De quan Sabadell es va llevar republicà.

Aquesta entrada és dintre de l'homenatge blogaire 'Visca la República'.

El dia 12 era un magnífic diumenge d’abril i es respiraven aires de canvi i de renaixença. Era dia d’eleccions municipals i amb una barreja d’esperança i de por als rebenta urnes, la gent havia anat a emetre el sufragi  als cinc districtes en que estava dividit el cens electoral de Sabadell.

En  Jepet, que encara no tenia edat per votar per no tenir els vint-i-cinc anys,  s’havia adreçat al locals de "L’Obrera" al carrer de l’Estrella on hi radicava la Federació Local de Sindicats (FLS) Els companys de la CNT l’havien adreçat a vigilar pels voltants dels col·legis electorals, acompanyat de gent més gran i bregada. Va veure com alguns, malgrat que la Guàrdia Civil escorcollava alguns vianants, s’amagava una petita "Browning" a la faixa, disimulada  per l’amplada de la brusa. Es tractava, si venia al cas, d’enfrontar-se als pistolers del Sindicat Lliure, del sotmetent o dels carlins, que acostumaven a sortir a boicotejar i atemorir els possibles votants, fent malvestats.  Sortosament va ser un dia sense incidents i aquella gent violenta  no es va deixar veure.     

L’escrutini va ser aclaparadorament favorable a la coalició d’esquerres republicanes.

Coneguts els resultats electorals i per donar-li suport,  tement una reacció dretana, la CNT va proclamar vaga general del dilluns al dimecres.

En Jepet el dilluns dia 13  va sortir de "L'Obrera" enquadrat en un piquet amb uns quants membres de la FLS, alguns amb la carrabina a l’espatlla, per vigilar el compliment de la vaga. Aquesta va ser seguida de manera irregular, doncs van tancar les empreses grans, però el comerç va obrir les portes amb normalitat.

Es respirava un ambient de festa major, malgrat la incertesa de la reacció de la dreta i de la pròpia monarquia, que havia estat seriosament tocada, doncs la majoria de les ciutats importants del país havien votat  republicà, i el suport l’havien obtingut nomes en  àmbits rurals, sabent que el  vot d’aquells indrets estava influït per la pressió dels cacics locals  i de l’Església. Era ben evident que Espanya s’havia pronunciat per la República i contra el Borbó.  

El dimarts dia 14, Sabadell es va llevar a mig gas per causa de la vaga, però ben republicà.

Les noticies volaven de boca a orella : A dos quarts de dotze del migdia, Lluís Companys es feu càrrec de l’Ajuntament de Barcelona i hi proclamà la República. A un quart de dues, en Francesc Macià va proclamar la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola des del balcó de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

En Jepet sumat a una gentada de Sabadell  s’arremolinava davant la seu dels diaris i de l’Ajuntament, ansiosa de noticies.

A dos quarts de quatre de la tarda els nous regidors s’apoderaren de la Casa de la Vila, impel·lits per la impaciència dels seus seguidors i de la multitud, que no entenia la seva tardança. Una pancarta amb un “Visca la República” va aparèixer al balcó de l’Ajuntament i un dels nous regidors, en Jaume Ninet Vallhonrat va proclamar la República a la ciutat de Sabadell.

En Jepet estava emocionat i es sumà al cant de “La Marsellesa”, en la versió catalana d’en Clavè que espontàniament tothom va entonar.

La força pública  va rebre ordres de retirar-se. Alguna gent entrà al municipi i els retrats del monarca i un bust de bronze van voleiar de la finestra al mig de la plaça, on van ser cremats i esbocinats. Un venedor de caramels, famós entre la quitxalla fins ben entrats els anys seixanta, de nom Sánchez “el caramelero”  va trencar una placa que hi havia a la sala de sessions, en honor d’en Fèlix Sardà i Salvany, clergue i apologista,  autor del llibre:“El liberalismo es pecado”.   

Una manifestació, presidida per la bandera republicana, va recórrer la ciutat. Retrats del monarca i de la família real eren trets dels locals socials i les escoles  i cremats per la multitud exultant.  

