Panorama després de la batalla.

Vagarejo pels camins desdibuixats de la memòria, que em traeix: No sóc gaire conscient del què ens ha passat.

M’apropo als cossos destrossats i els cadàvers pestilents, cercant, potser endebades, el rostre de l’amic o del camarada que ha caigut.

Sento la buidor d’en acabar la batalla: la por ja s’ha esvaït  i només queda aquell feixuc pes a l’estómac i un gran cansament. Astorat i confús d’haver sobreviscut, miro els rostres pàl·lids dels supervivents que van apareixent, tímidament, darrera dels talussos de terra remoguda. Són fantasmes o són essers vius? La lassitud dels seus membres i els rostres ennegrits denoten la duresa de la batalla.    

Ferums d’escombraries, de gasos pestilents dels explosius  i de sang i un rogenc resplendor, fruit dels incendis i les malvestats dels combats es fan evidents. Els corbs comencen a voleiar per on fa només poca  estona xiulaven els projectils i esclatava la metralla. Si l’oïda no hagués estat castigada pels sords espetecs continuats, podria sentir el seu grallar estrident que plana pel damunt dels cossos erts.

Més mort que viu, alço els ulls al cel  i dono gràcies a no sé pas qui -com en Messi quan marca un gol i senyala els blancs núvols de la Barcelona lluminosa- per haver sobreviscut l'atac.

Reconec no ser un heroi: m’he passat la batalla, arraulit dintre d’un clot, en posició fetal, imitant d’altres camarades, tot i que jo estava avergonyit de la paràlisi que m’impedia lluitar en el  cos a cos que s’ha produït.

Finalment sembla ser que el PIX s’ha donat per la pell i hem sobreviscut. Demà serà un altre dia.  

        

M’ataquen els PIX ?

Sento com una frisança...Enrogeixo com un adolescent davant la mestra mamelluda,  o com una bleda quan veu el nen aquell, tan atlètic ell, que juga al futbol.

He detectat un atac massiu de PIX als blogs, i potser sigui aquest estrany síndrome.

La imatge del meu 'avatar' s'esvaieix, potser per manca de píxels...

No fa gaire vaig escriure sobre bruixes...pot ser per això?  

Senyora Francis, que puc fer?  Sento a dir i llegeixo que hom ha organitzat resistències...

Estic acollonit i m’he PIXat  a sobre !

Amb el ciri a la mà.

Il·lustració de Aubrey Beardsley pel "Salomé" d'Oscar Wilde.

La Llucieta  era una nena de casa bona. Enjogassada i riallera, passava la seva adolescència dintre les quatre parets de la ‘Escuela de Nuestra Señora de Loreto’ de Barcelona, tret de les diades de l’estiu, que tenia vacances i  la família es desplaçava a la ‘torre’ que tenien a Llavaneres, on coincidien dones, quitxalla, minyones i mainaderes en un bulliciós caos, que durava fins el vespre, quan arribaven els homes -si no tenien un sopar amb cap client- i imposaven silenci .D’habitud arribaven cap el tard, amb els ‘Hispano’ i els ‘Bugatti’  conduïts pels respectius xofers.

La Llucieta, a l’estiu s’emancipava de la fèrria disciplina de les monges i deixava el feixuc uniforme escolar per vestir les vaporoses bates amb llaçades i cintes, més pròpies d’una nena més petita, però que la feien sentir més lliure.

Ella, amb la munió de germans i cosins, jugaven a ‘cuit i amagar’ pel jardí de la ‘torre’, sobrat d’amagatalls. Ho feien per parelles i a la Llucieta l’hi havia tocat amagar-se amb el cosí Frederic – un cepat adolescent amb pinta de trapella, que s’havia escapolit d’haver d’estudiar el munt d’assignatures de batxillerat que l’hi havien quedat penjades pel setembre- En Frederic, als seus disset anys, ja es portava l’oli, i fins i tot  se’l havia vist, alguna vegada, amb alguns companys barbamecs com ell,  rondant pels antres més foscos del ‘Barri Xino’ barcelonès .

Els dos cosins varen córrer, agafats de la mà,  per trobar un bon amagatall, entre buguenvíl·lies, esclatants rosers, begònies i margarides. Els perfums embafadors de les flors, junt amb la lluminosa claredat d’aquella tarda de juny, eren com un beuratge embriagador. Els seus rostres riallers, entresuats per la calor i amb l’espurna d’excitació pel joc que la lluïssor dels ulls evidenciava, traspuava la felicitat que els envaïa.

