diumenge, 13 de desembre del 2009

La partida de cartes.



Per jugar a cartes no es necessita res més que una baralla, temps lliure i quatre persones disposades a perdre el temps de la manera més inútil. No és necessari estar rodejat de roba estesa, ni portar un casc militar al cap, doncs per molt que s’emprenyi el que perd, difícilment carregarà a la baioneta contra el seu contrincant. Aquestes són coses de les pel•lícules de l’oest.
Aquesta vegada vull comentar una vella foto feta a la meitat dels anys seixanta.
Els que hi surten ja no s’han vist mai més, tot i que aquells anys vivien junts, gairebé com en comuna, que estava molt de moda. Són a dalt d’un vaixell de la Marina Espanyola, que ja fa anys va ser desballestat; és la Fragata “Àlava”.
És una tarda d’estiu i els que hi surten hi estan matant l’aranya, que és el que es solia fer habitualment a la “mili, tot esperant que el temps s’escolés lentament, com les aigües brutes d’un pou mort contaminant una polida riera. Per il•lustrar la foto, van muntar una certa coreografia amb els cascs de combat (coses de la quitxalla)...
Van ser uns anys de molta lectura i molt poca feina, tot i que calia fer anar aquella andròmina de vaixell, amb les seves màquines diesel, els seus canons de 5 polzades i un repetidor del radar posat al pont, que s’havia de desmuntar quan es feien exercicis d’artilleria amb foc real, doncs amb els sotracs i batzegades, s’espatllava...
Va ser una època en la que un sergent em va denunciar al meu superior (un capità d’intendència de la Marina) per subversiu i perillós, vistes les pernicioses lectures que jo feia. El capità –no era un mal home- va prevenir-me, dient que tingués cura amb les meves lectures. L’hi vaig ensenyar el meu “arsenal”: quatre coses de l’editorial Austral, entre elles “La rebelión de las Masas” d’Ortega i Gasset. El capità es va fer un bon fart de riure: havien estat a punt d’empurar-me per roig perillós per llegir l’Ortega i Gasset ! I és que, encara que ho digués un escriptor de dretes, allò de “la rebelión de las masas” els feia posar els pels de punta als xusqueros illetrats, fatxes de mena...

7 comentaris:

  1. Jo vaig ser objector i insubmís, i em vaig perdre el goig de viure aquesta mena d'anècdotes. Però de fet més tard es descobreix que no calia fer la mili per entrar en contacte amb els fatxes illetrats.

    ResponElimina
  2. Sóc d’una època en la que ni es podia somniar amb la insubmissió, doncs t’inflaven a garrotades i anaves a la presó. Era el 1965/1966 i vaig ser testimoni directe dels “destins militars” d’alguns dels detinguts a la famosa caputxinada de Sarrià el 1966. Tens molta raó: el militars no tenien el monopoli de la ignorància fatxa...
    Salut.

    ResponElimina
  3. els fatxes cremen llibres, no els llegeixen, pel sol fet de llegir, llevat que sigui Marcial Lafuente Estefania o Corin Tellado, ja ets sospitos habitual. En aquella época, vaig fer las mili a Palma l'any màgic (1968) teniem un insubmis, era de Terrassa i és va passar tota la mili al calabós perque era de bona familia i supos algú hi va intercedir. El Capità Pacis em deia que no ho ebntenia aixó dels insubmisos (no era un mal paio, pero Madrileny i d'estat major) en canvi, el Comandant Crespi s'en fotia, deia que estava bé aixó de ser insubmis, que fer la mili per un paisà era molt avorrit. I és que el Comandant Crespi estava ja de volta de tot.

    ResponElimina
  4. Aquells anys del còlera, les forces armades anaven, més malament que bé, mercès a la gent de lleva. Els quadres de comandament eren, generalment, gent que passava de tot i bevien més del compte. Ho tenien tot delegat a aquella gent que veniem del món civil amb una certa formació (mecànics, electricistes, administratius...) Ells, els més vells, eren veterans de la guerra que seguien vivint del xollo. Recordo sergents que tenien medalles de “la cruzada” i havien fet la guerra al “Canàries” o al “Baleares”, que els havien ensorrat. Recordo un vell almirall que tenia no sé quantes condecoracions i va estar embarcat amb nosaltres quan unes maniobres, sembla ser que quan la guerra comandava un “bou” armat i havia ensorrat un submarí republicà al Cantàbric. Era un vell xaruc, absent del món dels vius, per mor d’un permanent estat etílic. Es passava el dia clapant, al pont o a on fos, amb el conyac a la vora.
    Un altre visitant il•lustre era el Príncep d’Espanya, el Joan Carles de Borbó. Aquest s’avorria sobiranament i baixava al menjador de marineria a llegir còmics del “Capitán Trueno” que sempre n’hi havia uns quants damunt d’una taula.

    ResponElimina
  5. Que Bon Nadal i tot això... I que a vilaweb han penjat un conte d'en Pere Calders en pdf que no sé si coneixes, però que segur que t'agrada perquè va de pessebres i de funcionaris. Es diu "Nit de pau i Bones Festes". Apa, que t'ho passis molt bé!

    ResponElimina
  6. Gràcies,Núria i felices festes tanmateix...

    ResponElimina
  7. Bon Nadal i tot això, Alberich.
    Nit de pau i Bones Festes.
    Oiga, ¿ha visto qué bien que le doy al catalán? Si es que con la Helter aquí al lado todo es mucho más fácil.

    Un gran abrazo para usted, para los suyos y, qué carajo, ya puestos para toda Catalunya entera desde Sevilla.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog