dijous, 3 de desembre de 2009

El pa amb tomàquet i la identitat catalana.


Els signes d’identitat nacional tenen multitud de formes. Com les velles catedrals, bastides de fonaments antiquíssims, amb diferents estrats culturals que els segles han anat deixant en forma de varietats arquitectòniques de totes les èpoques, la identitat cultural d’un país la conformen infinitat de coses. Algunes d’aquestes provenen d’afegits de la cultura universal, i fins i tot, avui dia, ens arriben els de la que se’n diu de la globalitzada. Resulta que, cada vegada més, i fins i tot en les coses més nostrades, hi ha influències de velles cultures, antigues civilitzacions i lloc comuns, que configuren la nostra actual realitat.
El resultat final pot ser més o menys harmònic, i fins i tot pot resultar ser un gran poti-poti on les tosques i venerables pedres medievals, testimonis d’inquisicions antigues i fanatismes varis, es veuen suavitzades per les parides més o menys postmodernes o contraculturals d’artistes de la més rabiosa actualitat laica i racionalista -No conec l’obra d’en Barceló a la catedral de Palma, però me’n faig una lleugera idea, encara que sigui a nivell senzillament conceptual, la qual cosa no deixa de ser una llicenciosa temeritat, que sabreu disculpar-me, per tal d’il•lustrar millor el que us vull dir -
Dintre d’aquesta universalitat hi ha coses que un hom considera que són rabiosament genuïnes i fruit de la pròpia creativitat del país, fruit d’aquella mena de geni personal que basteix individualitats i nacionalismes diferenciadors. En aquest món global tots som iguals, tot i que alguns es creuen ser més iguals que d’altres.
Sovint aquestes coses diferenciadores son d’una senzillesa aclaparant, però no per això, menys importants que d’altres – els edificis estan bastits de multitud de petites totxanes i fins i tot de modestos i insignificants grans de sorra, sense els quals serien impossibles-
Un dels signes d’identitat catalana, que pocs ens discutirien –ni els més reaccionaris membres de l’espanyolitat membres del Tribunal Constitucional ho farien - seria la paternitat catalana del pa amb tomàquet. Així ho entenem nosaltres i també ho entenen Ebre enllà. Quantes vegades aquella premsa llunyana, que ens estigmatitza i ens menysté, utilitza aquesta llepolia gastronòmica, al costat de les mongetes amb botifarra, la sardana i els castellers, per fer-ne grollera caricatura, amanida d’uns prejudicis, com els d’una presumpta nostrada gasiveria i un tòpic i fals gust especial dels catalans pel mercantilisme de botigueta de betes i fils ? Amb tot això, còmics de poca imaginació i bufons de la cort, desenvolupen el seus més insultants acudits i van alimentant els prejudicis que, cada vegada més ens allunyen de la comprensió de la gent senzilla que viu Ebre enllà.
Però pot resultar que alguns d’aquests tres diferenciadors, no ho siguin tant i ens estem enganyant, tant els d’una banda de la tanca bastida de filferro, com els de l’altra. Si nois: el nostrat pa amb tomàquet no és genuïnament català. Abans de que us sentiu ferits en els vostres sentiments més arrelats i crideu: - Oh, anatema !- llegiu el que segueix:
A tot el Mediterrani on va arribar la vermella fruita americana i on l’oli n’és un bé preuat, hom va anar descobrint que untar el pa amb tomàquet i posar-hi un bon raig d’oli, era una bona manera d’aprofitar la fornada que s’anava quedat una mica eixuta i, al mateix temps, assolia una menja saborosa i atractiva. Aquesta fórmula no nomes va ser cosa de catalans, no. Allà on hi havia oli, com a Grècia i a Itàlia, la van descobrir també. Els grecs tenen el “paximadi” –un pa sec i morè- que untat amb tomàquet i oli, servit amb formatge feta i olives, tal com ens assessoren en Javier i en Jordi del restaurant grec “Alexandros” de Sabadell, és un entrant excel•lent; afegeixen que també els grecs en tenen altres varietats i que a la illa de Creta unten un pa rodó amb tomàquet amb una rodanxa de formatge al mig. En diuen, en grec es clar, “mussol” doncs el pa rodó, posat al plat amb el formatge al mig, sembla un inquietant ull de rapinyaire nocturna que et mira i et mira. També al sud d’Itàlia fan la "bruschetta", posant tomàquet ratllat amb oli i orenga damunt del pa. Aquestes receptes són totalment homologables amb el nostre pa amb tomàquet i semblen tenir en comú el seu origen: aprofitar el pa eixut i aconseguir una delícia gastronòmica bona senzilla i barata.
Dit tot això, nomes espero que la meva modesta aportació a la constatació empírica de que el nostrat pa amb tomàquet no és exclusiu de la identitat nacional catalana, no fereixi cap sensibilitat, ni malmeti la nostra dignitat, individual o col•lectiva.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cercar en aquest blog