Conillets, conillets, Esteu ben amagadets?’ - Preguntaven els que els havia tocat parar.

Ostres, no- es van dir mentre s’entaforaven dintre d’un petit espai d’obra, cobert per l’heura, on el jardiner guardava les seves eines. Els cossos dels cosins eren a frec dintre la foscor, i sentien la fresca sentor del perfum de llur suor, barrejada amb el de les flors i el toc de lavanda que la Llucieta s’havia posat de bon matí. Les mans, impel·lides per alguna força oculta van començar a buscar els respectius cossos. Els llavis es van trobar i la Llucieta es va sorprendre per la  humitat agradosa de la llengua del seu cosí. En Frederic era més expert que ella, que no havia tingut mai tant a la vora un baró amb excitada actitud. La barreja de desig i la consciència del pecat la tenien trasbalsada, però no se’n podia estar de l’embriaguesa de les carícies i les besades, que tornava amb frenètica i goluda avidesa.

En un moment de l’entrellat de petons humits i membres entrellaçats, es va trobar a la mà un carnós cilindre que palpitava com aquells cadells de gat que paria la gateta i ella acaronava. Per alguna raó l’hi va venir al cap la quotidiana disciplina religiosa i aquells ciris de cera que les monges els feien dur a les  processons marianes. Aquells eren freds,  durs i rígids, i aquest era tens, però tendre i suau i ella maldava per acollir-lo, com els menuts cadells tremolosos. La comparació del membre amb el ciri l’hi va fer gràcia, i es començà a enriolar. La barreja del plaer i les imatges de les llargues cues de nenes i monges amb el ciri a la mà, l’hi provocaren una confusió histèrica. Quan més s’apropava al clímax, amb el membre palpitant a la mà, totalment descontrolada va començar a cantar, amb la seva veu de contralt.

“Venid y vamos todas,

con flores a María...”       

Tot just va ressonar pel jardí la veueta de la noia, que es va sentir una fressa de corredisses:

“Un, dos, tres. Llucieta, Frederic, sou dintre la caseta de les eines... Elis, elis!”

I els va tocar parar i seguir el joc de 'cuit i amagar', cercant la quitxalla pel darrere els boixos, matolls i d’altres amagatalls del frondós jardí .           

El nas de pallasso .

Aquell escarrassat administratiu de la ‘Societat General de Facturacions Vàries’, empresa de serveis públics que ningú sabia ben bé quina era la seva finalitat social, era un home metòdic i entregat a la seva feina quotidiana de confeccionar amb uns formats configurats en Excel, els milers de factures dels ignots serveis que la Societat generava diàriament. Rebia uns arxius on es detallaven les feines que s’anaven generant, i ell els detallava creuant les dades dels destinataris i les feines fetes, mentre el programa els valorava aplicant les tarifes, triant-les dels centenars que hi havia  preestablertes. Una vegada elaborades les factures, les imprimia i un ordenança les anava posant dintre dels sobres que serien enviats als domicilis dels usuaris dels ignots serveis. Les mateixes dades anaven a parar al Negociat de Cobraments, que tindrien cura en fer-les efectives i posar els plets i contenciosos corresponents en els supòsits d’impagats i reclamacions.

En aquest incessant fluix de feines ignorades i valors inconcrets, anava passat la vida de l’administratiu, sempre enganxat davant la pantalla on ballaven els números, i amb l’espectacle quotidià dels hàbits dels seus companys, en els que predominaven els badalls i les cares de fàstic.  

Eren els dies de Carnestoltes i ell anava del despatx a casa seva, llegint, sense llegir un exemplar de “La Vaguardia”, mig endormiscat, bressolat pel vaivé del vagó del Metro. La quitxalla de les escoles, disfressada i sorollosa es feia notar al seu voltant, barrejada amb la munió de treballadors de totes les procedències que s’apilaven dintre del atapeït compartiment del ferrocarril metropolità.

El Cap de Recursos Humans -això de considerar els humans senzillament  com a recursos era molt propi de la tèrbola ‘Societat General de Facturacions Vàries’, tot i que la terminologia era generalment compartida pel conjunt de la societat- havia suggerit  que atès que era Carnestoltes, i per donar una nota de color tradicional a la diada,  seria convenient que el personal, l’endemà, comparegués disfressat d’alguna cosa. Hi havia hagut reunions i negociats sencers s’havien conjurat a fer-ho, els uns vestits del salvatge oest, els altres d’estètica gòtica i els del servei d’atenció al ciutadà, de meretrius. Només el de facturació no havien consensuat cap mena de coreografia i els seus components barrinaven si complirien tan estrany requeriment o en passarien.

