Si el timbaler del Bruch s'hagués quedat a casa

Aquests dies de sopars d’empresa amb sobretaules inacabables i efluvis etílics, hom deixa anar la llengua. Fruit de tot això sorgeixen converses estrambòtiques, surrealistes o, sovint, simplement delirants. Ingerida una bona dosis de cava del Penedès, emboirats pel fum de tabacs fumats per d’altres, i refredant els cafès amb roms, anissos o brandis, surten del subconscient les més agosarades essències de les emocions.

Una de les més reeixides d’aquests dies, que he observat, era l’emprenyada col•lectiva que a Catalunya es gasta en relació al tracte que ens prodiguen els estadistes i la premsa de la veïna Espanya, amb el retard del Tribunal Constitucional, l’Estatut i tota la pesca.

“Sabeu que un percentatge mol elevat d’espanyols, un 50,6 %, creuen, i ho diuen en una enquesta, que a Catalunya perseguim el Castellà ? Quina mena de gent és aquesta que afirma el que desconeix? Quin país més fàcil de manipular que es creuen el que els diu la premsa sense una prèvia comprovació. A mi, si em pregunten que si crec que a Madrid es mengen set tones de xurros al dia, diré que no ho sé. I si contesto serà perquè en tinc un coneixement empíric fonamentat i ho conec de primera mà...”- va dir un, encetant el foc.

“Oh, si, l’altre dia, a l’entreacte de “Il trovatore”, als lavabos del Liceu, unes senyores amb pinta de madrilenyes es ficaven amb els subtítols que hom posa en català. Deien “que era una ordinariez”. Vaig estar a punt de deixar-les ben pentinades, recordant-les-hi que eren a Barcelona i no a Madriz, si no fos que no vaig voler baixar al seu nivell” –va afegir una bona amiga que duia un d’aquells infames penjolls de la casa Tous.

“Aquests paios de Madrid no ens poden ni veure; mira un exemple: el novembre passat, va jugar la Selecció Espanyola amb l’Argentina i van guanyar per dos a un, al darrer minut i de penal: Cinquanta mil espectadors a la grada: un èxit total, segons la premsa de Madrid. Un mes més tard: els mateixos, sense el porter Casillas ni el Villa, però reforçats amb un parell de paquets de l’Espanyol, n’hi claven quatre als mateixos argentins, i com que van amb el nom de la Selecció Catalana, ha estat un fracàs, doncs nomes hi van anar cinquanta-tres mil espectadors (tres mil més que a la d’Espanya) i diuen que van fer un partit de costellada, que si patatim, que si patatam... Home, ja està bé de tant desprestigi, catalanofòbia i desconsideració, caram!” – va afegir un altre, tot xarrupant el cafè perfumat i amb uns ullets extraviats i lluents que no fugien de l’escot d’una callada i jove promesa de l’administració local.

“Està ben clar que la solució és la independència, però això si, dintre de la Unió Europea, eh!”- va dir un altre que va intentar anar a votar, sense èxit, al referèndum de Sant Cugat.

“Si el timbaler del Bruch s’hagués tocat els collons i no el tambor, ara seríem francesos...” –balbucejava un altre, tartamudejant i amb aquella veu de nas dels que han begut més del compte.

“El problema ja ve de més lluny: imagineu que el rei Pere II no se’n hagués anat de putes el dia anterior de la famosa batalla de Muret i l’hagués guanyada al Simó de Montfort... Catalunya s’hagués estes Occitània amunt, i no hauria calgut anar a conquerir València i Murcia... i ves a saber com serien avui dia França, Catalunya i Espanya. Amb tota seguretat Catalunya seria una potència europea i la França territorial una mena de Bèlgica situada al Nord i Espanya, com un Portugal clerical i deprimit, depenent de subvencions europees, i dels valencians, no se’n cantaria ni gall ni gallina, sense el reforç de la nissaga catalana...” –afegí un delirant somniador que nomes havia volgut beure Penedès i per compensar el dèficit de begudes espirituoses provinents d’altres latituds que hi havia a taula, havia fet el patriòtic sacrifici de beure’n per dos o per tres.

“Oh, i si Companys se’n hagués sortit i abans de que en Franco envaís Catalunya, els francesos s’haguessin annexionat Catalunya, tal com sembla ser que va intentar negociar...”- digué un que venia del lavabo i sentia campanes però no sabia de on venien.

“Mireu”- va dir un altre, no menys carregat de begudes espirituoses- “És més que probable que si el timbaler del Bruch, per aquelles coses, hagués pogut decidir el destí de la Guerra del Francès i Catalunya depengués de Paris i no de Madrid, les coses haurien anat  de molt diferent manera. En primer lloc la Revolució Industrial potser no s’hagués produït, doncs les conjuntures no haurien estat les mateixes; en conseqüència, ni Renaixença, ni Modernisme, ni Gaudí, ni tèxtil, ni Sagrada Família. Barcelona, potser seria una mena de Marsella, més meridional i canalla encara...

Això si: sense els catalans i sense els seus carlins i la seva capellanada reaccionària, que els gavatxos s’haurien cuidat de controlar, l’Espanya s’hagués estalviat tres guerres el segle XIX i potser haurien pogut fer una descolonització menys traumàtica que la que va ser i s’haurien pogut desempallegar de les velles càrregues administratives i militars amb més solvència, estalviant-se les aventures africanes i sense elles, en Franco i tota la seva trepa... Tanmateix la racionalitat i les llums de la França, també li haurien arribat i ajudat a fer-ho, per la qual cosa, ves a saber com hauria anat la seva evolució...”

Els improperis el van fer callar. Algú es va posar a cantar “Els Segadors” i un altre va proposar fer un referèndum entre els comensals de la taula.

Sort que una ho va arreglar traient el tema del Barça i les sis copes, quan ja es cantava “El cant a la Senyera” de l’avi del Millet del Palau, que si no, no sé pas com hagués acabat la cosa.

I és que això de fer història ficció, si s’han begut dues copes de més, és un exercici força perillós.