![]() |
Stéphane Hessel |
Ahir en Francesc Puigcarbó ens recomanava en el seu blog el petit opuscle que en Stéphane Hessel ha publicat amb el nom d’ “Indigneu-vos!; Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”, prologat per en José Luís Sampedro.
Hessel, un antic resistent contra el nazisme, deportat al camp de concentració de Buchenwald i posteriorment membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, als seus 93 anys i carregat de bones intencions es mira el passat i el compara amb el futur. Des de la seva posició de ‘patum’ política, fa esment i compara dues crisis viscudes: la de la barroera brutalitat del nazisme de fa seixanta-cinc anys i la subtil actual financera, que com una tela d’aranya ha anat soscavant els fonaments de les millors intencions democràtiques sortides de la Resistència als feixismes, tornant a les aigües de la injustícia i al joc brut dels interessos, però aquesta vegada amb l’embolcall subtil de unes teranyines i amb l’aquiescència d’ una societat inoculada pel verí del conformisme i pels lligams al consum.
Hessel preveu un món crepuscular – el de l’occident de les bones intencions que va sorgir del sacrifici de tanta gent duta a l’escorxador- i amb la vena del vell lluitador crida novament a la resistència, tot i que aquesta vegada, davant de la subtilitat dels poder econòmics, apel·la a la insurrecció pacífica sota el lema “CREAR ÉS RESISTIR, RESISTIR ÉS CREAR”, la qual cosa recorda la crida de la imaginació al poder que els fills de la seva generació van posar com a lema de l’altra fallida resistència: la del maig del 68. .
En una dedicatòria als lectors catalans diu: ”La inèrcia còmplice d’una Unió Europea pusil·lànime va contra els nostres interessos a llarg termini i contra la pau a mitjà termini. Aquest país rebel i valent de sempre ( el català) pot afavorir aquest impuls cap a una Europa cultural, fraternal, i no pas una Europa al servei d’una finançarització del món”
L’he llegit amb molt d’interès i fins i tot m’he sentit emportat per la seva honrada vehemència, però ‘a posteriori’ me’n he adonat d’uns petits detalls: La Resistència al nazisme, va ser cosa de quatre gats (entre els que hi havia dos exiliats espanyols) Una altra cosa va ser el 1945, quan tothom, s’havia llevat la camisa i havia estat resistent. La França de Vichy va ser amplament consensuada per la burgesia i els treballadors francesos que van emprar un col·laboracionisme vergonyós i pusil·lànime; veïns denunciant veïns, gendarmes deportant jueus, exiliats espanyols i de d’altres països, denunciats i posteriorment enviats a camps d’extermini... I no ho van fer els alemanys exclusivament: sense la col·laboració de gairebé tothom, no se’n haguessin sortit pas. Per la qual cosa, com la majoria dels fets importants d’aquest món, la Resistència va ser cosa de quatre i només es pot invocar com a símbol. Si avui cal cridar a una nova resistència, caldrà tornar a discernir entre el gra i la palla i fitar qui, de la gran massa conformista captiva per deutes i hipoteques, esmorteïda per ‘pans i circs’ farcits de jocs malabars, és capaç de mobilitzar-se i posar la cara al vent del “diguem no” que invoca l’altre iaio el José Luís Sampedro en el seu pròleg del llibre.
De totes maneres, llegiu-lo i recomaneu-lo. Quans més indignats serem més riurem!