L’endemà, l’administratiu va seguir la metòdica rutina diària: despertador, posar el cafè al foc i anar al bany, on una dutxa ràpida el desvetllaria, per a continuació rentar-se les dents i afaitar-se curosament. Va veure que el seu fill  s’havia deixat un nas vermell de pallasso i una caixa de maquillatge, de ben segur sobres de la disfressa escolar. Va provar a posar-se el nas vermell i va veure que el seu rostre seriós i  hieràtic prenia una certa expressió peculiar, fins i tot potser més humana. Es va posar una base de cold cream de la caixa de maquillatge, i a continuació va anar fent proves: es va pintar un somriure d’orella a orella, allargant amb una línea de negre la comissura caiguda dels seus llavis, a continuació la va rodejar de blanc, que va ribetejar de roig i de negre. També va rodejar els seus ulls amb uns amples cercles  blancs com els d’un ós panda i els va perfilar amb negre, posant, de manera exagerada,  rímel a les seves pestanyes, talment com si fos una vedette de revista. Una perruca arrissada de plàstic de color taronja van completar l’obra. A continuació es va posar el vell  vestit gris, una mica lluent i gastat per l’ús, la camisa blanca que groguejava, i la corbata negra amb ratlles blaves d’habitud.

Quan va arribar al despatx, la recepcionista, disfressada de ‘Pocahontas’ ja se’l va mirar amb curiositat, però l’expectativa va anar creixen a mida que passava per Impagats, on anaven tots de vampirs, per Negocis Exteriors, on s’havien vestit de Muamar el Gaddafi ells i amb burca elles i per Serveis Generals, on anaven d’estruç i d’altres aus de galliner, segons la jerarquia, fins el punt que una becària anava de pollet.

L’administratiu disfressat de pallasso va obrir l’ordinador i va començar la quotidiana rutina de serveis, preus i factures. L’ordenança, simplement disfressat d’ordenança, com cada dia,  se’l mirava de reüll. A mida que anaven desfilant les fredes xifres per la pantalla, l’home s’anava enriolant. Va començar a creuar dades de serveis rars amb preus impossibles i a fer hipòtesis sobre serveis inexistents i preus inventats. Es pixava de riure. Aquella freda màquina de facturar havia embogit i emetia  càrrecs pel dret a fer fel·lacions al Director General i al Cap dels Serveis Jurídics i  també va  emetre la facturació de taxes pel dret que els meritoris es masturbessin als lavabos i que els oficials administratius  miressin, amb esguard lasciu i concupiscent,  el cul i els escots de les secretàries. A elles els va enviar càrrecs per establir rànquings de bellesa masculina i passar-se’ls per l’Intranet. Es pixava de riure!

El Director General, disfressat de Batman, acompanyat pel Cap de Recursos Humans, vestit de cowboy armat amb un revòlver  ‘ Peacemaker’ de plàstic,  no van tardar en acomiadar l’administratiu que per un dia havia tingut el rampell de disfressar-se de pallasso.        

      

En Pep Torrents, l’àngel que enlluernava les nenes de catorze anys.

Pep Torrents. Foto de la Xarxa

Han passat molts anys –molt més de mig segle-  des de que compartíem pupitre a Cal Tatxé,  on ens preparaven per formar part de la legió de quadres que engolia la industria tèxtil sabadellenca. Tu que voldràs ser quan siguis gran ? – preguntava el senyor Salas, el director d’aquella escola primària. Si eres tranquil i destacaves amb l’aritmètica t’encaminava per anar d’escarràs, als catorze anys, a unes oficines on, passats els anys, potser series comptable. Si eres més trapella i bellugadís, t’encolomaria a un despatx, on aprendries a plegar peces i a empaquetar, fins que a algú se li acudís que tenies prou capacitat per agafar un mostrari i anar a trepitjar els carrers de mitja Espanya venent teixits.  Si no destacaves en res, aniries a un magatzem o a una ‘quadra’ tèxtil, sense perdre passada,  per formar a les files dels teixidors, magatzemers, canoners i altres especialitats de la tropa del proletariat.  

Érem uns quants que no ens agradava massa la perspectiva d'aquell món que ja ha desaparegut, i recordo que tu basties il·lusions d’alçada, mentre d’altres somniàvem aventures i viatges exòtics, inspirats pel Salgari, el Juli Verne o el Karl May.

