dilluns, 7 de desembre del 2009

Un pessebre laic.


El pare era d’idees republicanes, per educació i per convicció, dels que havia hagut de fer la guerra. Cap als anys 50 li va agafar la dèria de muntar un pessebre. L'home no era creient, però admirava els diorames que s'exhibien a les parròquies i locals religiosos per Nadal. Li encantava veure les representacions del paisatge local, amb el seu gust rural, les seves ovelles, els seus bous i els seus ases, que li recordaven la seva llunyana infància. També li agradava la iconografia religiosa de la Setmana Santa, farcida de mares doloroses i sants crists torturats. Admirava, potser amb una certa ingenuïtat intel•lectual, el realisme morbós de les imatges religioses del barroc.
Passades les magres festes d'un d'aquells anys de postguerra, va aparèixer per casa amb un llibre de vell que es titulava “El arte de construir belenes”. Cada diumenge es passava hores folrant fustes amb arpillera de sac i cobrint-les amb guix. Buscava en revistes il•lustrades els models de l'arquitectura que imaginava. Amb filferros als quals enrotllava gruixuts fils de cotó feia troncs de palmera, que folrava amb guix i després els coronava amb palmes de cartolina. Sortia al bosc i triava curosament mates de farigola que farien la funció de troncs d'olivera; les copes eren de molsa, que encolava amb molta cura. Comprava colors en pols que combinava per acolorir el guix i així anava prenent forma una espècie de caos de turons, camins, arbres i edificacions. Després va començar a modelar figures.
L'ajudava un amic seu, un veí, artista naïf que pintava romàntics paisatges de somni amb ramats d'ovelles i encorbats pastors. Li acoloria les figures amb els colors que portava en una llardosa caixa de fusta, mentre s'explicaven les històries de la guerra i es ficaven amb el règim, així d'amagat, com era de rigor.
Passat l'estiu va començar a muntar el pessebre a l'espai que hi havia sota d'una escala de casa que portava a un pis superior. El projecte era ambiciós. Consistia a muntar tres diorames: l'anunciació, el naixement i la fugida a Egipte. Per al primer havia representat la sala d'una masia catalana, amb la seva llar de foc. Darrere d'una finestra apareixien uns ametllers en flor i, a l'estança, un àngel alat dret i amb un braç ben alt i Maria asseguda, mirant a terra. Un luxe de detalls, en forma de taula amb porró, escó, pa de pagès i plats i prestatgeries amb trastos. Al costat, el segon diorama: un estable d'una masia, amb les seves eines agrícoles, la seva palla, i les figures del naixement, amb la mula i el bou. Al fons i baixant per un camí, els Reis Mags i el seu seguici, diminuts i a la llunyania, pastors i dones rentant roba en un rierol. I l'apoteosi final era el tercer diorama: la fugida a Egipte. El bon home havia fet un refregit del temple de Karnak i el d'Orus, trets d’una revista il•lustrada, i amb tots dos havia fet un colossal muntatge amb les seves esfinxs, els seus jeroglífics, els seus obeliscos, les seves palmeres, el seu desert i en primer pla, a l'ombra dels murs del temple, la que havia estat la seva composició estrella i de les poques que havien estat fruit exclusiu de la seva pròpia imaginació: Josep assegut, amb Maria inclinada, mig estirada i recolzant el cap a l'espatlla de sant Josep i el nen Jesús a coll. El fuster li passava el braç per sobre, en una protectora i paternal actitud.
Satisfet del resultat obtingut, animat pels elogis i consells del pintor naïf, es va apuntar al concurs local de pessebres.
Un diumenge a la tarda es va presentar el jurat a casa seva -"Dintre d'aquestes parets mai s'havia reunit tanta gent de dretes a la vegada, des que el 1939 em controlaven per possible roig"- deuria pensar. El grup estava format per diversos notables de la localitat, entre ells mossèn N., conegut censor i principal director espiritual de les pletes catòliques de la localitat. L'autor estava tallat i nerviós i no encertava a explicar-se davant les preguntes que li feien. Es va poder sentir algun elogi bastant eloqüent i es va insinuar alguna felicitació, fins que va prendre la paraula mossèn N: -"No està malament, no està gens malament. Jo diria que aquest pessebre està francament bé. Tècnicament ben aconseguit, vull dir, i amb gran quantitat de detalls, però li falta una cosa... per exemple l'esperit religiós. És un naixement sense ànima, sense devoció. Les figures les ha esculpit vostè, oi? Si ja es nota que vostè no és home versat en qüestions d'espiritualitat. Per exemple, a qui se li acut que sant Josep tingui abraçada la Verge Maria? És ben sabut que no hi havia contacte físic entre tots dos i vostè els ha representat en una actitud que no té gens d'evangèlica. Més que la Sagrada Família sembla una família vulgar i corrent, molt normal, massa normal diria jo..."
El vell republicà es va quedar mirant el capellà, i només va saber balbucejar: -"Jo m'imaginava una gent que fugia i que devia estar cansada i famèlica"- i ben segur que al cap hi tenia la imatge dolorosa de la població evacuada que havia vist caminar pels polsegosos camins d'Aragó, durant la guerra.
Els membres del jurat se'n van anar com havien vingut, tibats i orgullosos, deixant-lo amb una cert malestar a l'estómac i un gust agredolç a la boca. Quan es va publicar la resolució, va poder comprovar que malgrat el possible vot en contra de mossèn N., li havien donat el primer premi.

(Aquest relat del Ramon Alberich el va publicar “El Periódico” el 28 de desembre de 2006 -dia dels innocents-)

3 comentaris:

  1. Ui, a casa féiem el pessebre amb molta il·lusió, pels voltants de l'11 de desembre, i quan ja estava tot muntat teníem tooot el temps que quedava fins a Nadal per fer-hi burrades. El meu pare un dia va agafar uns soldats romans i els va posar a custodiar el ramat de bens, que portaven pancartes demanant la dissolució dels cossos repressius. Va ser el mateix any que vam posar un cartell de Núñez y Navarro a la cantonada del pessebre.

    ResponElimina
  2. Què bonica història, Alberich. A casa, de nen, res, un pessebre amb figures de plàstic amb el cap gran. Comprendrà que amb aquest belen no se'm va despertar cap vocació. Però era un pessebre, lleig, però un pessebre, i jo cada any, en acabar de muntar el pessebre, posava un hipopòtam marró de plàstic adorant al nen, en primera línia. Les meves germanes grans (aquestes germanes repressores de la meva natural artístic) el treien, i jo ho tornava a posar. Així tot el nadal, amb l'hipopòtam anant i venint. Així que ara, quan em parlen de pessebres, m'imagino sempre un pessebre amb un hipopòtam en primera línia amb la boca oberta, adorant el nen. Un dia que tingui temps i diners vaig a muntar un pessebre com cal, amb el naixement i 300 hipopòtams mirant fixament al naixement.

    ResponElimina
  3. Helter i Harry...És un plaer retrobar-vos per aquesta boia d’aigües amigues...
    El pare feia uns diorames tancats i quasi impossibles de manipular. Els nanos en teníem un de més interactiu, de suro i molsa on hi posàvem uns indis i cow boys de goma i les figures les movíem amunt i avall...
    Aquella nadala de “ pero mira como beben los peces en el rio” quedaria collonuda amb els hipopòtams ...”Pero mira como beben los hipopótamos en el rio...”!
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog