dissabte, 5 de desembre del 2009

No em prengueu el nom del Nadal.

 

El que subscriu es confessa no creient. Sap que el van parir i alletar en aquest món rar i contradictori, on malviuen un quants milions d’éssers de diferents espècies i se sap a si mateix un accident biològic, doncs va tenir la sort (?) de sobreviure a no sap quants milions d’espermatozoides en la primera lluita que li va caldre afrontar en aquesta vida: una carrera frenètica i atzarosa que deuria guanyar, talment la primera i única loteria de la seva vida.   Eren anys difícils, mentre el món estava en guerra, i els pares dubtaven si s’havia d’incrementar la nòmina d’éssers humans destinats al sacrifici -ells tot just tornaven de cruents combats, pors i dols inexplicables, sentors d’hospital i de cementiri i de la brutícia dels camps d’internament- o havien de fer front al seu instint: la continuïtat genètica i el refer unes famílies desestructurades –com es diria avui- per la guerra. Finalment va prevaldre el seu instint i triomfà aquella crida biològica que, sovint s’intenta explicar amb un llenguatge de zoòlegs, i que fa que manin les pulsions de la supervivència a les exigències d’una raó farcida de prejudicis.  Van engendrar al que subscriu i més endavant a dos infants més. 
El que subscriu va aparèixer i va créixer en una postguerra difícil, alhora que entranyable, si hem de fer cas dels seus vells records de la infantesa –és prou conegut que un hom nomes conserva al seu conscient allò que li fou plaent...Una altra cosa deu ser el subconscient-
D’aquells vells records hi ha els dels Nadals: eren unes festes entranyables, on prevalia la màgia, es reunia la família i es compartia –sovint tirant la casa per la finestra- la migrada abundor d’unes taules excepcionals contrastades amb la quotidianitat de sopes de pa morè  i verdures amb cansalada.
Aquells dies se’n deien de Nadal, tot i que es vivien al marge dels postulats de l’Església. No recordo cap Missa del Gall i només un pessebre laic, a sota l’escala de casa, que el pare feia amb més inquietud artística que fe cristiana.
És prou sabut que aquestes celebracions provenen de velles tradicions del culte solar, quan hom celebrava els canvis estacionals, que les noves religions es van apropiar, i que avui hi ha una tendència a tornar-les a les seves arrels paganes.
Personalment, qui subscriu no hi està d’acord. Ja no cal rendir culte a les collites, a les fecunditats, als canvis de lluna i als cicles solars, doncs cada vegada hi ha menys gent que ha de mirar al cel per manar la seva vida, tal com feien pagesos i pastors. Avui dia ens ho diu el Meteosat i els homes del temps amb aquells programes d’aire cumbaià que ens solen oferir, ens expliquen si plourà el proper cap de setmana o si hi haurà neu a Vaqueira o a la Molina, per si hi cal pujar el proper cap de setmana.
El vell Nadal laic dels magres dinars extraordinaris, amb tota aquella gent que ja no hi és, també es deia Nadal, tot i que els bisbes n’havien reclamat la exclusivitat del seu patrimoni i el que subscriu creu que no hauria  de caldre canviar-li el nom.            







4 comentaris:

  1. Tens raó, el Nadal laic i el religiós han conviscut i segurament guanyava el laic. A casa meva també era així quan jo era petit. El pessebre era un teatret gens pietós, on hi apareixien tota mena de personatges la majoria dels quals es burlaven del nen J. Crec que fins i tot algun any va entrar al pessebre una divisió de l'Afrika Korps en pantaló curt, miniatures japoneses d'escala 1:35

    ResponElimina
  2. Oiga, Ramon, creo que yo le conozco a usted de algo, ¿no?

    Un abrazo.

    ResponElimina
  3. Doncs ara que ho diu, Arkab, jo crec que també.

    ResponElimina
  4. Arkab y Harry, creo que coincidimos en singladuras bajo faraónicas apariencias...

    ResponElimina

Cercar en aquest blog