De l’Ajuntament en sortí una Comissió Ciutadana amb la missió de vetllar per la seguretat.

El 15 d’abril, al matí es va saber que el monarca Alfons XIII havia fugit a l’exili. L’eufòria era a vessar, tothom lluïa escarapel·les i braçalets  tricolors i cantava els himnes : Els més reeixits, “la Marsellesa”, “Els Segadors”, “El Cant a la Senyera” i “l’Himne de Riego”

Es varen requisar les armes del sotmetent, algunes de les quals, com les velles carrabines  Remington, varen ser dipositades a l’Ajuntament, tot i que els màusers i el material més modern es va fer fonedís als coberts i les eixides d’alguns sindicalistes per tornar a aparèixer l’octubre del 1934 i el juliol del 1936. Aquesta actitud va crear fissures entre el nou Consistori i els membres de la FLS, Els nous edils van demanar ajuda a Capitania General que va enviar dues companyies del Regiment d’Alcántara, ordenant la requisa de les armes, sense que en trobessin cap ni una, tret de les andròmines que no valien per res.   

Hom victorejava uns presos que havien deixat anar i sortien , saludant, al balcó d’una casa de la plaça Sant Jaume, mentre anava desfilant pel nou Sabadell republicà.

Un fet curiós és que la ciutat tèxtil, tret de les del Círcol Republicà Federal i d’altres agrupacions, no disposava de  banderes republicanes. Les d’aquelles entitats varen ser les primeres a lluir-se i tot seguir, teixidors i cosidores varen posar-se a la tasca de confeccionar-ne a corre-cuita .  La primera que es va exhibir a l’Ajuntament la varen haver de deixar  a la Guàrdia Civil, per tal de que aquests la poguessin hissar tot seguit  i no es crees cap mena de dubte en quan a la lleialtat republicana  de la benemèrita institució.

A tres quarts de set de la tarda, va formar-se una manifestació oficial amb nombrosíssima assistència, encapçalada pels regidors republicans amb dues banderes republicanes i una estelada d’Estat Català. La gent embogia.

De tot això tot just avui en farà vuitanta anys.

En Jepet , va sobreviure  sis anys i nous mesos aquests fets, fins que va morir defensant la República que no havia votat per ser massa jove. 

Informació treta de”Sabadell, Informe de l’oposició” Edicions Riutort, Andreu Castells, en la que cita varies fons documentals i verbals.

També m’he mirat. “Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell” de Jordi Serrano i Blanquer. Editorial Montflorit. 2005 

 

Cornuts i paguen el beure.

Els meus amics alemanys son molt prudents. A l’hora de pagar al restaurant, varen dissimular un gest de sorpresa davant dels vint euros per cap per un menú bastant mediocre.

Me’n vaig adonar i per trencar el gel i permetre que expressessin el seu pensament vaig treure el tema:

Espanya ja no és un país barat –els vaig dir-  l’Euro ens ha igualat en quan a preus amb la resta d’Europa.

El comentari va fer ferida  i es va destapar la caixa de Pandora:

És cert –van dir- tenim un apartament a Calella, però entre el viatge i els preus, avui ja ens resulta bastant car viatjar a Catalunya. Havíem pensat jubilar-nos i venir a viure aquí, doncs ens encanta el clima i l’ambient, però ens ho estem replantejant.

Amb l’escalfor del rom i el cafè, es van anar engrescant, deixant la seva polida discreció i van treure el sant crist gros, buidant el pap:

Hi ha algunes coses que no entenem: Som un país on tothom treballa amb molta duresa. Amb el fruit del nostre esforç hem hagut de sortir a salvar les malmeses economies dels països PIGS, i ja hem hagut de finançar els dèficits d’Irlanda, Grècia, i ara Portugal...No serà d’estranyar que a continuació vingueu vosaltres.

Els vaig dir que estàvem fent esforços, retallant serveis socials i sanitat, en un clar retrocés de l’estat del benestar. Semblava ser que els nois de CIU no hi tenen pas manies en aplicar-les a Catalunya- vaig afegir.