Ja adolescents, varem coincidir en el món del teatre amateur ( més tard s’aplicà l’eufemisme de teatre independent) on tu  hi destacaves. Eres bell –encara ahir la meva germana m’ho recordava- i  feies l’àngel dels 'Pastorets' com ningú. Totes les nenes de catorze anys anaven a veure’ls per fruir de la teva aparició, penjat d’un talabard i foragitant les forces del mal, com un heroi wagnerià.

Vas fer el salt al món professional i de primer vas passar-ho molt malament. Hi havia dies que no et llevaves, pendent del telèfon i amb la nevera buida, confessaves.  

Era l’any 1968. Ja les coses havien millorat i et varem venir a veure a “La Cova del Drac” del carrer Tuset. Tu i la Carme Sansa acabàveu d’interpretar un espectacle de cabaret. Ella estava exultant, entresuada, excitada i a tu et brillaven els ulls. Cal haver pujat a un escenari per comprendre el grau d’eufòria que se sent en aquells moments, amb tota l’adrenalina i alliberat de la càrrega de la responsabilitat. És el que en diuen la droga de l’escenari, que no s’oblida mai.  A la taula hi havia la Maria Aurèlia Campmany, el Jaume Vidal Alcover, i a prop hi havia en Ricard Salvat, la Núria Espert, en Pau Garsaball i d’altres patums del teatre. També s’hi va apropar un jove que es deia Ramon Moix, però que es feia dir Terenci i la Maria Aurèlia, amb sornegueria,  ens el va presentar com a un ‘aprenent d’escriptor’. Aquest escandalitzava tothom amb el seu llenguatge desimbolt. Aquella era la ‘gauche’ - i no precisament la ‘divina’ que aquella es movia una mica més amunt, pel ‘Boccaccio’ amb el Serrat, la Guillermina i la Gimpera- de la qual només en queda el rastre  d’uns obres que ningú torna a reeditar. 

La Carme Sansa estava sensual i enlluernadora,  i tu, potser també excitat, vas voler passar comptes amb el passat. Et vas despatxar ben de gust amb tots nosaltres, els amateurs, els no professionals, els que no teníem el valor de fer el sacrifici de jugar-nos-la. Amb la difícil  compaginació de dèries, treballs i estudis, ens vas preveure un horitzó de caps de negociat i de directius a l’associacionisme civil, i no et vas pas equivocar gaire. La predicció era cantada i no precisava grans dots d’endevinació, però tenies raó.

Tu eres bell, ben plantat, i amb talent i apuntaves per galant, en canvi, alguns de nosaltres estàvem abocats a papers característics. A mi, que soc alt i gros, només em donaven papers de bestiota, com el Ferrovius de l’'Androcles i el Lleó' d’en Bernard Shaw, un botxí de “Mesura per mesura”, un dels assassins de 'Macbhet', el sicari que mata Lorenzaccio, el ferrer Mastax, del “Plet per l’ombra d’un ruc” o un ‘marine’ sonat arrestat a ‘La prisión’.

No era pas vocacional, però estàvem abocats a la normalitat sedentària de la mediocritat de les feines ordinàries.

Van anar passant els anys, i t’anava trobant a les series de la TV3 i sentint la teva veu vellutada als doblatges, fins el punt que ja se’ns feia d’habitud.

No fa gaire, el passat gener, va morir un amic comú –el Francesc Umbert- i en el sepeli varem coincidir molta gent sobrevivent d’aquells anys passats: cadascú amb la seva història personal. N’hi havia algun, vell company d’escenaris, que havia coincidit amb tu a les sèries de la TV i al món de la faràndula professional i vaig preguntar-li, estranyat, per la teva absència. Em va informar que estaves molt malalt.

He volgut fer aquesta breu repassada a la teva memòria, amb la convicció  que de maneres molts diferents, crec que essencialment hem coincidit en aquesta mena d’escenari universal que és el món,  on ens ha tocat a cadascú fer el seu paper de l’auca.

Tu seràs sempre aquell àngel dels “Pastorets” que enlluernava més a les nenes de catorze anys que al pèrfid diable i jo aquell característic de punyal i embolcall, abocat als negociats estranys d’aquesta vida.  

Descansa en Pau, Pep.

  

                      

Fragment de "El extraño viaje" de Fernando Fernám Gómez.

El drac de Sant Llorenç del Munt.

Sant Llorenç del Munt.

