Terrassa i Sabadell: la falç i el martell

Quan el darrer franquisme i la transició democràtica, al Vallès hi va aparèixer una revista, de la que se’n van fer molt pocs números i que es titulava “TS”. Aquest concís i breu nom era en honor de Terrassa i Sabadell, doncs la revista en qüestió era propiciada pels “Amics de les Arts de Terrassa” i l’”Acadèmia de Belles Arts de Sabadell”. No era poca cosa fer un front comú entre les dues ciutats tèxtils rivals, però la oposició al franquisme comportava curiosos i estranys companys de llit. I no és que la revista nasqués amb la vocació de fer política. Formalment es tractava de tocar temes culturals relacionats amb les finalitats socials de tan benemèrites i cultes institucions, però de política se’n hi feia i sovintejaven les col•laboracions de gent compromesa i que posteriorment van tenir certa notorietat, com en Xavier Vinader, en Manuel Garriga, Manuel Royes, Feliu Formosa i d’altres.
Els atzars d’aquesta publicació són equivalents a les dificultats que tenien semblants iniciatives de l’època. La repressió policial, les multes i les detencions les ofegaven i treure un número era una odissea d’unes colossals proporcions, sovint impossibles d’abastar.
Aquells anys jo em movia, amb la inquietud del jovent, pels indrets culturals on s’hi coïen les essències del futur, i era soci de Belles Arts i tenia un modestíssim nivell de col•laboració amb la logística de la gènesis de la revista.
En certa ocasió ens van detenir en Joan-Miquel Sanmiquel, el President de l’Entitat, home de dretes i compromès amb el règim franquista, tot i que en honor a la veritat, cal esmentar que era una persona molt honesta i sencera, de rara noblesa i que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies, fent costat i recolzant aquella revista subversiva que li havien encolomat sense demanar-li el seu parer en quan a les variants de la línia editorial.
Recordo un vespre angoixós, amb la revista ja impresa i a punt de sortir i en Sanmiquel, el President, detingut. Tothom amb un cangueli indescriptible i amb els més negres presagis surant per l’aire d’aquelles sales bastides per acollir la flor i nata de la burgesia sabadellenca, i ara preses per estudiantets, aprenents de despatx tèxtil i de polític i algú lletraferit de certa notorietat local.
Va aparèixer en Sanmiquel (el senyor Sanmiquel li deiem) gran, alt, prim, una mica encorbat i amb el seu aire de senyor de mena. Semblava cansat i deixat, brut i sense afaitar, desprès de les hores passades al calabós.
-“No podem treure la revista”- M’han dit els de governació- va dir tot just entrar, amb una veu suau i una mica fosca.
-“Per algun article en particular?”- va preguntar algú.
-“No, res d’això. Sembla ser que no els agrada el títol; la T i la S, diuen que són la falç i el martell de la simbologia comunista, i fins aquí podríem arribar, diuen”
-Tots ens varem quedar com catatònics, sense articular paraula, mirant-nos els uns als altres sense poder creure el que sentíem. A l’edició hi havia desenes de coses molt més subversives que l’inofensiu títol. Aquella sentència era un insult a la nostra intel•ligència... La T i la S, la falç i el martell... Quina paranoia!.
I l’ex falangista, en Sanmiquel, que era força intel•ligent i bona persona, va mirar enlaire, amb un gest, com volent dir:
“Amb quina mena d’enzes he hagut de col•laborar jo en el passat !”

Encara que ben mirat, potser si que s'hi assemblava una mica...