No si això no ens preocupa gaire i a la llarga, encara pot ser contraproduent –van dir-  El que no entenem és que un país que està a punt de la fallida, mantingui la lliga de futbol més cara d’Europa, pagui unes sucoses primes a uns jugadors milionaris per guanyar un campionat del món, i que tot el país s’ entregui i en circumstàncies tan dramàtiques com la vostra, a sumptuàries inauguracions de terminals d’aeroports faraònics i inútils, ferrocarrils d’alta velocitat, construcció de catedrals  i d’altres decorats, apart de contractar esportistes amb els salaris i les fitxes més cares del món.

L’opinió pública a casa nostra no ho permetria, i quan ens diuen que encara us hem de finançar els vostres dèficits agrícoles i els de les vostres infraestructures, no entenem res de res.  Creieu que hi ha una creixent corrent d’opinió favorable a partir peres i fer que l'Europa dels PIGS aneu a pastar fang amb les vostres delirants fantasies i aires de grandesa.  

Vaig callar avergonyit, sense tenir esma d’explicar-li que la nostra opinió pública estava seriosament engrescada amb la perspectiva de quatre trobades entre el Madrid i el Barcelona, amb tota la sang i fetge en els medis que el tema comporta i la resta, la crisis i els temes importants, estaven en un segon terme d’actualitat... Tampoc els vaig parlar dels astronòmics salaris de les patums de la banca.

            

“Llum de la Selva” (Un hippie avant la lettre)

Llum de la Selva (de la xarxa)

Es deia Isidre Nadal Baqués "Llum de la Selva"  havia nascut el 1877 i va morir l’any 1983 amb 106 anys. Provinent de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer I Guàrdia, el trobem als cercles anarquistes del Sabadell dels anys 20, quan amb un metge naturista, dit Nicolau Capo va fundar l’Escola de Trofoterapia i tot seguit es va radicar a la Granja Natura, un hort amb una palmera i una figuera, que ara és al bell mig del Parc Catalunya de Sabadell, on hi va desenvolupar una Mansió-escola de naturosofia o saviesa divina, baix aquestes teories, que recull  l’Andreu Castells a “Sabadell, Informe de l’Oposició” (Edicions Riutort): 

“L’home ha abandonat les lleis còsmiques i naturals, que el fan individual, per les materialistes que l’esclavitzen i el socialitzen, perquè la intel·ligència astuta sempre s’ha aprofitat de les lleis naturals.

“Les bèsties no han abandonat les lleis naturals. La gata no educa els seus fillets, no els vigila contínuament, només els defensa en un cas extrem de perill i, si cal, dóna la vida. Així és la Mare Natura. Perquè l’home porta tot el necessari per a sobreviure tot sol. No se’l ha de portar a l’escola, no se l’ha de domar, perquè l’home no pot anar contra ell mateix. Les lleis de l’home devoren al mateix home.

“La Natura, doncs, ha proveït l’home d’un egoisme natural que el separa dels altres homes, Però l’home aviat va marxar de la llei natural i va aplegar-se en barraques, ens, clans, en tribus. Aleshores el seu egoisme natural es deteriorà. “L’home va tornar-se dèbil i temorós. Així va associar-se per a defensar-se i va arribar a la formació de la pàtria i hagué de promulgar lleis basades amb la por i la raó de la força. S’hagué de voltar d’autoritats i de policia, la missió dels quals és la defensa d’aquestes lleis contra la Natura.

“La llei bàsica ens la dóna la Natura quan naixem nus. La llei de l’home porta al llibertinatge.

“Quins són els remeis que podem aplicar a la nostra situació present? Aprenem de la Natura, que no es violent, sinó que es transforma de continu. No tenim d’anar a l’escola, perquè la Natura ens ha dotat de la màxima perfecció, no hem d’acceptar l’exèrcit, ni la revolució, ni la violència perquè no som revolucionaris sinó renovadors. La nostra moral és la de la vida. Respectem la seva obra. No hem de col·laborar amb la societat, ni a les barricades, ni als incendis, ni a les destruccions. Així podrem arribar a la convivència individual, conscient, fundant una nova manera de viure harmònica i evitarem l’essència dels carnissers que puja al  pla austral i que l’èter rebutja i la retorna a la terra. Aquest fet és l’eterna lluita entre el jo superior i el jo inferior. El paradís celestial es pot aconseguir per una elevació de l’esperit, aquí a la terra”