Entre el Vallès i el Bages s’alça imponent el massís de Sant Llorenç del Munt a la Serralada prelitoral catalana. Aquestes muntanyes, amb vestigis de població prehistòrica i amb constància de força ocupació a l’alta edat mitja per la perillositat que implicaven les incursions sarraïnes a la plana, conserven un munt de llegendes i d’històries, transmeses per via oral i que han arribat als nostres dies de manera més o menys esbiaixada.

Una d’elles és la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt, que Mossèn Antoni  Vergés i Mirassó (1832-1874) va transcriure en un llibre (« Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider”).

El resum de la llegenda és que els sarraïns portaren d’Àfrica un cadell d’una bèstia monstruosa, que criaren dins una fosca caverna a prop de l'ermita de Santa Agnès. Aquest drac tenia el cos com el d’un bou,  bec, ungles, ales i volava com un ocell de rapinya. S’alimentava de bestiar i de carn humana i la gent atemorida l’anomenava Brivia. Desprès de moltes malvestats i d’un intent fallit d’un cavaller anomenat Spes, "expert en dracs per haver estat a l'Àfrica" que amb una host d’almogàvers li feu front, sortint-ne tots nafrats o morts, el Comte de Barcelona Guifré el Pelós decidí acabar amb la Brivia, la qual cosa aconseguí desprès d’un desigual combat. La bestia agonitzant feu una darrera volada per anar a morir al cim del turó del  Puig de la Creu, damunt mateix de Castellar.

Durant molts anys es conservaren ossos gegantins presumptament de l’esquelet de la estranya bestia. El viatger Francisco de Zamora, que el 1768 va visitar la muntanya i va escriure un llibre cabdal per entendre la geografia i els costums de la Catalunya de l’època, en fa esment “...se guarda un grandísimo hueso que tiene le figura de una costilla y pretenden que era del referido dragón...”  Un fragment encara se’n conserva avui a la masia de Can Pobla en mans de la Diputació de Barcelona. Científics que l’han vist i  estudiat afirmen que es tracta d’un tros de costella de balena.

Mossén Vergés, que va ser impulsor de la restauració del monestir que encapçala la muntanya, va creure fermament que la dita costella de balena era la del mític drac i segons va deixar escrit, fent les obres de restauració varen descobrir-ne més, malauradament perdudes pel seu estudi: explica que van trobar   “...un fragment de crani  d’horrible rèptil (...) junt amb altres ossos del mateix que es destruïren per poca precaució dels mestres de cases al derribar lo cor, a on en secret lo dipositaren los monjos que el feren construir ... ”

       

La pervivència de la tradició i les llegendes no són incompatibles amb el coneixement i la ciència, sempre que es faci una adequada separació entre veritat i ficció.

Malauradament hi havia èpoques que la confusió era palesa i amb bona o mala fe, moltes proves cabdals per la investigació han estat furtades a la paleontologia, a l’arqueologia i a la història amb la deixadesa dels ignorant o la malintencionada voluntat de fer desapareixer elements que no quadraven amb l’estretor de mires dels coneixements oficials de l’època.  

Monestir de Sant Llorenç del Munt

La fusta de la que estan fets els dictadors. (Semblances psicològiques entre Hitler i Franco).

Ja fa un temps va arribar a les meves mans “L’informe Hitler” un opuscle  publicat per la revista Sàpiens, en el qual es reprodueix material desclassificat pels Arxius Nacionals dels Estats Units i concretament resums d’uns informes psicològics d’Adolf Hitler, elaborats pels psicòlegs Henry A. Murray i Walter C. Langer, en base a les confidències del  doctor Ernst Hanfstaengl, conegut com a Doctor Sedwick, i que va formar part dels cercles íntims del dictador des dels anys 20 fins el 1937, quan es va refredar la seva relació i va fugir a Anglaterra tement per la seva vida. Detingut al començar la Guerra Mundial,  va col·laborar amb els serveis secrets USA i va ser una de les fonts principals  per elaborar dos voluminosos informes psicològics .Unes altres fonts  de les que disposo  són  una voluminosa biografia de Hitler escrita per Ian Kershaw i el ‘Mein Kampf’ del propi Hitler, traduït al castellà.

Quan ens posem davant de la psicologia dels dictadors Hitler i Francisco Franco,  hi trobem unes curioses coincidències que fan pensar en alguns trets comuns de la seva personalitat i la seva causalitat.

