Els “castrati” i “il bel canto”.

 Si vivies als començaments del segle XVIII, especialment a Nàpols, eres un nen de set o vuit anys i et portaven a un cor parroquial on destacaves per la teva veu angelical, corries el greu perill de que en fessin de tu un “castrati” i et passessis la vida d’escenari en escenari, arrossegant la teva ambigüitat i la teva veu femenina, i arrossegant uns complexos i una sexualitat patològica .

Les coses anaven més o menys així:

- “Signora, il suo figlio” té unes dots especials pel “bel canto”...Deixi’ns que el nostre expert barber, especialista en treure queixals corcats, abscessos purulents i curar el mal francès, li faci al "suo figlio" una senzilla intervenció que el deixi “senza coglioni” per què no perdi aquest do natural, aquest bé de déu de veu que déu –valgui la redundància- ha volgut donar-li pel plaer dels altres” (cal dir que aquests altres eren clergues o seglars de la millor condició, que freqüentaven els gran salons i els teatres. La canalla patuleia assistia a grolleres i bufes funcions, a imatge i imitació d’aquestes excelses representacions, on hi anàvem a raure “castrati” o tenors i barítons de poca fortuna i de poca traça artística. Els millors estaven a sou d’amables protectors, mecenes de gran fortuna, generalment prínceps, nobles o jerarques de l’església, i actuant en els seus selectes salons i capelles)

Els pares, generalment, transigien davant l’enlluernament de que “il suo figlio” podés accedir a tan elevades cotes de la fama i la fortuna, per la qual cosa permetien que el barber actues en conseqüència. Si el nen sobrevivia al greu atemptat anatòmic sense morir d’una septicèmia, rebia classes pels més afamats músics, que el convertien en una mena de rar i androgin exemplar, destinat a suplir a les dones, que aquells anys de foscor i furor d’ínfules post trentines, tenien prohibit pujar a un escenari –“És una llàstima i un gran sacrifici que " il mio Benedetto "no em pugui mai fer àvia, però ja se’n cuidarà la "putana" de la "sua" germana, que pel carreró que porta, als catorze anys ja estarà més que "pregnata"...” –es deia la mare, amb santa resignació.

Els melòmans diuen que els registres de veu i la qualitat dels "castratri" no s’han igualat mai més a la història. Tenien la capacitat de donar les notes més agudes, junt amb les baixes i una certa capacitat per l’ambigüitat. Avui en dia hi ha els contratenors i algun "castrati "per caprici de la natura, però ni punt de comparació.Els llibrets especialment escrits per aquests, s’han anat perdent en el temps, a mida que la racionalitat de les llums i els drets de l’home (i de la dona, és clar) van anar foragitant aquestes costums bàrbars dels escenaris, tot i que encara hi hagi curses de braus i d’altres espectacle de dubtosa i salvatge procedència.

Doncs avui dia hi ha una portentosa dama – i quina dama, afegeixo- que es diu Cecília Bartoli, que ha ressuscitat algun d’aquests llibrets. Ella de castrati no en té res, doncs sembla tenir els ovaris ben posats. Es mou per l’escenari amb una gran energia, que a les ments neuròtiques, com la meva,  ens provoca fantasies d’un rar erotisme heterosexual. Quin tos de femella, redèu!. I com canta!. Ha recuperat els registres de la complexitat dels castrati i enfoca les més complexes i desconegudes àries amb una tècnica acuradíssima i una potencia vocal excepcional.

El dijous va estar al Palau de la Música Catalana –la dels forats del Millet- on va oferir un concert basat en la seva gravació “Sacrificium”, que pretén ser un homenatge a aquella munió de desgraciats que hom sacrificava per amor d’un “bel canto”. M’afegeixo a la tesis que en Lluis Bosch desenvolupava no fa gaire al Riell, quan parlava de masoquisme. Aquelles velles idees zoroàstriques de que tot conté el bé i el mal, el plaer i el desplaer, es fan evidents en aquestes històries de castrati, dives voluptuoses, cardenals i prínceps, que dijous varem poder reviure al Palau del Millet, on –per cert- malgrat els forats evidents, a les files altes, hi feia una calor tropical per ser al desembre. I una darrera cosa: l’acústica dels darreres és més que deficient. A més de forats, potser hi han fet algun altre disbarat tècnic en aquella carregant mostra del modernisme noucentista que és el Palau.