Recordo que els anys seixanta i setanta, molt jovent visitava l’eremita per trobar-hi amistat, pau i, sovint,  un racó d’aixopluc per les efusions eròtiques amb la parella –cal recordar que era l’època de fer l’amor en un Simca 1000-  

Avui encara hi ha al Parc Catalunya de Sabadell el racó on hi tenia l’hort i la cabana el vell anarquista. Una magnífica palmera n’és el testimoni i el darrer vestigi d’aquell home ressec i vell, de mirada intensíssima i que denotava una rara intel·ligència.        

     

Parc Catalunya. Sabadell

Dels coberts de casa a les fàbriques. (El naixement d’unes associacions de treballadors)

Batuda  Mossos finals segle XIX.Foto Wikimedia Commons

El  cúmul de circumstàncies que varen propiciar que a Catalunya s’hi produís la revolució industrial ha estat motiu d’estudis i especulacions. El seu desenvolupament es dóna en un context polític convuls, de lluita entre l’antic règim (carlins i conservadors) i els intents de modernització d’un nou sistema a imatge dels postulats revolucionaris francesos (constitucionalistes i  lliberals ) i en un país sense primeres matèries ni recursos energètics, com el carbó, que són els impulsors i motors  de la industrialització britànica i la d’altres llocs del món. És una situació atípica i ben singular, que s’atribueix, entre d’altres causes, en bona part  a les peculiaritats del sistema jurídic civil català, que permet que la terra vagi a parar en mans de ‘l’hereu’ i els cabalers se’n vagin de la finca i s’espavilin estudiant i formant-se com a professionals lliures, la qual cosa propiciarà que es busquin la vida en un context emprenedor diferent del de manar la terra. Tot plegat i ateses les adverses circumstàncies, semblaria un miracle si no hi hagués constància de l’esforç de tanta suor i l’enginy de tanta gent valuosa.

El  ja nostre amic, en Marian Burgués atribueix en part el  desenvolupament industrial de Sabadell, precisament a la primera carlinada ( la dita Guerra dels set anys):

Per causa de la guerra, una colla de pagesos benestants i de tarannà lliberal, com els Gorina, Barata, Llonch, Brujas, Buxeda, Casanovas,  entre d’altres, es van refugiar a la plaça forta de Sabadell, per viure en pau i fugir dels perills del descampat. Van anar a raure a una vila progressista i acollidora on hi funcionava una modesta industria tèxtil artesana i manual, i van veure que era un terreny abonat per invertir les seves unces d’or, per la qual cosa aquesta simbiosis va afavorir el desenvolupament industrial de Sabadell.

Tanmateix aquesta situació va comportar uns certs conflictes amb els teixidors a mà i la mecanització, que va convertir una feina que es feia lliurement, a la conveniència de l’artesà sense horari i al cobert de casa, en l’haver de tancar-se en unes quadres insalubres i sorolloses, subjectes a horaris i a disciplines durant  catorze o quinze hores al dia.

Aquella conflictivitat precisava un desllorigador i va anar sorgint unes sòlides organitzacions, fruit de la lluita i la solidaritat entre els treballadors.  

Els teixidors secretament ja estaven associats, cotitzaven i tenien una caixa per a sostenir les qüestions del treball i la lluita.

Les reunions les feien de nit, sortint d’un a un als boscos dels rodals de Sabadell, embolcallats i poc a poc, discretament se’n anaven cap al Bosc de Can Feu o a prop de Can Puigjaner, a la font de Can Rull, i posaven  vigilants pels camins i corriols, de manera que els Mossos d’Esquadra ( que a finals del segle XIX era una policia civil estatal catalana sufragada pels municipis) no els sorprenguessin.

