur Mas no es trobin en una circumstància tan desagradable.  

La cosa pública o la ‘cosa nostra’

Sovint passo per l’Hospital de Terrassa a fer-me una analítica, i una vegada m’han punxat, amb l’ànsia del famolenc forçós, baixo a la cafeteria i demano un entrepà i un cafè llarg i aprofito per llegir “La Vanguardia”, que aquests dies va  plena amb el viatge del president Mas a Madrid per discutir el dèficit de la Generalitat.

Llegint les excuses de mal pagador d’uns i altres, tenia encara molt present la conversa amb l‘Anna, la infermera que m’havia fet l’extracció. En aquesta mena de tràngols, els dono conversa i així m’evadeixo del fet traumàtic, doncs tenen tendència a radiar la seva actuació: “Ara et punxaré i et mirarem els triglicèrids, el colesterol, la bilirubina i el ‘sumsum corda’. Sentiràs una punxada i trigaré una mica, doncs haig d’anar  posant la  sang a tota aquesta bateria de pots, Veus?...”

“Si, dona, si, tu fes...Per  cert què, com us va amb les retallades a la sanitat?”

I l’Anna, que té la pell molt fina i va prou calenta amb les mesures,  s’esplaia buidant el pap:

“La majoria de les més joves som interines, doncs fa segles que no treuen places, i perilla la nostra estabilitat professional. Quedaran les antigues, que son fixes, i la majoria ja no estan a primera línia. N’hi ha un fotimer que fa anys que no veuen una agulla ni se’n recorden de posar una via, doncs han anat derivant a tasques més burocràtiques. El pal de peller, ara  som nosaltres, i sembla ser que potser a moltes no ens renovaran .Els metges pateixen el mateix problema.  La pressió de la demanda farà que amb menys recursos humans i amb gent que no s’ha reciclat des de fa lustres, la sanitat pública sigui molt més caòtica encara que la que patim, amb el resultat que qui pugui permetre-s’ho se’n anirà al sector privat. Les mútues ja es freguen les mans, i sembla ser que políticament els fan el joc, mentre ens fan el llit a nosaltres....”  

“Buf, aquesta desagraïda i impopular funció pública, sempre tant criticada. Ja la trobaran a faltar ja, tota aquesta munió de nouvinguts del món de la lliure competència, passats pel sedàs de les escoles de negocis...” –afegeixo .

Escoltar pets és una manera popular de definir aquella persona que, de manera inadvertida – sovint involuntària- escolta les converses i les confidències dels altres i que no l’hi són dirigides. És una qüestió de xafarderia pura i dura, sovint per causa de que aquestes manifestacions es produeixen en un espai poc propens a l’aïllament i a la discrecionalitat, com és el tren, un restaurant, un bar, una sala d’espera, una cua...

La cafeteria de l’hospital és un d’aquests llocs. És un espai ample, amb una barra, i un self service  a l’hora de dinar i sopar, curull de gent.

Una magrebí embarassada, amb vestits bíblics, seu amb cara fatigada. El seu marit s’apropa i amorosament li remena un cafè amb llet que porta de la barra. Una imatge que desfà molts dels tòpics del masclisme musulmà.

Més a prop, dues parelles ratllant la setantena. Ben apeixats i grassos parlen amb  el característic to alt meridional, amb un accent andalús inconfusible. Un tipus amb cara de pa de ral i mirada radiant confessa que porten junts amb la seva dona des de que tenien quinze anys. Els altres, amb un deix d’orgull,  diuen que ja no s’estila aquesta fidelitat.

Més enllà una dona a la quarantena d’anys  acompanya una anciana xaruga i amb l’aire absent de la demència senil. L’hi dóna a beure una infusió a culleradetes.

Penso que tota aquesta gent no en té la culpa dels desgavells econòmics d’uns pocs  especuladors i que no es mereixen el que els vindrà a sobre.