Hitler prové d’una família desestructurada, amb un  pare violent que maltractava la muller i els fills. Aquest pare era odiat pel jove Hitler, al mateix temps que sublimava la seva pobre mare víctima dels abusos. El resultat en va ser  una barreja de complexos narcisistes i edípics que el dictador va arrossegar tota la seva vida i van marcar la seva posterior conducta..

Franco també va viure una situació similar: Segons en Paul Preston, el pare del futur general i dictador, Nicolás Franco, era un bon vivant, dissolut i epicuri, que no s’avenia ni amb pintura amb la seva esposa, la piadosa doña Maria del Pilar Bahamonde, a la que va abandonar. El resultat psicològic del futur Caudillo és molt similar al del Fhürer : un odi visceral cap al pare i sublimació del paper de la pobre mare, amb les conseqüències dels complexos.

Vistes les beceroles de la seva personalitat i la similitud d’influències psicològiques, es poden anar trobant coincidències que marquen un iter paral·lel del desenvolupament de trets coincidents del seus caràcters i les seves conductes:

Formació:  no van ser bons estudiants; no parlaven cap altre idioma que el seu i llegien poc i malament, generalment tot allò que confirmava les seves idees i que els era ‘valuós’ per afirmar els seus quatre dogmes. Hitler no va cursar estudis acadèmics i va suspendre reiteradament l’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts i Franco va cursar amb més pena que glòria una formació militar de tres anys ancorada en les tàctiques i estratègies de la guerra franco- prusiana i com a complement humanitari, grans dosis d’història memoritzada a base de recordar noms de monarques i cabdills, dates i batalles, però sense entrar en els contextos i les circumstàncies  ni treure’n més consideracions que les de la èpica i l’enaltiment d’un patrioterisme tronat (va ser el 251 de la promoció dels 312 graduats ) Va ascendir el generalat per uns discutits mèrits adquirits a la Guerra Colonial del Rif i mai va cursar estudis d’Estat Major ni va fer cap mena de formació complementària a la bàsica de l’Acadèmia d’Infanteria.  

Concentració. Escoltaven atentament, però si l’assumpte no era del seu interès s’abstreien amb una mosca volant, sense parar atenció. Evitaven fer feina de despatx i llegir, sovint ratllant la negligència ( vegeu Francisco Franco Salgado-Araujo).

Silenci i oratòria: Tenien una gran capacitat pel silenci. Podien intercanviar amb els seus acompanyants un parell de paraules en un llarg viatge. Quan agafaven la paraula en privat  era per deixar anar un monòleg que formava part d’un repertori fix; els de Hitler eren: “quan jo era a Viena”, “quan jo era soldat”, “quan vaig ser a la presó”, i els de Franco, “quan vaig ser a l’Àfrica”      

Hàbits i aficions: Eren frugals, gairebé ascetes. No bevien ni fumaven, i amb fama d’ambigus sexualment. Ambdós tenien vena artística – més per narcisisme que per altra cosa- i es dedicaven a pintar i dibuixar pèssimament. El teutó, projectes arquitectònics i el llibre  ‘Mein Kampf’ que era una mena de bíblia del nazisme;  el gallec, pintava naufragis i tempestats, apart escriure el guió d’una pel·lícula delirant: "Raza"

Els agradava el cinema ( Hitler, apart de les pel·lícules dels circuits comercials, es feia passar documentals amb execucions i matances) i a Franco també li agradava la caça i la pesca, activitats a les que dedicava bona part del seu temps i gran quantitat de recursos.

Sentit messiànic de la seva existència: Ambdós desenvoluparen un sentit transcendental de la seva existència.. Franco s’equiparava al Cid i Hitler s’identificava amb Frederic el Gran. Els deliris messiànics regiren la conducta personal i política d’ambdós .

Trets del seu caràcter:

Fredor psicopàtica per les morts en combat i els ajusticiaments en contrast amb una certa emotivitat sensiblera –s’emocionaven davant d’una nena que els donava un pom de flors, o quan veien els muntatges propagandístics de fervoroses masses aclamant-los que els muntaven-        

Avui que sembla ser que a l’Orient Mitjà hom fa taula rasa d’una bona nòmina de dictadors, és un bon moment per reflexionar sobre el populisme i la facilitat que tenim de delegar la nostra llibertat i sobirania en persones amb notòries tares psicòtiques, sense traves per posar a la picota tot un poble o el món sencer . O si no veieu la fi del cagaelàstics i el mal que està fent el sonat del Muamar El Gaddafi.   

Fragment de l'espectacle "Música de l'holocaust" de Brossa quartet de corda.