D’aquelles reunions clandestines en sorgiren els primers sindicats de Sabadell, que a les primeries del segle XX i fins el 1939 van radicar al Carrer de l’Estrella, als locals de l"’Obrera "( un edifici on avui hi una escola concertada) com popularment era coneguda la FLS (Federació Local de Sindicats) de la CNT fins el 1931 i  on els anys trenta  hi tingué una cabdal importància el lideratge d’en Josep Moix (que va ser mític alcalde de Sabadell, posteriorment  ministre de treball amb el govern d’en Negrín i secretari general del PSUC a l'exili)

També la tradició dels teixidors auxiliars ( autònoms i treballant a casa) ha perdurat fins avui, que gairebé en queden quatre de residuals, havent desaparegut, la majoria,engolits per la Història, com la mateixa indústria tèxtil.

D’aquells anys de fontades clandestines del segle XIX, en Mariàn Burgués ens  fa memòria de la lletra d’una cançó:

“Jo uns explicaré la vida

que avui fan els fabricants:

Al dematí quan se lleven

xocolata per endavant.

S’encasqueten el sombrero

i se’n van a passejar

i allavors s’enraonen

com ho faran per robar” .

Eren èpoques que el capitalisme tenia noms i cognoms i tothom sabia qui era qui, i no es depenia del atzars de  Wall Street ni de la borsa de Pequín...        

Antiga Escola Industrial. Sabadell

Resistència indignada (Stéphane Hessel).

Stéphane Hessel

Ahir en Francesc Puigcarbó ens recomanava en el seu blog  el petit opuscle que en Stéphane Hessel ha publicat amb el nom d’ “Indigneu-vos!; Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”, prologat per en José Luís Sampedro.

Hessel, un antic resistent contra el nazisme, deportat al camp de concentració de  Buchenwald i posteriorment  membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, als seus 93 anys i carregat de bones intencions es mira el passat i el compara amb el futur. Des de la seva posició de ‘patum’ política, fa esment i compara dues crisis viscudes: la de la  barroera brutalitat del nazisme de fa seixanta-cinc anys i la subtil actual financera, que com una tela d’aranya ha anat soscavant els fonaments de les millors intencions democràtiques sortides de la Resistència als feixismes, tornant a les aigües de la injustícia i al joc brut dels interessos, però aquesta vegada amb l’embolcall subtil de unes teranyines i amb l’aquiescència d’ una societat inoculada pel verí del conformisme i pels lligams al consum.

Hessel preveu un món crepuscular – el de l’occident de les bones intencions que va sorgir del sacrifici de tanta gent duta a l’escorxador- i amb la vena del vell lluitador crida novament a la resistència, tot i que aquesta vegada, davant de la subtilitat dels poder econòmics, apel·la a la insurrecció pacífica sota el lema “CREAR ÉS RESISTIR, RESISTIR ÉS CREAR”, la qual cosa recorda la crida de la imaginació al poder que els fills de la seva generació van posar com a lema de l’altra fallida resistència: la del maig del 68. .

En una dedicatòria als lectors catalans diu: ”La inèrcia còmplice d’una Unió Europea pusil·lànime va contra els nostres interessos a llarg termini i contra la pau a mitjà termini.  Aquest país rebel i valent de sempre ( el català) pot afavorir aquest impuls cap a una Europa cultural, fraternal, i no pas una Europa al servei d’una finançarització del món”    

L’he llegit amb molt d’interès i fins i tot m’he sentit emportat per la seva honrada vehemència, però ‘a posteriori’ me’n he adonat d’uns petits detalls: La Resistència al nazisme, va ser cosa de quatre gats (entre els que hi havia dos exiliats espanyols) Una altra cosa va ser el 1945, quan tothom, s’havia llevat la camisa i  havia estat resistent. La França de Vichy va ser amplament consensuada per la burgesia i els treballadors francesos que van emprar un col·laboracionisme vergonyós i pusil·lànime; veïns denunciant veïns, gendarmes deportant jueus, exiliats espanyols i de d’altres països, denunciats i posteriorment enviats a camps d’extermini... I no ho van fer els alemanys exclusivament: sense la col·laboració de gairebé tothom,  no se’n haguessin sortit pas. Per la qual cosa, com la majoria dels fets importants d’aquest món, la Resistència va ser cosa de quatre i només es pot invocar com a símbol. Si avui cal cridar a una nova resistència, caldrà tornar a discernir entre el gra i la palla i fitar qui, de la gran massa conformista captiva per deutes i hipoteques, esmorteïda per ‘pans i circs’ farcits de jocs malabars, és capaç de mobilitzar-se i posar la cara al vent del “diguem no” que invoca l’altre iaio el José Luís Sampedro en el seu pròleg del llibre.

