D'algunes pors i altres malaties urbanes.

D’habitud deambula inquiet i bellugadís per les botigues i establiments de més o menys luxe de Puigcerdà. S’embadoca davant les marques més preuades de calçotets, sabates, fulards i pullovers i vesteix segons els dictats de les revistes de la moda. La seva femella llueix pells cares, de visons, martes i d’altres animalons -sense descartar l’humil conill- i calça  unes botes com per sobreviure a l’Àrtic; sovint té un esguard angoixat, entre el voler i no poder agradar al mascle dels seus somnis, que gairebé mai és l’encarcarat espècimen que, del seu costat estant, sembla mirar la resta de la humanitat menystenint la totalitat  dels seus membres; l'angoixa adolescent  d’aquella femella, sovint s’amaga  sota un gruix d’exagerat maquillatge i un color d’ulls que li confereixen al rostre la duresa d’una dominant afeccionada a les pràctiques sadomasoquistes del bondage.

Son mesells davant el dolor humà immediat, evident a l’hora de tancar a les portes de les grans superfícies, que no freqüenten- ells son més de botiga de gormanderies i exquisideses -  però s’ennueguen d’emoció davant les imatges del cadell del linx en vies d’extinció i signen manifestos per la conservació de la fauna d’unes illes ignotes de la qual malviuen uns pescadors miserables, i en parlen al restaurant de luxe, on tasten el vi d’anyada memorable, fent els rars rituals de airejar-lo donant-li voltes i mirar-lo al contrallum i es parteixen l’amanida amb foie i alaben la textura vellutada del trinxat  cerdà– una menja pagesa i proletària, a base de col i patata fregida amb cansalada- prèvia al civet d’isard i el mató amb mel dels postres.

Fan escarafalls quan hom talla un pi i a l’ajuntament del poble, on hi ha la urbanització cerdana on hi tenen la segona residència, hi envien instàncies queixant-se de la pudor de femta de la ramaderia local.

El agrada la natura controlada. Els sembla bonic el paisatge dominat per l’home i esculpit pels segles d’explotació agrària,  però els fa  por la selva verge, el bosc feréstec i les carenes assotades pel vent i la tempesta. No ho poden evitar.

Aquest cap de setmana ha caigut una bona nevada que ha sotragat les velles pors: la de quedar-se aïllat al bell mig de la natura i no poder tornar el dilluns a la seu de l’empresa financera  on exerceix de director –no pot perdre’s la reunió amb la delegació japonesa i deixar-la en mans del inútils dels seus col·laboradors- I ella veu que es perdrà la sessió de massatge que tant bé li va per lluir la línia de noia de trenta anys, tot i que en té cinquanta,  que tant li alaba el professor de tenis.  

Maleïda realitat. Potser no ens podrem moure de  casa i a la nevera nomes hi ha mitja dotzena d’ous i unes llaunes de cranc rus, apart del refrescos i les tòniques per fer els combinats –pensa ell.

Va anar a dormir angoixant, tement allaus i ensulsiades, tempestes i erms gelats. El futur li sembla incert.

Avui s’ha llevat, ullerós per el insomni,  i se’n ha adonat, al mirar per la finestra,  que molta de la neu caiguda s’ ha fos, ha sortit un sol tímid i, visiblement alleujat pensa que potser podrà tornar a casa sense novetat.

Ha tornat a somriure, tranquil i confiat, però en el fur intern i de manera subconscient, sap que algun dia caurà una nevada definitiva que l’aïllarà, potser per sempre més, del seu món superficial i efímer.