El dia a dia està farcit de qüestions estúpides, com la pregunta de l’encapçalament. En aquest món global que ens toca viure hi conviuen velles tradicions amb les compulsions del consum i, a Casa Nostra , la tradició de regalar coses a la quitxalla, presumptament portades per les orientals majestats n’és una de les més ben arrelades, ja sigui en les cases dels creients com en les dels laics.
D’altra banda el costum comporta que alguns menuts es plantegin algunes qüestions, com el perquè ses Augustes Majestats són sempre més generoses amb el veí del costat, fill del pares benestants, que no pas a casa seva, que els pares fan equilibris amb la hipoteca i la incertesa laboral.
Els ajuntaments s’esmercen organitzant vistoses cavalcades, on regidors i càrrecs de confiança, disfressats amb barbes postisses, es dediquen a fer allò que tant els agrada: practicar el paternalisme i amenaçar la quitxalla si no es porten bé. Comparses de becaris i de gent de grups d’esplai, disfressats amb robes de vaga inspiració renaixentista, van tirant caramels i configurant la Cort de tan singulars personatges, que fan realitat, amb evident satisfacció allò tan quimèric de “ser reis per un dia”, ni que siguin republicans confessos.
Però de on venen aquestes tradicions?
Ja no ens remuntarem a la quimera evangèlica dels tres Reis d’Orient que li van regalar or, encens i mirra al nou nat Jesús de Natzaret i, satisfets i en prova de magnificència van anar deixant regals per on passaven, sinó que ens en anirem a les fonts folklòriques més properes que en Joan Amades recull al seu “Costumari Català”.
Diu l’Amades que al segle XIX els reis, com a éssers màgics que eren, no es feien evidents a la quitxalla. Només se’ls veia en iconografies i representacions teatrals, però no t’encolomaven el regidor de cultura com si fos el Rei Gaspar, ni el President de l’Associació de Senegalesos del barri com a Rei Baltasar.
Segons l’Amades, el costum de la carta als Reis fou establert el 1877 per una casa de joguines del Passatge del Rellotge, que habilità una bústia a l’efecte.
Hom feia creure a la mainada que les Reis només es podien veure si duien la camisa mullada i una canya verda a la mà. Com que al gener no hi ha canyes verdes i fot un fred que pela, d’ací que cap infant els veiés mai.
Al menuts de Barcelona, els deien que arribaven a través de la collada que separa Vallvidrera de San Pere Màrtir. La quitxalla anava a la muralla i en el punt indicat, hom encenia una foguera, creant la il·lusió que eren els reis que s’apropaven a Ciutat. Vista la foguera els feien tornar a casa i anar a dormir, doncs, els deien que si els Reis els veiessin no els deixarien res.
També n’hi havia que al migdia anaven a l’ermita de Betlem a la Serra de Collcerola per veure’ls venir del costat de la Bonanova. Alguna persona gran donava la veu que ja se’ls veia venir, i tots fugien corrents cap a casa per no ser vistos.
Aquesta quimera del no ser vistos va perdurar: acabada la cavalcada, que a Sabadell abans organitzava el ‘Frente de Juventudes’, també m’havien dit que me’n anés a dormir que si els Reis em trobaven despert no em deixarien res.
En fi, en Joan Amades dóna un munt de referències del folklore català al voltant d’aquesta tradició, fonamentada en la il·lusió de la quitxalla.
Aquest matí mateix, una nena petita, ha estat a punt de plorar davant d’un majestuós Rei Melcior que li portava uns regals a domicili. El seu incipient plor s’ha estroncat i ha esdevingut un somriure obert, quan se’n ha adonat que aquella veu patriarcal i afable era la mateixa que la del seu oncle: “Aquest Rei parla com el meu tiet” – ha dit visiblemente alleujada.
Courtesy Gest Alta - alta health products