De totes maneres, llegiu-lo i recomaneu-lo. Quans més indignats serem més riurem!       

Allò que el vent s’endugué.

Obra del sabadellenc Antoni Estruch

L’altre dia parlàvem d’un tipus d’obrer que es va donar a les localitats industrialitzades de Catalunya a les acaballes del segle XIX i durant el segle XX, fins que la guerra civil va desballestar tot l’entrellat.

Es tractava d’un tipus de treballador autodidacta, inquiet, de pensament republicà federal, socialista utòpic, àvid lector i tertulià de cafè, i que segons sembla, guardava amb l’esmorzar una edició d’algun autor del seu gust, i quan tenia el teler enraigat i no havia de nuar la passada ni canviar la llançadora, si l’encarregat no mirava, donava una ullada al llibre. Aquesta tipus  d'obrer inquiet, amb fam d’emancipació, que imaginava sistemes de sindicació i d’ajuda davant la mancança oficial de mecanismes de suport als malalts, als vells i als accidentats, va propiciar que s’organitzés en cooperatives, mútues, sindicats i associacions polítiques. Aquestes iniciatives van acabar sent fagocitades i adoptades pel sistema, i mercès a molts anys de lluites, avui han esdevingut  béns inalienables del que en diem l’estat del benestar i tot i que alguns nouvinguts es pensin que tot prové d’inspiració providencial, com el manà bíblic, són fruit de la despesa de molts esforços i sacrificis i de la lluita per la  distribució més equitativa dels recursos de les plusvàlues de l’economia.

Aquells homes i dones d’abans es passaven vuit hores a la fàbrica – els va costar molta lluita establir aquest tipus d’horari que els permetia disposar de més temps lliure que les 14 o 15 d’abans- i la resta l’esmerçaven formant part d’ateneus populars, tertúlies, cors d’en Clavé, estudiant Esperanto, practicant l’excursionisme, esport i d’altres activitats.

Aquesta mena d’inquietuds es desenvolupava en el sí de les ciutats industrials, superant una mica l’hermetisme opressor de les colònies de les que ens parla  Sílvia Alcàntara en la seva obra.

En Marian Burgués, del que ja us n’he parlat altres vegades, va deixar una crònica de la vida sabadellenca des de mitjans del segle XIX fins el 1929.  Com a colofó del seu llibre diu el següent:

“Sabadell i la seva espiritualitat:

El treball que ha fet Sabadell per la llibertat i el progrés correspon més a una capital que no a una població subalterna. Sabadell té els seus vicis però també té indestructibles nuclis de virtuosos que vetllen per la seva il·lustració i que estan per damunt de l’ambient malsà que les autoritats i els diners han creat. Jo m’enorgulleixo  d’esser fill d’aquest poble conegut de tots els editors pel consum que fa de paper imprès, en periòdics, fullets, revistes i llibres, això és: pa intel·lectual. Fins el aciençats i excessivament prudents que es troben bé en la manera d`ésser d’avui, els que no passen inquietuds per la llibertat dels pobles, també llegeixen i es formen, intel·lectualment parlant.

I no parlaré aquí de l’existència en la nostra ciutat de les sectes existents, protestants, espiritistes, teòsofs, etc.; tot contribueix a esbandir teranyines cerebrals. Els nostres obrers saben associar-se per a assolir i fomentar el que més íntimament senten, el mateix els liberals que els reaccionaris, i això fa que l’ambient de tolerància i respecte sia notable. “

No crec pas que en Burgués pogués escriure  quelcom semblant de les inquietuds  del Sabadell post-industrial d’avui. Aquesta “espiritualitat” de la que ens parla es va veure molt malmesa l’any 1939, amb l’exili, la presó, la por i el desencís. Una onada d’individualisme va esbandir-ho tot i avui dia ‘cada terra fa sa guerra’

Les velles xemeneies dels vapors han quedat com a monuments de la gent d’aquell passat que tal vegada el vent s’endugué i que ja no tornarà.             

     

La cosa pública o la ‘cosa nostra’

Sovint passo per l’Hospital de Terrassa a fer-me una analítica, i una vegada m’han punxat, amb l’ànsia del famolenc forçós, baixo a la cafeteria i demano un entrepà i un cafè llarg i aprofito per llegir “La Vanguardia”, que aquests dies va  plena amb el viatge del president Mas a Madrid per discutir el dèficit de la Generalitat.

Llegint les excuses de mal pagador d’uns i altres, tenia encara molt present la conversa amb l‘Anna, la infermera que m’havia fet l’extracció. En aquesta mena de tràngols, els dono conversa i així m’evadeixo del fet traumàtic, doncs tenen tendència a radiar la seva actuació: “Ara et punxaré i et mirarem els triglicèrids, el colesterol, la bilirubina i el ‘sumsum corda’. Sentiràs una punxada i trigaré una mica, doncs haig d’anar  posant la  sang a tota aquesta bateria de pots, Veus?...”

“Si, dona, si, tu fes...Per  cert què, com us va amb les retallades a la sanitat?”

I l’Anna, que té la pell molt fina i va prou calenta amb les mesures,  s’esplaia buidant el pap:

“La majoria de les més joves som interines, doncs fa segles que no treuen places, i perilla la nostra estabilitat professional. Quedaran les antigues, que son fixes, i la majoria ja no estan a primera línia. N’hi ha un fotimer que fa anys que no veuen una agulla ni se’n recorden de posar una via, doncs han anat derivant a tasques més burocràtiques. El pal de peller, ara  som nosaltres, i sembla ser que potser a moltes no ens renovaran .Els metges pateixen el mateix problema.  La pressió de la demanda farà que amb menys recursos humans i amb gent que no s’ha reciclat des de fa lustres, la sanitat pública sigui molt més caòtica encara que la que patim, amb el resultat que qui pugui permetre-s’ho se’n anirà al sector privat. Les mútues ja es freguen les mans, i sembla ser que políticament els fan el joc, mentre ens fan el llit a nosaltres....”  

“Buf, aquesta desagraïda i impopular funció pública, sempre tant criticada. Ja la trobaran a faltar ja, tota aquesta munió de nouvinguts del món de la lliure competència, passats pel sedàs de les escoles de negocis...” –afegeixo .

Escoltar pets és una manera popular de definir aquella persona que, de manera inadvertida – sovint involuntària- escolta les converses i les confidències dels altres i que no l’hi són dirigides. És una qüestió de xafarderia pura i dura, sovint per causa de que aquestes manifestacions es produeixen en un espai poc propens a l’aïllament i a la discrecionalitat, com és el tren, un restaurant, un bar, una sala d’espera, una cua...

La cafeteria de l’hospital és un d’aquests llocs. És un espai ample, amb una barra, i un self service  a l’hora de dinar i sopar, curull de gent.

Una magrebí embarassada, amb vestits bíblics, seu amb cara fatigada. El seu marit s’apropa i amorosament li remena un cafè amb llet que porta de la barra. Una imatge que desfà molts dels tòpics del masclisme musulmà.

Més a prop, dues parelles ratllant la setantena. Ben apeixats i grassos parlen amb  el característic to alt meridional, amb un accent andalús inconfusible. Un tipus amb cara de pa de ral i mirada radiant confessa que porten junts amb la seva dona des de que tenien quinze anys. Els altres, amb un deix d’orgull,  diuen que ja no s’estila aquesta fidelitat.

Més enllà una dona a la quarantena d’anys  acompanya una anciana xaruga i amb l’aire absent de la demència senil. L’hi dóna a beure una infusió a culleradetes.

Penso que tota aquesta gent no en té la culpa dels desgavells econòmics d’uns pocs  especuladors i que no es mereixen el que els vindrà a sobre.